Una història de dos llibres

En una de les entrades del mercat de Girona hi ha un “repositori” de llibres de segona mà, gestionat per la cooperativa Papyrus de Celrà, una entitat benemèrita que es dedica a recollir llibres que d’altra manera acabarien en el contenidor del reciclatge o, el que és pitjor, escampats al mig de la vorera. Sempre que hi passo m’hi aturo, és un dels meus vicis, i dono una ullada per allò del “si de cas”. Moltes vegades torno a casa acompanyat d’alguna d’aquestes criatures desvalgudes. L’altre dia em va cridar l’atenció un llibre d’un escriptor francès que desconeixia: La peur de Gabriel Chevallier. Era un d’aquells exemplars de butxaca dels anys cinquanta que els francesos tintaven de color a les vores.

La Peur explica, de manera àmpliament autobiogràfica, la terrible experiència de l’autor –sota el nom de Jean Dartemont– i dels combatents de la Gran Guerra. Allunyat de qualsevol discurs patriòtic, Chevallier retrata la vida dels soldats rasos, sacrificats i obligats a sobreviure enmig de cadàvers i ferits, mentre els generals observen el camp de batalla sense córrer perill i els aprofitats exalten els valors guerrers des de la rereguarda. El títol original ja era tot un repte en una època on només es parlava d’heroisme. L’autor no busca exaltar la valentia de ningú, sinó que es fa portaveu d’aquells que, enterrats a les trinxeres, només esperaven salvar la pell. Quan el llibre es va publicar el 1930, va causar sensació pel seu to realista i desencantat, i per atrevir-se a dir en veu alta allò que tots sentien, però ningú gosava anomenar: la por. El mateix Chevallier explicava, en una edició posterior, que la gran novetat del llibre era haver posat aquesta paraula en primera persona, perquè «parlar de la guerra sense parlar de la por hauria estat un engany».

Però a Chevallier l’èxit li va venir per un títol posterior: Clochemerle. Publicada el 1934, aquesta novel·la satírica va ser un fenomen immediat: traduïda a vint-i-sis llengües, guardonada amb el Premi Courteline i, amb els anys, venuda a milions d’exemplars. La història arrenca quan el batlle de Clochemerle-en-Beaujolais, un poble imaginari a prop de Lió, presenta el seu projecte més ambiciós: fer construir una pissotière –un urinari públic– just al costat de l’església. El que podria ser una simple millora higiènica esdevé, en mans de Chevallier, un esclat de tensions còmiques. D’una banda, els catòlics i la vella noblesa, encapçalats per la baronessa de Courtebiche i mossèn Ponosse, veuen l’obra com una provocació; de l’altra, els republicans anticlericals hi donen suport. Al mig, una vella beata vigila dia i nit. 

Però darrere la guerra de l’urinari, Chevallier dibuixa sense compassió la vida d’un poble amb les seves obsessions sexuals, les seves rancúnies eternes, la cobdícia i les divisions entre “els de dalt” i “els de baix”. Polítics, militars i alts funcionaris en surten especialment malparats: el famós “expedient Clochemerle” passa de mà en mà fins que un funcionari qualsevol pren una decisió desastrosa a l’atzar. L’èxit va ser tan gran que Clochemerle va tenir adaptacions al cinema, a la televisió i fins i tot una opereta. El mateix Chevallier en va escriure dues continuacions –Clochemerle Babylone (1951) i Clochemerle-les-Bains (1963)– i, anys després, va titular la seva autobiografia L’envers de Clochemerle (1966). Avui, el mot “clochemerle” ha entrat en el llenguatge corrent francès per designar aquell poble o institució sacsejat per baralles ridícules. I, per si no n’hi hagués prou, diversos municipis del Beaujolais s’han disputat l’honor d’haver estat el model real d’aquest poble universal.

Així que vet aquí el mateix home: dotat per esprémer tota la por i el fang de les trinxeres en un llibre descarnat, i capaç, quatre anys després, de fer riure a mig món amb una guerra d’urinaris. La Peur, incòmode i necessària, va haver d’esperar el seu temps –i una segona guerra mundial pel mig– per ser reconeguda com el que és: un crit contra la barbàrie. Clochemerle, en canvi, va ser un esclat de rialla immediat. Potser perquè és més fàcil riure’s de les baralles de poble que de la pròpia mort. O potser perquè, al capdavall, Chevallier va entendre que la guerra i la pau s’assemblen més del que sembla: a les trinxeres i a Clochemerle, els homes sempre troben alguna cosa per la qual barallar-se, encara que només sigui per un racó on fer un riu.

Il·lustració de portada d'una edició de Clochemerle en anglès.