Elogi dels pobles petits

Es veu des de lluny o apareix de sobte, és un campanar rabassut que malda per despuntar entre els arbres. És un bar en una cruïlla amb dues furgonetes i un automòbil aparcats al davant, és un semàfor enmig del no-res i un estanc que ven de tot. Un poble petit és un esperit que flota damunt dels camps, és un núvol que passa de llarg i és un gos que borda d’ofici.

Els pobles petits estan habitats per gent invisible, ombres darrere d’una cortina. Entre les cases floten olors inexpugnables que sorgeixen des del fons de la història. Són pobles que s’amaguen en el paisatge i en els mapes només s’entreveuen com un punt borrós. El temps hi passa de puntetes i el futur és una quimera de folls.

És una església tancada amb pany i un rellotge aturat a la una i vint. És una plaça amb quatre til·lers i un banc on mai ningú s’asseu, llevat d’una vella que mira el buit amb ulls de vidre. Un poble petit és un secret que es guarda a si mateix, una conversa sorda sota les bigues d’un garatge, l’eco d’una pedra llançada a un pou sec fa trenta anys. Els carrers són corredors que duen a altres carrers més estrets, i al final, sempre, el camp obert, l’argila, el sarment i l’olivera, l’alzina i la romeguera.

S’hi senten sons que a la ciutat ja no existeixen: el cruixit d’una reixa de ferro al vent, el motor d’un tractor en una closa, el silenci espès entre campanada i campanada. Les portes tenen noms gravats en els llindars, noms que ja ningú recorda. Un poble petit és un mirall embrutat on el passat es mira i no es reconeix, on el present és només una pausa, una alenada entre dos oblits. Les teulades s’enfonsen amb dignitat, com vells animals que s’ajupen per morir, i la lluna, aquí, és més blanca i més freda, il·lumina les voreres per on passen gats esquius.

Un poble petit és un manyoc de records, fotografies de casament, certificats de defunció, recordatoris de comunió que es guarden en un calaix i que, de tant en tant, algú obre com si entrés en un món paral·lel i pregon. La memòria aquí no es llegeix, es rumia: és en el gest de l’home que s’atura davant d’un mur de pedra i hi posa la mà, com si prengués el pols a un conegut adormit. És una riallada que s’escapa d’una finestra entreoberta, un riure que explica una història que ja ningú no recorda del tot, però que tothom reconeix. Les parets emmagatzemen el fred de gener i l’estuba d’agost en les mateixes proporcions, i les persianes baixes són ulls entelats que vigilen sense veure.

Al capvespre, quan l’enllumenat públic s’encén amb un brunzit malaltís, el poble sembla empetitir-se encara més. Les llums groguenques dibuixen carrers buits, escenaris sense actors. Només el rètol del bar, amb la seva claror verda i el televisor xisclant un partit llunyà, afirma que hi ha vida, o almenys, un cert tipus de resistència. Un poble petit és, al final, una pregària no dita, una espera sense objecte clar. És la constatació que tot passa, sí, però que algunes coses decideixen quedar-s’hi, enfonsant-se lentament en la terra, fins a esdevenir, elles mateixes, paisatge.

iPhoto Quim Curbet