Retrats: Xavier Febrés

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre.

Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
Llegeix més »

Pluja de cendra

Imatge
Abans-d’ahir va ploure tota la nit i ens vam despertar amb una alerta de Protecció Civil. Els rius del Maresme i del Barcelonès estaven embravits i la nuvolada dibuixava espirals huracanades en els radars meteorològics. La Tordera es llançava enfollida cap a la platja de Malgrat i l’aigua de les rieres de les Gavarres baixava tenyida per la cendra dels incendis forestals d’aquest llarg i paorós estiu. Totes les bruixes d’aquest món perdut es congriaven damunt del nostre cap. Des de la finestra de casa veia l’hort del meu veí inundat com si fos un arrossar i l’Onyar, també a prop, brunyia amb el so de les canyes que xocaven contra l’aigua i dels derelictes que baixaven en direcció cap a Girona, on els dolls de pluja redibuixaven els carrerons de la ciutat vella i omplien els cent becs de la catedral i del punxegut campanar de Sant Feliu. El paisatge era d’una solemnitat carneriana, però de mica en mica, durant el matí la pluja va anar amainant, sense deixar, això sí, d’entintar el cel d...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’estrany cas dels llibres infantilitzats

Imatge
Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal. El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles. El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ...
Llegeix més »

Efectes secundaris

Imatge
No hi ha res més difícil que intentar descobrir la realitat dels que ens envolten, els seus pensaments, les seves emocions, els seus desitjos. No és un problema de manca d’educació, ni de respecte, ni tan sols de compassió. És alguna cosa més que hem convingut a anomenar “empatia”. Una força invisible que ens uneix davant l’adversitat i que la literatura ha intentat descriure des de l’antiguitat. A l’Eneida de Virgili, l’empatia no és un simple sentiment passatger, sinó el pilar moral que connecta els éssers humans a través del dolor universal. Aquest concepte es resumeix en la cèlebre màxima «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt» , que podem traduir com «hi ha llàgrimes per les coses i la condició mortal toca el cor». Aquesta profunda sensibilitat es manifesta de manera sublim quan el protagonista, Enees, arriba com a nàufrag a Cartago i contempla les pintures que representen la destrucció de la seva estimada Troia. En adonar-se que una civilització estrangera es commou dav...
Llegeix més »

La decadència

Imatge
Ho sap tothom i és profecia, vivim en plena decadència. Les plaques tectòniques de la nostra civilització s’han començat a moure sota els nostres peus i el món, que havia viscut més o menys plàcidament assentat sobre uns valors que ens semblaven irrefutables durant uns quants segles, ara ha començat a trontollar. Quina raó podrà explicar als historiadors del futur la nostra fi? El canvi climàtic?, El populisme?, les migracions, les xarxes socials?, les pizzes congelades o la música electrònica? Ho tindran difícil per trobar una explicació clara, serà, com sempre, la suma de molts factors. Montaigne associava la decadència de Roma al desenvolupament de les arts, les ciències i les lletres, i al refinament la seva civilització. El filòsof gascó argumentava que el progrés material i intel·lectual, paradoxalment, debilita l’esperit combatiu i la virtut moral d’un poble. Seguint aquest fil històric, potser la nostra pròpia caiguda no vindrà d’una catàstrofe externa, sinó del mateix excés de...
Llegeix més »

Notes a peu de clàssics

Imatge
Les notes a peu de pàgina són un submon, a vegades àrid i perillós per a qualsevol mena de lector. Els ulls es posen a ballar frenèticament darrere dels vidres de les ulleres, quan troben algun d’aquells numerets volats que ens indiquen –com una mena de senyal de perill a la carretera– que allò que llegim no acaba de ser ben bé el que ens pensàvem, que és incomplet, que no és exactament tal com diu l’autor, o que nosaltres probablement som tan incultes que si no s’afegeix alguna cosa no ho arribarem mai a comprendre del tot. Però aquella lletra diminuta no sempre s’hi posa per insultar la nostra intel·ligència, a vegades té el seu sentit i, fins i tot, ens explica una història en paral·lel ben interessant, això és el que he fet avui, agafant tres llibres de la Fundació Bernat Metge i llegint només notes al peu. No és un exercici de subordinació intel·lectual, sinó una invitació a un viatge paral·lel.   Rere la lletra menuda de Plató, Èsquil o Ciceró no hi ha un retret a la nostra i...
Llegeix més »