Retrats: Xavier Febrés

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre.

Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

De vegades penso en Palafrugell

Imatge
Palafrugell és una vila baix-empordanesa amb una població censada de 24.245 habitants, un nombre aproximadament el mateix que el d’ànimes, però per saber-ho exactament hauríem de sumar-hi també els casos de bipolaritat i restar-ne els no-creients o els descreguts. El que sí que pot assegurar la ciència és que cada habitant està compost de prou carboni per fer al voltant de 900 mines de llapis i conté prou fòsfor per fabricar 2.200 llumins, i cada palafrugellenc està format per una quantitat immensa d’àtoms. Si tenim en compte que l’espai entre el nucli de l’àtom –que és infinitesimal– i el seu volum està completament buit, tots els habitants d’aquest poble, amb dret a vot i amb obligació de pagar la taxa de residus urbans, cabrien en una capsa de llumins. Però, més enllà d’aquestes disquisicions inútils, cal dir també que a Palafrugell cada diumenge és dia de mercat, un mercat que comença a la plaça Nova i s’estén pel carrer Pi i Margall, fins allà on el poble comença a perdre el nom i...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »

Per les escletxes del temps

Imatge
El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària. Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles. Leonard Cohen té una cançó anomenada  The Future  on diu:...
Llegeix més »

Breu crònica d’un concert infructuós

Imatge
Una cobla és un conjunt instrumental pensat per sonar en un espai a l’aire lliure, sota l’ombra de grans plàtans o entre la frescor d’una pineda i el mur calent d’una ermita banyada pel sol d’un diumenge al migdia. El seu so, metàl·lic i agut, conté ressonàncies minerals i ens evoca temps feliços, olors de festa major i dringadissa de xavalla a les butxaques. Evidentment, una cobla també pot sonar en un auditori, modulant una mica el so dels instruments. Una cobla, sobretot si és una de renom com la Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, hauria de sonar a les mil meravelles al Palau de la Música Catalana. El problema sorgeix quan es vol barrejar amb altres sons i amb la veu temperada d’un cantautor acostumat a fer-se sentir a través de potents equips de so. Aquests equips, comandats per professionals, poden combinar sons tan diversos, però no sempre és possible del tot. Ahir va quedar demostrat en el concert de Roger Mas. Les meves orelles van començar a col·lapsar-se a la segona o tercera ...
Llegeix més »

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »