Sobre l’odi i els llibres que he de llegir

La gent que encara llegim llibres –en paper– tenim problemes que la resta de mortals s’estalvien. Comprem llibres compulsivament, que després no sabem on posar i que a vegades fins i tot ens cauen de les mans a causa del seu pes, uns 100 grams per metre quadrat de paper, que ràpidament es tradueixen a uns 1,5 quilos per volum. He agafat com a mesura base El cor furtiu, la biografia de Josep Pla treballada per Xavier Pla. De la mateixa manera que els madrilenys ho mesuren tot en funció de l’extensió del Bernabeu, jo ja fa temps que mesuro els llibres amb “cors furtius”; el que estic llegint ara, per exemple, pesa 1,24 cors furtius.

Però els llibres no ens cauen de les mans només pel seu pes, també ho fan per altres causes, a vegades pel seu contingut i altres només per pur cansament mental. Molt sovint, més del que és recomanable, em canso dels llibres que “hauria de llegir” i em dedico a fer altres coses, però no puc deixar de tenir un llibre a mà i és aleshores quan obro la meva bibliofarmaciola, on sempre tinc els llibres d’emergència.

Podríeu pensar que són els clàssics, aquells que sempre estem disposats a rellegir, cosa que a vegades també faig, però no, en la meva farmaciola hi ha les novel·les d’en Poirot i, sobretot, els meus llibres de la Segona Guerra Mundial. Oli en un llum, no fallen mai. Tot això ve al cas perquè aquests dies m’estic rellegint Un ejército al amanecer de Rick Atkinson. Aquestes obres els nostres editors no es molesten a traduir-les al català, però això és part d’una altra història. Ja fa temps que no compro llibres en aquest idioma, però els que tinc s’han d’aprofitar.

El relat d’Atkinson, periodista del Washington Post, és només la primera part d’una trilogia en la qual es relata la participació de l’exèrcit americà a Europa durant la Segona Guerra Mundial i amb la qual l’autor va guanyar el premi Pulitzer. En aquest primer volum es narra l’arribada dels americans al nord d’Àfrica, des d’on es van encaminar cap a Tunis. En un primer moment només es van trobar amb l’exèrcit francès, encara lleial a Vichy, que els va ocasionar alguns problemes, però en arribar a Tunísia van topar amb els alemanys i la cosa es va començar a posar complicada.

El primer cop el van rebre en l’anomenada batalla del pas de Kasserine. Un dels principals factors que els van portar a aquesta derrota va ser la incapacitat dels soldats d’odiar l’enemic. L’odi és un sentiment nefast, però quan t’enfrontes a un enemic entrenat precisament en l’odi, o jugues al mateix joc o estàs perdut. 

Als Estats Units, el primer senyal que les coses no anaven bé es va rebre a la petita localitat de Red Oaks (Iowa). Un noi de disset anys, Billie Smaha, que treballava per la Western Union, va ser l’encarregat de repartir per les cases del poble els més de cent telegrames on s’informava de la mort o la desaparició dels soldats en un indret remot. No cal dir que els soldats americans, els que van sobreviure, a partir d’aquell moment van aprendre la lliçó i es van començar a mirar l’enemic amb uns altres ulls.

L’odi és un sentiment nefast i també un mal conseller, però quan t’enfrontes amb algú encegat per l’odi has d’aprendre ràpidament la lliçó, si no vols ser exterminat. Els catalans vam tenir aquesta sensació l’1 d’octubre de 2017 davant dels guàrdies civils i els policies nacionals educats sistemàticament en aquest odi. Potser també haurien de meditar, els que ara han sortit alegrement de passeig pel Mediterrani, si no han estat utilitzats per gent ensinistrada en l’odi ancestral cap als jueus. Jo només m’ho pregunto, sé que molts ja tenen la resposta preparada. Mentrestant continuaré rellegint el meu llibre d’emergència fins que torni als que m’esperen a la tauleta i que sé que he de llegir.

Norman Rockwell