Postdata en un aparcament

Vivim a batzegades, intentant guanyar la guerra al temps. El pas dels dies es dilueix en la rutina, només de tant en tant ensopeguem amb una rialla compartida, amb un record que ens agafa per sorpresa al mig del carrer, amb una escletxa de llum en una persiana. És en aquestes escletxes de consciència, en aquests aturadors involuntaris del rellotge, on la vida no només passa sinó que s’experimenta; són els moments en què, paradoxalment, deixem de lluitar contra el cronòmetre i el vencem, perquè aconseguim que una fracció de segon pesi més que hores senceres d’oblit.

I, tanmateix, ens caldrà preguntar-nos: què hi ha en aquesta guerra, sinó la por més antiga de totes? La por a la fi, al buit, a què tot allò que estimem s’esvaeixi en el record. Lluitem contra el temps perquè temem que, si deixem de córrer, ens atraparà el sentit de tot plegat. Però potser la victòria autèntica no és aturar el rellotge sinó canviar el que mesurem: deixar de comptar hores i començar a comptar intensitats, deixar d’acumular dies i començar a reconèixer les empremtes que deixen en nosaltres les batzegades ben viscudes. Potser no es tracta de guanyar, sinó d’aprendre a rendir-se a la bellesa del precís instant que ja està fugint mentre intentem agafar-lo.

Aquest impuls de capturar l’efímer ens porta sovint als llocs més inesperats: a la poesia, en la pausa obligada del vers, on la lluita s’atura i el temps adopta una altra geometria. És un espai on les batzegades esdevenen sostingudes, on la fugacitat es cristal·litza en un llenguatge que, paradoxalment, la immortalitza. La literatura, en aquest sentit, és el gran aparcament de la consciència, el lloc on parem per no haver d’arribar enlloc, només per estar.

A vegades ens aturem a peu de pàgina, encallats en un poema, posem per cas de Seamus Heaney –que ens aporta ara la traducció de Marcel Riera–. El poeta ens convida a conduir fins a un lloc on el vent i la llum treballen junts, per a ensenyar-nos, justament, que «És inútil pensar que aparcaràs i ho copsaràs més a fons». La veritat de l’instant no és per a qui l’aferra, sinó per a qui es deixa travessar per ella. La màgia no està en «copsar-ho més a fons», sinó en el fet que, en mig de la pressa, «grans embats suaus colpegen els costats del cotxe / i atrapen el cor amb la guàrdia baixa i el rebenten». La batzegada de vida, el triomf sobre el temps, arriba justament quan deixem de lluitar, quan abaixem la guàrdia i permetem que la bellesa ens colpegi i ens rebenti el cor, aturant-nos sense aparcar. Heaney no proposa un consell, sinó una epifania mòbil: la revelació no espera al final del viatge, sinó que esclata en el trànsit, quan la guàrdia està baixa i el paisatge ens envaeix per les finestres entreobertes.

Aquest estat d’acceptació activa, de rendició als embats del món, és el que trobem sublimat en els seus darrers versos. Uns dies abans de morir, Heaney va escriure un poema per a la seva neta. En ell, ja no hi ha guerra, ni pressa. Hi ha un pas descalç, un arrelament en l’instant, un reconeixement que el futur no es conquista, es camina. És l’acte de confiança més alt: «energia, equilibri, esclat / fent joc doncs perquè sí, / però per ara caminem lleument / a temps i en silenci». Caminar lleument. En silenci. A temps. Potser la postdata de tota pugna no és la victòria, sinó aquesta rendició serena. No un aparcament per a agafar alè, sinó el pas mateix, ja tranquil, en la consciència de ser, per fi, cronometrat per la vida mateixa. I és aquí, en aquesta acceptació, on la guerra al temps es dissol. Ja no es tracta de vèncer-lo, sinó de caminar-hi dins, lleugers i arrelats al mateix temps, amb el cor sempre a punt de ser rebentat per la següent escletxa de llum.