Sobre la utilitat de l’inútil

Les grans civilitzacions artístiques eren aquelles on l’inútil era necessari. Construir piràmides enormes, la cúpula de Brunelleschi, les pintures de Botticelli, la Capella Sixtina, el teatre grec i el Partenó, tot era a ulls contemporanis completament inútil. La nostra civilització, amb admirable eficàcia, ha resolt el paradoxal enigma: ara l’inútil és, simplement, inútil. Hem pres la definició al peu de la lletra i, en un món regit per la utilitat, hem aconseguit que el que ens feia humans –l’art, la poesia, la cultura en general– esdevingui de poca utilitat. Com ja pressentia Sartre, «l’home és una passió inútil», però mentre les cultures del passat dignificaven aquesta passió transformant-la en necessària, la nostra s’afanya a expulsar-ne l’esperit, convertint-la en residu estèril.

Ens obstinem, com assenyalava Jean Rostand, a «emprar un termòmetre d’alta precisió per prendre la temperatura d’un fantasma». La mostra més cridanera d’aquesta obsessió la trobem en la tirania dels estudis d’audiència, que estenen la seva poderosa mà sobre els mitjans de comunicació amb una precisió suposadament científica. Sota el seu dictat, un programa sobre literatura o una entrevista en profunditat valen menys que les seves dades d’espectadors i es rebutja per la seva corba de manteniment insuficient. Es mesura l’impacte, però no la profunditat; es quantifica l’atenció, però es nega la contemplació. Es tracta, en definitiva, d’un gran esforç tècnic per avaluar el fantasma de la cultura amb el termòmetre del consum, i després avaluant com a malalt allò que no es deixa mesurar.

I així, després de declarar inútil l’inquantificable, ens trobem que el que queda, per precís que sigui, no mesura res que valgui la pena viure. Aquesta tirania de la mesura es fa més absurda en un món d’abundància infinita: no podem llegir tots els llibres, ni veure totes les pel·lícules, ni accedir a una mínima part que ens ofereix la cultura mundial, ni tan sols la local. Hem de triar, i la tria, en aquest context, ja mai és innocent: es converteix en un càlcul d’eficiència, en una inversió de temps, en l’adquisició d’un capital simbòlic útil. Fins i tot el lleure es gestiona.

Contra aquesta lògica que ho contamina tot, Claude Roy recordava que «la literatura és perfectament inútil: la seva única utilitat és que ajuda a viure». La seva inutilitat pràctica és, precisament, la seva utilitat essencial: la de resistir-se a ser mesurada, triada o consumida amb criteri d’eficiència. És el territori que els estudis d’audiència no poden colonitzar, perquè el seu valor es dona en una altra dimensió: la de la necessitat invisible.

Per això, quan Proust ens amonestava dient que «hem fet una obra inútil en haver renunciat per sempre a la felicitat i la bellesa», ens torna la clau que vam llençar. És una crida a no acceptar que la passió sigui un vestigi obsolet ni que la tria es redueixi a un algoritme de màrqueting o a una estadística d’audiència. Però si no recollim aquesta clau, si deixem que el termòmetre dictamini tota l’existència, ens arrisquem al final més irònic: convertir-nos en subscriptors passius de la nostra pròpia vida, amb la mateixa actitud cínica que va mostrar Rudyard Kipling quan, llegint la seva pròpia necrològica, els va escriure una nota: «El vostre diari informa de la meva mort. Com que sempre esteu tan ben informats, ha de ser veritat. Si us plau, cancel·leu la meva subscripció, que ara ja no serveix de res». Sense la passió inútil que ens ajuda a viure, l’única gestió que ens queda és donar-nos de baixa de l’experiència de viure. I això sí que seria l’obra més inútil de totes.

Santa Maria del Fiori, Florència. Cúpula del Brunelleschi.