Hi ha un límit al teu amor

L’arquitecte Antoni Gaudí va deixar una màxima essencial, recollida l’altre dia en una entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, a 3Catinfo: «Per fer una cosa bé, primer s’ha d’estimar. I després, aplicar la tècnica». Quan observem les línies ferroviàries que ressegueixen la costa catalana o les vies interiors esborronades per l’ús, cal preguntar-se: quina estima, quina visió, ha protegit aquest patrimoni col·lectiu? La resposta, crua, és cap. L’estat actual dels trens a Catalunya no és només una qüestió de retards; és el símptoma d’un abandó estructural per part de l’estat espanyol. Les mateixes vies per les quals avui s’arrosseguen els Rodalies espasmòdics, els trens de mercaderies pesats i els regionals nostàlgics, són, en molts trams, les mateixes que les de fa un segle. El progrés, aquí, no ha sigut una evolució, sinó un nyap apedaçat sobre l’esquelet d’un altre temps.

I mentrestant, el mar rosega. Al Maresme i al Garraf, l’erosió no és una metàfora. És un fet geològic i una negligència política que s’empassa, centímetre a centímetre, el terra sota les vies. La línia ferroviària, aquella artèria vital, es veu reduïda a una trinxera a la defensiva. Es gestiona l’emergència, no es planifica el territori amb amor ni amb tècnica.

En el seu llibre Qu’ai-je donc fait, l’escriptor, periodista i filòsof francès Jean d’Ormesson rescata un judici sever de la comtessa de Boigne sobre allò que hauria de preocupar una ment elevada: «Quan no es disposa de prou organització per a ocupar-se de manera exclusiva i religiosa del destí etern que ens espera, el més digne d’interès per a un esperit seriós és l’estat actual de les nacions a la terra». Però quan el ferrocarril –el sistema nerviós de la mobilitat i l’economia– viu en un estat de precarietat física tan evident, la discussió es desploma. No es tracta de grandioses teories, sinó de la incapacitat bàsica de conservar allò que ja teníem, d’estimar allò que és nostre abans de voler construir noves fantasmagories. L’abandonament de la infraestructura existent és la negació pràctica tant del precepte gaudinià com de la seriosa preocupació per la cosa pública. Descendim, doncs, de les altures de la metafísica a la realitat terrosa de les vies esllavissades: aquest és el veritable esbós de sociologia històrica que el país s’està menjant, dia a dia, tren a tren.

Hi ha una angúnia que no és només filosòfica, sinó física i quotidiana. És la que ressonava a la pre-gala dels Grammy del 2015, quan James Blake, assegut al piano, repetia amb veu esquerpa i hipnòtica l’advertiment de There’s a limit to your love. És la sensació d’haver arribat al límit d’un sistema, d’un pacte de confiança. El límit de l’amor al territori, el límit de la paciència ciutadana, el límit físic de les vies que el mar s’empassa. Quan s’ultrapassa aquest punt, tot el que queda és la vibració incòmoda i el buit després del silenci, com la nota que Blake deixa penjant a l’aire.

Potser, al final, Jean d’Ormesson ens dona la clau per entendre aquesta paràlisi persistent amb una altra de les seves sentències: «Il est plus difficile de prouver à quelqu’un sa bêtise que sa misère» (És més difícil demostrar a algú la seva estupidesa que la seva misèria). La misèria ferroviària és evident, palpable a cada esquerda del formigó i a cada minut de retard. L’estupidesa que la permet i la perpetua —la manca de visió, el desinterès, la renúncia a estimar i després aplicar la tècnica— és l’autèntic tren fantasma que mai no arriba a l’andana de la consciència col·lectiva. I, com diu l’escriptor, resulta molt més complicat de reconèixer.

Foto Regió 7 / Zowy Voeten.