Una terrible victòria

L’onze de novembre de 1918 va ser un dia fresc, humit i ple de boira. A París, quan faltaven tot just deu minuts per les quatre de la tarda, Georges Clemenceau –el president del govern– va entrar a l’hemicicle del Palais-Bourbon, on l’esperaven tots els diputats per aclamar-lo. A les 11 del matí havia entrat en vigor l’armistici i Alemanya havia signat les condicions imposades pels aliats. La guerra havia acabat, quedaven pel camí milions de morts i Clemenceau va advertir als diputats: «Ara hem de guanyar la pau i potser serà més difícil que guanyar la guerra».

Just unes hores més tard, a la plaça de l’Opéra, el feix d’un focus va il·luminar la façana del Grand Hôtel. La multitud que omplia la plaça es va posar a aplaudir, creient veure Clemenceau en una de les finestres. Però la figura va desaparèixer quan, des de dalt de les escales de l’Òpera, la cantant Martine Chenal va començar a entonar les primeres estrofes de La Marsellesa: «Aixequeu-vos, fills de la Pàtria, ha arribat el dia de la glòria…». Aviat la multitud es va posar a cantar amb ella. I quan el cant va cessar, quan les aclamacions es van calmar, de sobte una veu estentòria crida: «Vivent les morts!», visca els morts.

El silenci congela la multitud; llavors, com una detonació, encara més forta, la veu repeteix: «Visca els nostres morts!». Algú des de l’altre costat de la plaça respon: «Vive la France!» i la multitud, després d’un moment de vacil·lació, reprèn el cant, perquè «la France», al contrari que els morts, sí que pot continuar vivint. Era el dia de la victòria, però era una victòria terrible i a París feia fred, perquè era novembre, plovia i a cada escala de veïns hi havia una mare que plorava la mort d’un fill.

Max Gallo relata tot això en el seu llibre La terrible victoire, terrible pels morts i la destrucció. Ara tot això queda lluny, molt lluny, i la història ha continuat impertorbable el seu camí. Hi va haver una altra guerra i un altre dia de la victòria, i moltes altres petites guerres que es van guanyar o es van perdre i que es van inscriure solemnement a cada poble en els seus monuments funeraris; i també van passar molts mesos de novembre, i es van continuar vessant moltes llàgrimes sota la pluja freda i terrible d’unes tardors que a vegades sembla que vulguin continuar indefinidament.

Plaça de l'Opéra, 11 de novembre de 1918.