La guineu ràpida, el gos mandrós i el dinosaure distret

«The quick brown fox jumps over the lazy dog», o sigui, «La guineu marró ràpida salta sobre el gos mandrós», va ser el primer missatge transmès per la línia directa Washington-Moscou –el mític “telèfon vermell”– el 30 d’agost de 1963. La seva elecció no va ser casual: aquesta frase conté totes les lletres de l’alfabet anglès i es va utilitzar com a prova tècnica per verificar la claredat i precisió del nou sistema de comunicació, instaurat després dels gairebé fatals malentesos durant la crisi dels míssils de Cuba. La perplexitat inicial dels operadors soviètics, que van buscar un significat ocult en aquesta seqüència aparentment innocent, va posar de manifest fins a quin punt la desconfiança marcava aquella era. Per un instant, la innòcua guineu marró va saltar a l’epicentre de la història mundial, suposo que els americans també haurien sospitat si haguessin rebut el text habitual en rus en aquests casos: «Съешь ещё этих мягких французских булок, да выпей чаю», que ve a dir «Menja més d’aquests panets francesos tous i beu una mica de te».

Però, més enllà del seu ús diplomàtic, la frase pertany a una categoria lingüística fascinant: el pangrama (del grec pan gramma, “totes les lletres”), una construcció que inclou tot l’alfabet d’una llengua en un sintagma més o menys amb sentit. El seu repte radica en la versemblança i l’economia de lletres. En català, per exemple, tenim l’eficient «Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen, coi!» –una proposta de Màrius Serra–, que contrasta amb l’exhaustiu i quasi narratiu «Despús-ahir el pingüí bèl·lic atenyé aïrat l’emú esquifit i menjà zelós xoriç, òvid i kiwi». En alemany, el clàssic «Victor jagt zwölf Boxkämpfer quer über den großen Sylter Deich» («Víctor persegueix dotze boxejadors a través del gran dic de Sylt») inclou fins i tot els caràcters especials com la ß. I en francès, frases com «Portez ce vieux whisky au juge blond qui fume» o l’extremadament completa «Dès Noël, où un zéphyr haï me vêt de glaçons würmiens, je dîne d’exquis rôtis de bœuf au kir, à l’aÿ d’âge mûr, & cætera» demostren la mateixa recerca d’exhaustivitat gràfica.

Aquest és precisament el repte i la bellesa del pangrama: forçar la llengua a mostrar tot el seu alfabet dins d’una mena de relat coherent, unint la utilitat pràctica del provador de tipus amb la imaginació d’un joc de paraules. D’aquí, només hi ha un pas fins a una altra forma narrativa ultracurta: el microrrelat, que cerca condensar una història completa, amb potència i un final sovint sorprenent, en un espai mínim. L’exemple més cèlebre, atribuït a Augusto Monterroso, «Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí», demostra aquest mateix principi d’economia i impacte. En una sola línia, desplega un univers de suspens i implicacions narratives immenses.

Tant el pangrama com el microrrelat són, en definitiva, joies d’enginy lingüístic que demostren que la plenitud d’una idea –sigui l’abecedari sencer o una història– pot residir, de manera brillant, en l’extrema brevetat, permetent que en un cicle perfecte, la guineu marró salti sobre el gos mandrós, o sobre el dinosaure, si es dona el cas.