Cinquanta novembres

Quan arriben aquestes dates, sempre em llevo amb un somriure a la boca i un regust de felicitat, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia setze anys i vivia en mons interiors pretèrits.
Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens feien el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador.
Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele Objetivo Birmania, una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L’endemà, em vaig llevar com cada dia.
El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la meva edat que, en veure’m sortir pel portal, em va avisar: «No cal que vagis a l’escola; l’han tancada. En Franco és mort». Una mena de corrent elèctric va recórrer el meu cos, perquè intuïa que alguna cosa important canviaria a partir d’aquell moment. Vaig decidir, ja que estava al carrer, anar fins a l’institut, els Salesians de Sarrià, per copsar-ne de primera mà l’ambient.
A Barcelona era un dia assolellat i plàcid de tardor, i el món m’esperava a la porta de casa. De cop i volta, el carrer va començar a caminar sota els meus peus i, al cel, els núvols prenien formes inusitades. Per fi, el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent amb qui abans mai ens hauríem creuat una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible.
La ciutat dormia encara en un somni plaent. Vaig passar per davant del monument a José Antonio Primo de Rivera, que ja semblava una andròmina del passat, i vaig continuar cap amunt. Al pati dels Salesians es vivia un ambient de festa, algú ens va donar el parte oficial: a casa fins a nova ordre. Vaig mirar el rellotge i, si m’afanyava, encara podia agafar un bus cap a Girona des de l’estació del Nord.
Allà em vaig trobar tota una colla de gironins contents per la notícia d’aquella mort tan esperada. Vam pujar a l’autobús i, per un moment, es va fer el silenci; a la ràdio van anunciar un comunicat en directe del president del govern. Un aire sinistre va recórrer totes les cares i vam aguantar l’alè, esperant qui sap què. De sobte, va ressonar la veu ploramicona de Carlos Arias Navarro: «Españoles, Franco ha muerto». Un «Visca!» gairebé va fer trontollar els vidres de l’autobús i el conductor va tallar el comunicat, posant una cinta de casset amb música variada que ens va acompanyar durant tot el viatge per la costa fins a Girona. De fet, el record d’aquella música festiva ja no m’ha abandonat mai més.
Cinquanta novembres després, ens hem adonat que el futur és com una mena de pastanaga que anem perseguint sense arribar-la mai a empaitar. Potser ens hauria agradat poder ballar una sessió de claqué damunt la tomba del dictador i no va poder ser, però ara, pensant-ho bé, també podem exclamar allò que cantaven en Pepet i la Marieta:

«Que nos quiten lo bailao,
que no’ns toquen lo tablao,
ja pot caure’l món a trossos.
Ballaran los nostres cossos,
ballarem de sol a sol.»



Final! de Joan Brossa, interpretat per Miquel Poveda.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cuideu-vos i estudieu persa

Imatge
Sòcrates dialoga amb els seus deixebles abans de morir i Critó diu: «Quina és la vostra recomanació per a nosaltres, els vostres deixebles? Què fem ara?». Sòcrates s’ho pensa bé, els mira amb la seva mirada de toro i els diu: «Cuideu-vos». Potser abans d’intentar entendre què diu aquest consell, parem atenció al que no diu. Sòcrates no diu: «ves a difondre la meva filosofia, que el món escolti les meves paraules», com demanaria un líder religiós. Tampoc diu: «transforma el món, fes del món un lloc millor». No, ens diu a cadascun de nosaltres: «posa ordre a la teva vida, amb les teves paraules, en els teus propis pensaments, en les teves accions. Cuida’t». No intenteu canviar el món. Primer transforma allò que està realment al teu abast, és a dir, tu. Només llavors, quan t’has convertit en una persona forta i fiable, pots convertir-te en un poder beneficiós per als altres. El més sorprenent és que a l’escola sovint s’ensenya just el contrari de la responsabilitat. Els estudiants de secu...
Llegeix més »

De vegades penso en Palafrugell

Imatge
Palafrugell és una vila baix-empordanesa amb una població censada de 24.245 habitants, un nombre aproximadament el mateix que el d’ànimes, però per saber-ho exactament hauríem de sumar-hi també els casos de bipolaritat i restar-ne els no-creients o els descreguts. El que sí que pot assegurar la ciència és que cada habitant està compost de prou carboni per fer al voltant de 900 mines de llapis i conté prou fòsfor per fabricar 2.200 llumins, i cada palafrugellenc està format per una quantitat immensa d’àtoms. Si tenim en compte que l’espai entre el nucli de l’àtom –que és infinitesimal– i el seu volum està completament buit, tots els habitants d’aquest poble, amb dret a vot i amb obligació de pagar la taxa de residus urbans, cabrien en una capsa de llumins. Però, més enllà d’aquestes disquisicions inútils, cal dir també que a Palafrugell cada diumenge és dia de mercat, un mercat que comença a la plaça Nova i s’estén pel carrer Pi i Margall, fins allà on el poble comença a perdre el nom i...
Llegeix més »

Lloança de l’optimisme

Imatge
He de confessar que, com la gran majoria d’individus de la meva espècie, tinc una tendència natural cap al pessimisme. Generació rere generació hem anat acumulant en els nostres gens una quantitat enorme de desconfiança en el futur, de recel pel veí i de prevenció contra tot allò que a primera vista ens sembla desconegut.  És natural, tot al nostre voltant tendeix indefectiblement cap al pessimisme, de la mateixa manera que els vaixells són propensos al naufragi, els avions a caure i els automòbils a aturar-se per falta de combustible. Només cal veure la cara dels nous consellers del govern per llançar-se en el pou més profund de l’angoixa vital. Tot és senzill i complicat a la vegada, tots som mortals i el pessimisme corre en abundància per les nostres venes, l’optimisme, en canvi, és una pura construcció de la voluntat i de voluntat, la majoria, en tenim la justa. Fins i tot Emil Cioran, que era un campió de l’escepticisme i del nihilisme, va acabar confessant que el pessimisme e...
Llegeix més »

Sobre l’odi i els llibres que he de llegir

Imatge
La gent que encara llegim llibres –en paper– tenim problemes que la resta de mortals s’estalvien. Comprem llibres compulsivament, que després no sabem on posar i que a vegades fins i tot ens cauen de les mans a causa del seu pes, uns 100 grams per metre quadrat de paper, que ràpidament es tradueixen a uns 1,5 quilos per volum. He agafat com a mesura base El cor furtiu , la biografia de Josep Pla treballada per Xavier Pla. De la mateixa manera que els madrilenys ho mesuren tot en funció de l’extensió del Bernabeu, jo ja fa temps que mesuro els llibres amb “cors furtius”; el que estic llegint ara, per exemple, pesa 1,24 cors furtius. Però els llibres no ens cauen de les mans només pel seu pes, també ho fan per altres causes, a vegades pel seu contingut i altres només per pur cansament mental. Molt sovint, més del que és recomanable, em canso dels llibres que “hauria de llegir” i em dedico a fer altres coses, però no puc deixar de tenir un llibre a mà i és aleshores quan obro la meva bibl...
Llegeix més »