Retrats: Xavier Febrés
Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre.
Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.
Article per a després de festes
Els diumenges, sobretot, i els dies de festa en general sempre m’han semblat d’una inutilitat esfereïdora, un temps d’abatiment i de desesma on tot s’acaba aturant com en la vigília d’una apocalipsi. En un diumenge a mitja tarda sempre em trobareu desitjant que arribi la definitiva commoció, el daltabaix, el desastre, la desgràcia, el diluvi, el drama, l’erupció, la revolució, el dilluns o el que sigui. Tot abans que continuar immers en un paisatge de Vayreda posat de gairell. Des d’aquest aspecte, Nadal és un llarg temps d’inactivitat que sempre m’aclapara, una mena de dia de la marmota que es repeteix sense esperança de sortir-ne. Per sort després torna la normalitat, els dilluns benaurats quan tot es torna a posar en moviment i el fum dels camions i dels autobusos escolars ens torna a omplir els pulmons de vida i d’esperança. El paisatge de Vayreda esdevé un quadre de Brueghel el Vell i cadascú torna a ocupar la seva confortable posició enmig de la confusió i el desori. I la raó és ...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada