El penell

Antigament, no hi havia masia o campanar que no estigués coronat per la silueta vigilant d’un penell, retallant-se contra el cel com un sentinella del temps. Avui, però, aquesta estampa sembla haver entrat en una lenta decadència. Passejant per les nostres contrades, es té la sensació que ja no se’n veuen tants com abans. Potser la tecnologia digital ha substituït la vella fletxa de ferro, o potser els nous dissenys arquitectònics han prescindit d’aquest art de forja. Els pocs galls que queden s’han anat diluint en el paisatge, rovellats i muts, com a testimonis d’un món rural que s’apaga.

Aquesta sensació de pèrdua, però, no és nova. Ja fa més d’un segle, els escriptors de la Renaixença van saber captar l’ànima d’aquests objectes, convertint-los sovint en un mirall de la decadència que observaven al seu voltant. Un exemple magistral el trobem a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, on la descripció d’un vell penell esdevé una metàfora potentíssima d’un món rural que s’extingeix: «Dalt de tot de la teulada, el vincle del penell, rosegat pel pinyac de la rovell, grinyolava asprament a cada embranzida de la ventada. Era un grinyol de ferro vell, una queixa de cosa malalta que semblava plorar la ruïna del casalot. El gall de llanda, guerxo i descolorit, giravoltava com un boig, indicant ara el nord, ara llevant, sense saber on aturar-se, talment com si l’esperit de la tempesta s’hagués emparat de la seva carcassa per riure’s de la desgràcia dels homes.»

Fixeu-vos-hi: el penell deixa de ser un simple instrument meteorològic per convertir-se en un personatge més de la tragèdia. No només assenyala el vent, sinó que encarna el patiment i la incertesa. El seu grinyol no és un soroll mecànic, sinó una queixa, i el seu girar desorientat reflecteix l’esperit trasbalsat dels habitants del poble. La imatge del gall guerxo i descolorit, que ha perdut el nord, ens parla d’un món que ha perdut les certeses. És, en definitiva, la crònica d’una ruïna explicada des del punt més alt de la teulada.

Si Casellas utilitza el penell per parlar-nos d’un món que s’enfonsa, la mirada dels poetes romàntics europeus, com Victor Hugo, dóna a aquesta mateixa figura una dimensió més còsmica. El gall de ferro ja no és només el testimoni de la ruïna d’un casalot, sinó un observador privilegiat del pas del temps i de la història. Ho evoca magníficament el poeta francès en aquests versos: «Dalt de tot del campanar, vell, rovellat, solitari, / el gall de ferro s’agita al buf del destí; / veu passar els vents, veu passar la guerra, / i el vespre que s’esborra quan neix el matí». Aquí, el rovell ja no és només signe d’abandonament: és pàtina del temps, acumulació d’història. En la visió del romàntic francès, el gall conserva una dignitat estoica: quiet al seu lloc, aguantant els bufs del destí, contemplant el cicle etern dels conflictes humans i el ritme natural dels dies. Si el penell de Casellas és la veu de l’agonia, el de Victor Hugo n’és la mirada serena, la que transcendeix el drama concret per abraçar la totalitat del temps.

Però, per què un gall? Per què aquest ocell de corral, i no una àguila o un lleó, va acabar coronant els campanars de mig món? La resposta ens remet a l’edat mitjana i a una ordre expressa de l’Església. L’omnipresència del gall als campanars cristians es deu, en gran part, a un decret pontifici del segle IX. Fou el Papa Nicolau I –o, segons algunes fonts, el seu predecessor Lleó IV, que ja n’havia col·locat un a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà– qui va ordenar que la figura d’un gall s’erigís al punt més alt de totes les esglésies de la cristiandat. L’objectiu no era merament decoratiu, sinó profundament simbòlic: servir de recordatori de la fragilitat humana i la necessitat de penediment. La imatge del gall remetia directament a l’Evangeli, a la traïció de Sant Pere, qui va negar Jesús tres vegades «abans que el gall cantés». Així, cada vegada que els fidels aixecaven la vista, el gall de ferro o de coure els interpel·lava, vigilant les seves consciències des de les altures.

Aquesta tradició, arrelada amb força, ens ha llegat una joia excepcional. Es tracta del penell de gall més antic que es conserva: el Gallo di Ramperto, creat entre els anys 820 i 830 dC a Itàlia. Aquesta peça de coure, que durant més d’un mil·lenni va girar sota el vent des del campanar de l’església de San Faustino, a Brescia, és la prova de com de consolidada estava ja la tradició en aquella època. Avui, protegit a les vitrines del Museo di Santa Giulia, el Gallo di Ramperto ens mira amb els seus ulls buits, silenciós però eloqüent, com a testimoni fundacional d’una llarga nissaga de galls que han estat, alhora, instruments meteorològics i predicadors de metall.

Tanmateix, després de tanta història i simbolisme, potser val la pena preguntar-nos què en pensen, els penells, de tot plegat. Què dirien si poguessin parlar després de segles girant al capdamunt de campanars i masies? L’escriptor francès Jules Renard, mestre en l’art de la paradoxa, va imaginar una resposta tan breu com reveladora: «Si el penell pogués parlar, diria que és ell qui dirigeix el vent».

Potser, al capdavall, la gràcia del penell rau precisament en aquesta ambigüitat. Als nostres ulls, ell assenyala cap on bufa el vent; des de la seva perspectiva, ell és el centre, l’eix al voltant del qual tot gira. Vet aquí la seva darrera lliçó: la de l’objecte humil que, sense deixar de sotmetre’s a les inclemències del temps, conserva la dignitat de creure’s el centre de l’univers. Una lliçó que, potser, també podríem aplicar als humans.