Aprenent a escriure

Els mestres diuen que aprenen dels seus alumnes. Ho repeteixen sovint, amb un somriure còmplice, com qui comparteix un secret professional que els profans no acaben d’entendre. I és cert: a les aules hi ha una màgia invisible que fa que l’ensenyament sigui un camí de doble direcció. L’infant que pregunta «per què?» un cop i un altre obliga el mestre a revisar allò que donava per descomptat. L’adolescent que qüestiona un dogma li ensenya que el coneixement no ha de ser mai inqüestionable. L’alumne que aprèn a poc a poc li recorda que tots han tingut dificultats i que la paciència és la base de qualsevol aprenentatge profund. Fins i tot l’estudiant que s’avorreix li diu alguna cosa sobre com està explicant el món. Els bons mestres saben que cada classe és un intercanvi, que mentre ensenyen, també estan aprenent a ensenyar millor, a comprendre millor, a ser millors persones.

Jo, en canvi, aprenc dels meus articles. No tinc alumnes asseguts en cadires, ni mirades que em reclamin respostes. Però cada vegada que em disposo a escriure, em converteixo en aprenent d’allò que vull explicar. Les paraules em posen a prova: em demanen claredat quan jo només tinc intuïcions borroses, em reclamen exemples quan em refugio en abstraccions, m’obliguen a ordenar el pensament quan tot és un garbuix d’idees. Quan escric sobre un tema, he de baixar del pedestal del que "ja sé" i tornar a la humilitat de qui busca la millor manera de dir alguna cosa. I en aquest procés, descobreixo connexions que no havia vist, matisos que havia passat per alt, preguntes que no m’havia formulat. L’article, com un alumne exigent, em demana que sigui millor del que era abans de començar a escriure’l.

Perquè sovint escric no des del que sé, sinó des del que vull saber. Els articles no són només la meva manera d’explicar coses als altres, sinó també –i potser sobretot– la meva manera d’investigar, de preguntar, de penetrar en territoris que em resulten estranys o incòmodes. La curiositat, aquesta força que em mou cap al que ignoro, troba en l’escriptura el seu camí natural. Quan un tema em fascina, però se’m resisteix, quan intueixo que hi ha alguna cosa important que no acabo d’entendre, m’hi capbusso escrivint. L’article es converteix llavors en un laboratori on experimento amb idees, on provo hipòtesis, on em permeto equivocar-me. Escric per descobrir què penso realment sobre assumptes que encara no he acabat de pair. I en aquest procés, moltes vegades arribo a destinacions que no havia previst quan vaig escriure la primera paraula. El text em porta més enllà de mi mateix, m’obliga a estirar el pensament fins a límits que no sabia que podia arribar. I quan l’article s’acaba, no només he après continguts nous: he après una manera nova de mirar, de connectar, de comprendre.

Potser per això els meus articles són sovint plens d’incoherències, de camins que comencen i no acaben, d’entusiasmes que potser demà em semblaran ingenuïtats. No puc prometre un pensament acabat, ni una saviesa consolidada, ni tan sols una opinió ferma que perduri més enllà del pròxim article. El que sí que puc prometre és anar-me polint. Cada text és un exercici d’aprenentatge, una provisionalitat conscient, un assaig –en el doble sentit de la paraula: intent i gènere literari. Llegeixo el que he escrit fa mesos i de vegades em reconec, de vegades m’estranyo, de vegades voldria desdir-me’n completament. I em sembla bé. Perquè si els meus articles fossin perfectes, si no canviés d’opinió, si no em contradigués, seria que no he après res.

I potser al final, com deia Rivarol, és inútil aprendre res durant la vida, perquè després de la mort ho sabrem tot. Però mentre arriba aquesta hipotètica vida eterna on totes les respostes em seran revelades, mentre la mort no em concedeixi aquesta saviesa definitiva, em queda la curiositat. Em queda aquesta necessitat d’escriure per entendre, de pensar per escrit, de cometre errors sobre el paper. I si més no, em consola pensar que si resulta que Rivarol s’equivocava i després de la mort no hi ha res, hauré passat la vida aprenent dels meus articles. Que no és poc.

iPhoto Quim Curbet