Retrats: Xavier Febrés

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre.

Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Llegeix més »

4. Chez Mondrian (André Kertész)

Imatge
Kertész també era hongarès i es deia Andor abans de canviar-ho per André. Igual que Brassaï es va traslladar al París d’entreguerres, on va trobar una comunitat d’artistes i escriptors amb idees afins. Entre ells hi havia Piet Mondrian que s’estava fent conegut per les seves abstraccions geomètriques. Mondrian va convidar el jove fotògraf al seu estudi a principis de 1926.   Com Kertész va recordar anys més tard: « Vaig anar al seu estudi i instintivament vaig intentar capturar a les meves fotografies l’esperit de les seves pintures. Ell va simplificar, simplificar, simplificar. L’estudi amb la seva simetria dictava la composició. Tenia un gerro amb una flor, i la flor era artificial, però ell l’havia pintat amb el color adequat per combinar amb l’estudi ». Tot i que Mondrian imposava un ordre geomètric rígid a tot el que hi havia a l’apartament, Kertész va trobar desviacions a les corbes de l’escala, el gerro i el barret rodó de canotier que penjava al penjador. El barret pertanyi...
Llegeix més »

El semàfor de Begur

Imatge
D’entrada, hem de dir que no és un semàfor qualsevol, no està en una cruïlla. El Semàfor de Begur és una antiga estació electrosemafòrica situada en un mirador privilegiat a l’extrem del Cap de Begur. Va ser construït a finals del segle XIX amb l’objectiu de comunicar-se amb els vaixells i orientar el trànsit marítim d’aquesta zona de la Costa Brava, però va deixar de funcionar definitivament cap a la dècada dels setanta. Fa gràcia pensar que aquest recinte, avui mut, es va inaugurar amb tota la pompa borbònica el 10 de desembre de 1891 en nom del rei Alfons XIII. Llavors no hi havia satèl·lits ni ràdios de banda marítima. Els guaites que hi vivien i treballaven es comunicaven amb l’horitzó a còpia de braços i gesticulacions mecàniques: feien servir un sistema de braços mòbils i un codi internacional de banderes de colors que ballaven al vent durant el dia. A la nit, s’encenien llums per llançar missatges a les naus que passaven i transmetien els avisos per telègraf, cap a terra ferma....
Llegeix més »

Per la plana de l’Onyar

Imatge
Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres. A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus. Deixem el camp de futbol a la dret...
Llegeix més »

L’estiu del 76

Imatge
Si tots els estius de la meva vida s’haguessin de resumir en un de sol, potser triaria el de 1976. I no és que en tingui uns records especials, quan tens disset anys no et passen grans coses, les coses passen al teu voltant i tu només ets com un espantaocells. Les hores exhalen un vapor estrany damunt l’asfalt, les finestres obertes de bat a bat deixen passar la remor en VHF d’un televisor llunyà i l’olor de sofregit d’una cuina. Però aquell estiu, sense saber-ho encara, hi havia una esquerda en aquell ordre immòbil: alguna cosa a punt de trencar-se. El món es fa especialment interessant quan tot trontolla. L’estiu del 76 va ser inusualment plujós. L’històric Observatori Fabra va registrar entre el juliol i l’agost un record d’acumulació de pluja. El 24 de juliol, vaig anar a les Sis hores de Cançó, al Pla d’en Sala de Canet de Mar, amb un paraigua, per si de cas. Aquell paraigua, l’únic entre els milers de joves, no em va ajudar a distanciar-me de la imatge d’espantaocells, i encara a...
Llegeix més »

8. L’homme de la valise de la rue Vilnin (Willy Ronis)

Imatge
En realitat, la fotografia no té un títol clar; pertany a la sèrie recollida al llibre Belleville-Ménilmontant , un dels millors de Willy Ronis. Aquesta imatge, com moltes altres, il·lustra un món que ja no existeix.   Cap districte ha conegut, com aquest, paisatges sorprenents formats per un laberint de carrerons estrets i entrellaçats, on picotejaven les gallines o els ànecs, on s’encenien fanals de gas al vespre, passatges l’amplada dels quals no passava dels dos metres, terrenys buits, cases grises d’una o dues plantes, jardins abandonats, patis tancats per petites barreres de fusta. Tots aquests illots de cases insalubres del XXè arrondissement van desaparèixer a finals dels anys seixanta en un gran projecte de renovació urbana, i en el seu lloc hi ha ara un parc, al punt més alt del qual s’ubica precisament el Belvédère Willy Ronis , en homenatge al fotògraf parisenc. La imatge en qüestió és senzilla i complexa alhora, nítida i en blanc i negre. Està presa entre els números ...
Llegeix més »