La dictadura de les paraules

Cada dia ens llevem escoltant declaracions solemnes de dirigents –i de dirigentes– d’aquí i d’allà que voleien entre els vapors de la cafetera i les nostres lleganyes. Però l’objectiu de les veus ressonen a la ràdio de la cuina no és comunicar –mentre nosaltres calculem quant de sucre hem de posar a la tassa–, sinó teixir una xarxa de paraules per atrapar una realitat que, d’altra manera, aniria a la seva. És un ballet retòric on cada promesa és una cortina de fum, cada explicació un laberint i cada eslògan, un clau que rebla la fusta del sentit crític. 

Vivim l’edat d’or de l’embolic, on discutir la definició de “guerra” o “progrés” esdevé més important que enfrontar-se als fets crus que s’amaguen sota. Així, mentre el discurs oficial es depura i s’omple de fórmules buides, la responsabilitat es va evaporant amb el vapor de la cafetera. Estem sotmesos a una autèntica logocràcia: el govern no és dels més preparats, sinó dels que millor juguen al joc de parlar sense dir res, assegurant que el seu poder resideix precisament en la impenetrabilitat del seu propi engany.

Vivim en un règim sublim on el poder ja no s’exerceix amb baionetes, sinó amb paraules acuradament buides de sentit. Una veritable innovació política –de la qual ja ens va advertir Orwell en el seu moment– que permet governar proclamant en veu alta el contrari del que es fa, tot conservant els bonics ornaments de la democràcia: eleccions, premsa “lliure”, separació de poders... bé, en teoria. 

Des de l’estepa estaliniana fins a certes “democràcies” modernes, l’art rau a transformar la llengua en una neollengua oficial on les mentides es converteixen en veritat estatal i on cada discurs és una obra mestra de la manipulació. És tranquil·litzador, de fet: ja no cal un cop d’estat sagnant; un bon comunicador és tot el que cal per establir una “dictadura suau” de les paraules. Tal com va preveure Orwell, «el llenguatge polític està dissenyat perquè les mentides sonin veritables i l’assassinat, respectable, i per donar una aparença de solidesa al pur vent». Visca la logocràcia!

Fragment de Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell.