Sobre l’espant de la impunitat

Des de fa segles, l’ésser humà es qüestiona el seu sentit en el món. Alguns viuen sense preguntar-s’ho i potser, en la seva ignorància, són més feliços. Altres contemplen la immensitat del cel estelat i senten una fascinació que ben aviat esdevé espant. Uns altres, en canvi, observen l’existència del mal, que colpeja justos i injustos –a uns més que als altres–, i es pregunten si aquest món és tan real com sembla, o si n’hi ha un altre on la bellesa i la veritat triomfin, de cop i volta, sobre tota foscor.

Els humans, però, no som conformistes. Hi ha en nosaltres una tensió furiosa i una obsessió avergonyida per ser els primers, per destacar, per perdurar. Tenim somnis immensos, és cert, però també petits: somnis de quincalla, de fum i miralls, els somnis exaltats d’un petit burgès. Envegem la fama i l’elegància despreocupada dels actors de cinema. Volem ser com ells: famosos, desitjats, immortalitzats en la pantalla. Però fins i tot això ens sembla poca cosa. En el fons, aspirem a alguna cosa més elevada, a crear herois imperibles, a competir amb els mateixos déus.

I, tanmateix, mirem els grans tirans de la nostra època, els homes que van assolint l’esplendor absoluta del poder. Ells no s’aturen en la quincalla ni en els miralls, sinó que volen remodelar el món sencer segons la seva imatge, fosca i total. Contemplant-los, reflexionem sobre aquestes ambicions, tan petites i tan grans. Ells fan realitat la seva obsessió sobre el patiment de milions. Nosaltres, en canvi, només hem forjat les nostres fantasies en la solitud del nostre cap. Qui dels dos, al final, ha viscut més intensament la seva fúria? Qui ha tastat de més a prop la fugaç i enganyosa substància de la glòria? Potser cap dels dos. Perquè, en mirar els cels estelats que tanquen aquest cicle de preguntes, només es veu la mateixa immensitat buida que contemplava el savi. I en ella, totes les nostres petites fúries i tots els nostres grans somnis s’esvaeixen, igual de fràgils, igual de tràgics i, en el fons, igual d’humans.

Sota aquesta llum universal, tan filosòfica, la tragèdia adopta formes ben concretes i obscenes. L’art no ha deixat d’explorar aquest abisme. La visió més extrema i literària la va oferir Pier Paolo Pasolini amb la seva última i terrible pel·lícula, Salò o le 120 giornate di Sodoma. Allà, el poder absolut i l’abús més aberrant es converteixen en un ritual fred, geometritzat i burocràtic. Els cossos dels joves, com la innocència a l’illa Epstein, deixen de ser humans per esdevenir pur objecte, superfície sobre la qual els poderosos inscriuen, amb meticulosa crueltat, la prova definitiva de la seva llibertat absoluta. No es tracta només de sadisme, sinó de la traducció a imatge d’aquesta obsessió per instaurar un món privat, un microcosmos on la llei, la moral i la compassió són suspeses per un contracte pervers. És la fantasia del tirà portada a la seva conclusió lògica: la humanitat de l’altre és el material brut que ha de ser totalment corromput i sotmès perquè el somni de deïtat del poderós es compleixi. 

Prenent, per exemple, el cas Epstein. Més enllà de l’escàndol criminal, el que descobreix és aquest mateix somni pervertit: l’aspiració no ja a la creació o al poder polític, sinó a la possessió absoluta i clandestina de la innocència mateixa. La seva illa no va ser un imperi, sinó un mirall fosc que reflectia el desig més fosc, la convicció que la riquesa i les connexions poden suspendre tota moral, transformant un home en un déu depredador en un món paral·lel. Allà, altres éssers humans es convertien en objectes, en mercaderia de plaer. Aquí, l’ambició no aspirava a la glòria eterna, sinó a instaurar un regne privat de la impunitat, on la vulnerabilitat dels altres fos l’única moneda de canvi i la corrupció, l’única llei.

I és aquí on arribem al punt clau: la impunitat dels poderosos és el sòl fèrtil on aquesta fúria pren forma i fructifica. Un sistema delicat, gairebé elegant, de silencis còmplices, amenaces velades i serveis mutus, protegeix aquesta obsessió. Converteix la justícia en un simulacre pels de dintre i en un càstig exemplar, ben visible, pels de fora. Es teixeix una xarxa que no només amaga crims, sinó que normalitza la depredació, presentant-la com un privilegi fundacional, gairebé un dret, del poder. L’abús, així, es converteix en un ritual d’adhesió a la tribu, i el secret compartit, en el ciment que manté unida una elit convençuda de viure per sobre de tota llei. En aquest espai ombrívol, l’aspiració humana més elevada –aquella cerca d’un món millor que obria la nostra reflexió– queda anorreada, ofegada per la freda certesa que, per a alguns, les regles són un simple ornament i les víctimes, només el preu inevitable del seu caprici.

I és que l’home és molt gran, i el món és molt petit. La grandesa que somia l’ésser humà —ja es manifesti en la creació d’un poema, en la conquesta d’un imperi o en la construcció d’una illa de privilegis impunes— sempre xoca, més tard o més d’hora, amb la petita i tova misèria del món real, fet de límits, de cossos fràgils i de conseqüències que, tot i els esforços, acaben sempre per aparèixer. La humanitat, amb els seus somnis immensos i les seves fúries tan limitadament humanes, es debat en un escenari que mai no serà prou ample per la seva voracitat ni prou just pels seus càstigs. I així, en aquest desajust etern i una mica ridícul, resideix tant la seva misèria com la seva única grandesa possible: la d’assumir, finalment, la pròpia condició i mirar-se al mirall sense mentides, sota la freda, igualitària i irònica llum de les estrelles.

El Judici Final, detall d’una dona portada per un dimoni - Hieronymus Bosch.