Retrats: Xavier Febrés

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre.

Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Jaume Curbet i Hereu

Imatge
Han passat quinze anys des que en Jaume ens va deixar i, malgrat la distància del temps, la seva absència es manté com un silenci ple de significat. En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa; era el germà gran que s’imposava en la foscor d’aquells dies amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que no s’esgotarà mai. Recordar-lo avui no és només un exercici de memòria familiar, sinó un acte de reconeixement a un home extraordinari, un espècimen rar que va saber viure amb una coherència poc comuna, habitant el món amb una curiositat insaciable. En la seva faceta pública, va ser un autèntic arquitecte de la convivència. Des dels seus inicis a l’Ajuntament de Girona fins a la seva tasca a l’Escola de Policia de Catalunya, va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia transformar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. Va saber utilitzar el seu somr...
Llegeix més »

La disfressa del buit

Imatge
Vivim en un món abstrús en què cada vegada s’imposen més els eufemismes: les paraules ja no es limiten a anomenar les coses, sinó que les disfressen. “Danys col·laterals” per a bombes sobre civils, “reestructuració” per acomiadaments massius, “reubicació” per a desnonaments o deportacions. La cortesia lingüística esdevé còmplice de la cruesa de la realitat que ens envolta. Ens agrada pensar que suavitzar el llenguatge ens fa més humans, però sovint només ens fa més còmodes davant del dolor dels altres. Amagar la realitat rere mots tous no la transforma: la disfressa. I mentre la paraula justa s’amaga, la mentida educada ocupa el seu lloc.   En la nostra vida quotidiana també els eufemismes s’han acabat per imposar. Caminem per qualsevol ciutat i ens topem amb “zones pacificades” que abans eren simples carrers de vianants, “punts de trobada” que sempre van ser bancs públics, “espais de benestar” per a lavabos de pagament, o “outlets emocionals” per a botigues de gangues. Els rètols ...
Llegeix més »

Llibres, gats i vaticinis

Imatge
Avui m’ha passat una cosa estranya, és una història de gats i de llibres que, si m’ho permeteu, us l’explicaré. Qui no convisqui amb aquesta mena d’animals ha de saber que els gats tenen les seves “hores boges”. S’estan endormiscats durant gairebé tot el dia, sobretot quan tu estàs actiu i s’activen com per art de màgia quan pretens descansar. Tal és el cas del que m’ha passat avui. El   més petit de les dues bestioles que tinc ha començat a córrer com un energumen per l’habitació i ha acabat –la seva talla li permet– amagat darrere d’uns llibres a la part baixa de l’estanteria, on, per ordre alfabètic, guardo els autors que comencen per V. Qui tingui gats també sabrà que en aquests moments de bogeria és impossible aturar-los, se’ls ha de vigilar de cua d’ull i deixar-los fer, fins allà on sigui possible. El cas és que aquestes coses sempre solen acabar malament, amb alguna cosa trencada o algun daltabaix d’importància relativa. Quan ja era massa tard per acabar amb la comèdia, he ...
Llegeix més »

El compromís del Truffaut

Imatge
Al cor del Barri Vell de Girona, el Cinema Truffaut és molt més que una sala de projecció; és el darrer refugi de la resistència cinèfila de la ciutat. Ubicat a l’antic cinema Modern, avui aquest espai, l’únic que ofereix cinema en versió original a la ciutat, ha aconseguit, des de la seva obertura el 1991, mantenir viva la flama del cinema d’autor en un món dominat per unes multisales més preocupades per vendre crispetes que altra cosa. Amb la seva estètica austera i el seu compromís innegociable amb la cultura, el Truffaut s’ha convertit en un espai de culte on les imatges prenen la paraula, configurant-se com el lloc ideal perquè, per un atzar del destí o una decisió meditada, s’hi segelli un nou tipus de pacte històric. El darrer capítol d’aquesta sala, però, no s’ha escrit en un guió de ficció, sinó en els plecs d’un concurs públic que ha tingut la ciutat en suspens. Després de dècades de gestió ininterrompuda pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, l’Ajuntament va treure a...
Llegeix més »

El temps de les cireres

Imatge
Jean-Baptiste Clément era un  chansonnier  socialista que el 1866 viatjava cap a Bèlgica quan va fer una parada a Conchy-Saint-Nicaise. Allà, davant d’una casa vella envoltada de cirerers, va néixer la lletra d’una cançó que amb els anys esdevindria llegendària. «Quan cantarem el temps de les cireres / i el gaig rialler i el rossinyol / estaran de festa», escrivia llavors. També hi apareixia «una nafra oberta al cor», un vers que amb el temps es carregaria d’un dolor que encara no havia arribat, però que acabaria definint el destí de la cançó. Anys més tard, Clément va dedicar la cançó a una jove infermera que va conèixer durant la Setmana Sagnant de 1871, els dies en què l’exèrcit francès va esclafar la Comuna de París. Aquella “valerosa ciutadana Louise” havia atès els ferits al carrer Fontaine-au-Roi i després va desaparèixer, probablement afusellada. Amb aquesta dedicatòria, els versos van adquirir un nou significat: les cireres que «cauen en gotes de sang» evocaven els co...
Llegeix més »

El jardí dels Mateu-Suqué

Imatge
Giorgio Bassani, escriptor jueu italià del segle XX, va publicar  El Jardí dels Finzi-Contini  el 1962, una novel·la on evoca la Ferrara dels anys trenta sota el feixisme. En aquesta obra mestra, l’autor no només descriu un espai tancat per altes muralles, sinó que erigeix un territori de la memòria, un Edèn tràgic i privat on el temps sembla aturar-se abans que acabi d’arribar l’abisme de la història. Allà, entre les feixes de terra humida i les avingudes ombrívoles, els joves protagonistes juguen a la vida adulta mentre l’ombra de les lleis racials s’allarga implacable. Si el jardí dels Finzi-Contini és un clos que s’aïlla del món per protegir una bellesa condemnada, el dels Mateu-Suqué a Peralada opera un moviment invers: no tanca per preservar sinó que s’obre per exhibir el poder d’un llinatge. Allà on Bassani erigeix un Edèn jueu que serà escombrat per la barbàrie, el jardí empordanès proclama la victòria d’una casta terratinent que es vol eterna. Un jardí mira enrere cap...
Llegeix més »

El paper en blanc

Imatge
La pàtria d’un escriptor mesura vint-i-un centímetres d’amplada per vint-i-nou d’alçada, tant si és de polpa de cel·lulosa com de pantalla d’ordinador. En aquest territori, que pot ser full o píxel, l’autor exerceix la sobirania més absoluta i, alhora, pateix la tirania més despietada. És un país que no existeix fins que algú gosa trepitjar-lo, però que un cop trepitjat pot esdevenir un univers. Abans de la primera lletra, però, aquesta pàtria blanca –o lluminosament fosca, en el cas de la pantalla– és simplement un abisme. L’escriptor s’hi asseu al davant com un explorador davant d’un continent inexplorat, amb la diferència que aquí no hi ha rius ni muntanyes preexistents: tot està per inventar. I en aquell buit la por no és al suport, innocent objecte, com al que aquest suport exigeix: que finalment, amb paraules, l'omplim amb el que portem a dins. El poeta francès Paul Claudel ho va expressar amb una lucidesa desarmant: «El poema no està fet d’aquestes lletres que clavo com clau...
Llegeix més »

Gegants diminuts

Imatge
L’abril de 1965, un jove i audaç Tom Wolfe va llançar una granada literària des de les pàgines del suplement  New York  del  Herald Tribune . Amb el títol provocador de  Tiny Mummies!  ( Mòmies diminutes! ), Wolfe no només trencava amb les convencions del periodisme tradicional, sinó que gosava atacar el cor de la institució més sagrada de les lletres nord-americanes: la revista  The New Yorker . Vestit amb el seu icònic vestit blanc i armat amb una prosa elèctrica i plena d’onomatopeies, Wolfe va descriure la redacció del carrer 43 com un museu de criatures embalsamades, marcant així el naixement oficial del Nou Periodisme a través d’un dels escàndols culturals més sonats del segle XX. El centre de les ires de Wolfe era William Shawn, el llegendari editor que dirigia la revista amb una mà de ferro enfundada en un guant de vellut. En l’article, Shawn no apareix com un periodista, sinó com una figura gairebé espectral, un “minimomaní...
Llegeix més »

Cares de cada dia

Imatge
Com molts ja sabeu, la cèlebre expressió «amics, coneguts i saludats» prové de la ploma de Josep Pla, qui la va immortalitzar a  Notes per a Sílvia . Amb el seu estil irònic, l’escriptor empordanès establia una jerarquia per classificar el grau de relació amb els altres. Per a ell, l’amistat era un vincle escàs i selectiu, mentre que la categoria de «saludat» representava el nivell més superficial, limitat a la simple cortesia de reconèixer-se pel carrer. Més enllà d’aquesta tríada, crec que existeix la figura del «el tinc vist»: aquelles fisonomies familiars que identifiquem sense haver-hi intercanviat mai ni un mot. En pobles i ciutats petites, aquests figurants anònims habiten el nostre dia a dia en un limbe on no hi ha ni coneixença ni salutació, només una identificació visual fruit de la repetició. Aquest anonimat compartit configura un paisatge humà proper, però distant, on l’altre és un element més de la rutina. El més curiós d’aquestes relacions visuals ...
Llegeix més »

Un món migpartit

Imatge
L’experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que tanquen els pots de melmelada girant la tapa fins que senten el clic de seguretat, i les que simplement enrosquen fins que “ja aguanta”. Les primeres viuen en la certitud de saber que cap oscil·lació tèrmica ni descuit gravitatori farà vessar el contingut sobre el rebost. Les segones conviuen dramàticament amb la incertesa: cada cop que obren la nevera, es preparen per al daltabaix. El seu món és com un western on el pot de melmelada pot explotar en qualsevol moment. La meva dolorosa experiència culinària em porta a afirmar que hi ha dues menes de persones: les que preparen el cafè amb la cullereta neta i la tornen al calaix, i les que remouen el sucre, es llepen la cullera i la deixen a la pica “per no embrutar un altre cobert”. Les primeres s’autoanomenen “civilitzades amb un mínim d’ordre”. Les segones juren que és més ecològic i que la cullera ja la rentaran “més tard”. Aquest “més tard” arriba tres dies desp...
Llegeix més »