Simenon

Dotat d’una presència física imponent i unes maneres sovint inquietants, el comissari Jules Maigret ha esdevingut l’arquetip universal del detectiu literari. A través de 75 novel·les i 28 contes, entre 1931 i 1972, aquest home amant de l’estofat de vedella i de la pipa no resol els crims amb destresa deductiva sinó amb una immersió gairebé antropològica en les passions humanes. Des del seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres de París, Maigret recorre Europa seguint el rastre de la misèria i la culpa compartida, sempre acompanyat per la solidesa de la seva dona.

És una ironia prou literària que l’home que va inventar el comissari més metòdic de la història comencés la seva pròpia existència amb una mentida administrativa. Per por de la mala sort, la mare de Georges Simenon el va inscriure un dia abans del divendres 13 de febrer en què va néixer. Potser va ser aquest primer acte de ficció el que va marcar el destí d’un nen que, des d’un pis de Lieja, arribaria a vendre 500 milions de llibres i a espiar, des de les seves pàgines, l’ànima fosca de les gents senzilles. Una fascinació que, tal vegada, li venia de sang: un dels seus avantpassats va acabar penjat al segle XVIII per assaltar esglésies. D’aquesta barreja de superstició, fecunditat genial i crim heretat, va néixer no només Maigret, sinó una de les veus més agudes per explicar les ombres de l’Europa del segle XX.

Però aquesta veu tenia un cos. I el cos, segons el va descriure Josep Pla després d’una visita a Porqueroles, era el d’un belga «el típic client de brasserie de Brusel·les, amb barret de bombí, el foulard blanc i l’abric fort. Un sempre se’ls imagina amb una dona rossa, de carns poc fluvials i amb un lleuger toc violeta als ulls». Pla diu que només va veure un diccionari de sinònims a la seva habitació; anys més tard el mateix Simenon va afirmar que “només utilitzo paraules de tres dimensions”. La imatge és reveladora: la monumental obra de Simenon, que Marcel Aymé va equiparar a la de Balzac “però sense allargar-se tant”, naixia d’un ofici solitari i obsessiu. No de la pompa literària, sinó del treball precís i de l’observació contundent. Ell, com Balzac, afirmava que «Un personatge d’una novel·la és qualsevol persona del carrer, però que arriba fins al final d’ell mateix. Cap de nosaltres arriba mai realment al final de si mateix».

Aquesta mirada única es va plasmar en una narrativa que renegava de la complexitat artificial. En contrast amb els intricats laberints d’altres autors, Simenon optava per una simplicitat aparent: trames directes, un entorn tangible i personatges atrapats en les crueltats i contradiccions del dia a dia. El seu heroi, Maigret, no era un geni deductiu sinó un home pacient que comprenia els crims des de la lògica interna de les passions humanes. El seu univers no oferia veritats blanques o negres, sinó un cicle infinit de culpes compartides, immers en un món descrit amb una densitat sensorial única: el fum d’una pipa, la humitat del Sena o el pes d’un secret en una cuina modesta.

Però la vida també pot ser senzilla. I ho va ser del 30 de març al 10 d’abril de 1964 –tal com explica Xavier Pla–, quan Simenon va visitar Barcelona per primera vegada, de vacances amb el seu fill Johnny. Va rebutjar museus i cerimònies; el que buscava era la vida crua del Raval, la Rambla formiguejant i l’anonimat dels bars on beure vi negre i menjar llonganissa. Va eludir els intel·lectuals i només va concedir una cordial entrevista a Lluís Permanyer. Era un home que fugia de la fama per viure, simplement, la ciutat.

En aquesta aparent fugacitat turística va sorgir un gest més profund. Abans de marxar, Simenon va anunciar: «He firmat un contracte perquè siguin traduïdes totes les meves novel·les al català». L’editorial era la recentment nascuda Edicions 62. Així, sense pretensions, l’escriptor universal va atorgar un acte de confiança inesperat a una llengua i una cultura que lluitaven per reconstruir-se des de la clandestinitat. La paradoxa es tanca amb bellesa: aquell home que va començar la vida amb una data falsejada per superstició, va acabar oferint la seva obra completa a una llengua que, en aquell moment, també vivia una mena d’existència oficialment negada. Simenon, el gran cronista de les ombres individuals, va estendre sense fer soroll un pont literari cap a la llum d’una identitat col·lectiva resistent.

I no és casual que un dels seus títols de més èxit en català fos L’home que mirava passar els trens. És una novel·la, sense Maigret, sobre un home gris que, abandonat al seu destí, assassina la seva amant i acaba posant el cap sobre el rail. Simenon ho va escriure el 1938. Si passés ara i aquí, probablement encara estaria esperant que arribés un tren. I és que la nostra vida, com la seva obra, és una espera plena de preguntes i d’ombres.

Georges Simenon a París, el 1962. Foto Robert Doisneau.