Olor de floridura de patates

Hi ha olors primordials que es passegen per sota el nas durant tota la vida. Són rastres químics de l’ànima que sorgeixen inesperadament entre les pàgines d’un llibre o en veure una fotografia vella. Et poden colpejar amb un cop sec i definitiu –la goma de la llibreta d’escola, el vernís d’un moble vell– o bé ser de contorns més difusos, una barreja complexa de pols, llum i emoció que et transporta a un altre món sense ni tan sols tancar els ulls. Aquestes olors no són mer record; són un passadís secret i immediat que travessa les dècades, un portal obert a la primera inhalació, quan tot era nou i el cor aprenia a batejar el que sentia. Són la prova que el passat mai no s’acaba, només espera, invisible, a la vora d’un objecte quotidià, per tornar-nos íntegrament allò que vam ser.

L’altre dia em va passar obrint un llibre, una traducció de Marcel Riera dels “100 poemes” de Seamus Heaney, just en el primer poema: «Em vénen al cap la sentor fresca de floridura de patates, / el clapoteig i les palades a la torba xopa…». De sobte em va aparèixer el record d’una imatge, la del meu avi plantant patates en el seu hort. No era un record visual, sinó olfactiu i tàctil: l’olor densa i humida de la terra roja i fresca, remoguda, barrejada amb la fusta mullada del tràmec i la verdura fèrtil dels brots. Aquell vers em parlava del meu avi. La poesia s’havia obert com una finestra i havia permès que entrés, imperceptible i potent, l’olor primordial dels records.

L’olor de floridura de patates em va acompanyar durant tota la meva infantesa. Les patates de l’hort de l’avi, el rebost sota l’escala, les mans de l’àvia pelant-les, la sonoritat sorda i carnosa del tubercle rodant damunt la fusta, el tast terrós i reconfortant de l’aliment fonamental. Aquella olor era la vida mateixa: humida, subterrània i persistent. I de sobte, en un vers d’un poeta irlandès, tot això va emergir del fons dels anys amb una claredat nítida. Vaig entendre que el meu món s’havia destil·lat i conservat, perfecte, en aquell perfum únic de terra i floridura, com la de l’avi de Heaney.

Hi ha llibres que ja val la pena comprar-los i obrir-los només per aquesta mena de viatges, pel detall d’un vers que et transporta. Heaney sabia perfectament que les veritables arrels no són metàfores, sinó la realitat humida i olorosa que s’adhereix a les mans. En evocar l’olor de les patates i la torba mullada, no només parlava de la seva Irlanda; estava descrivint el mecanisme universal de la memòria íntima. La traducció de Marcel Riera, fidel i rítmica, no només em va saber transmetre les paraules, sinó que en va preservar l’essència, la textura i el poder evocador, com un receptacle que duia intacte en l’original. 

I és així com funciona la màgia d’aquestes olors primordials: són silencioses i dorments fins que la paraula exacta, llegida en el moment precís, les desperta, gràcies al doble miracle de la creació del poeta i l’ofici del traductor, que converteixen una experiència d’un lloc i un temps concrets en un pont per a tots. Són la promesa que, mentre hi hagi llibres oberts i un vers capaç de remenar la terra de l’ànima, el passat sempre tindrà una via per tornar. Només cal que continuem deixant-nos sorprendre pel rastre químic i perfecte que es passeja, pacient, sota el nostre nas.

Jaume Curbet Expòsito plantant patates en un hort a Palau-Sacosta, Girona.