El silenci també era un missatge

L’humorista francès Pierre Darc definia l’automòbil d’ocasió com aquell en què totes les peces fan soroll menys el clàxon. No podria haver traçat un retrat més precís del nostre temps. Vivim immersos en un brogit constant –cada opinió banal, cada espurna de polèmica, cada ximpleria elevada a categoria de debat–, mentre allò que hauria d’alertar-nos, que hauria de fer sonar les alarmes, resta en silenci. El clàxon no funciona, i potser ja ningú no el troba a faltar. Potser ja hem après a conviure amb el perill, o potser és que el soroll ens ha deixat sords. El cas és que avancem a sacsejades, distrets pel xerric de cada peça solta, incapaços de distingir el que és greu del que és insignificant. I en aquesta fira de ferralla sonora, el que hauria de fer-nos aturar ha quedat mut, ofegat per tanta fressa inútil. Fins que un dia, potser, ja serà massa tard per fer sonar cap clàxon.

Diuen que no existeix cap soroll més irritant que el d’un telèfon que no sona. I és ben cert, potser per això avui omplim l’aire de qualsevol cosa per no haver de suportar aquell altre silenci, el que ve de qui no truca, de qui no respon, de qui ja no hi és. Hem convertit la comunicació en una mena de teràpia contra l’abandó. Però com més soroll generem, més evident es fa el buit. I al final, el telèfon continua mut, i nosaltres fem veure que no l’esperem.

Vivim en una era on el volum ho determina tot, i l’ecosistema mediàtic ha après a alimentar-se de qualsevol espurna, per minsa que sigui. Una declaració desafortunada, un gest tret de context o una anècdota irrellevant poden incendiar l’actualitat durant dies, desplaçant assumptes que haurien de reclamar tota la nostra atenció. Aquesta distorsió constant del que és important no és casual: respon a una enginyeria de l’entreteniment que ha colonitzat fins i tot el terreny del periodisme. I mentrestant, en l’ombra acústica d’aquest brogit, hi ha vides que s’enfonsen, desigualtats que s’eixamplen i crisis que es podreixen sense que ningú en vulgui parlar. Perquè el veritable perill no és la fressa, sinó l’hàbit de confondre-la amb allò que realment mereix ser escoltat.

El naixement és un acte sonor: cada vida comença amb un crit que s’estén i reverbera. Però la nostra por al silenci no és sinó la por a l’absència, a la mort, a l’oblit. Omplim el món d’enrenous per no sentir el buit, per no admetre que, al fons, tot s’acaba. I, tanmateix, la calma que evoca pau a la natura sempre presagia alguna catàstrofe sinistra en l’entorn humà, com si el seu estat normal fos l’agitació, el soroll i la fúria. No és el so dels vàters que s’omplen en estirar la cadena el que mata l’amor, és la por a l’avorriment i al silenci. És aquesta necessitat malaltissa de sentir-nos vius a través de l’estrèpit, encara que sigui fingit. Però quan el clàxon no funciona, quan el telèfon no sona, quan el crit inicial s’apaga, ens quedem sols amb allò que vam voler ofegar. I llavors comprovem, massa tard, que el silenci també era un missatge.

Foto Quim Curbet @ 2026