El país d'octubre

Quan arriba el mes d’octubre t’adones que la nostàlgia és un etern procés de construcció d’una quimera. Tens un peu encara a l’estiu i l’altre que ja s’enfonsa en el fang de l’hivern, l’hivern astronòmic; perquè l’altre va com va. El món, al nostre voltant, passa de ser una cançó popular a esdevenir una mena de simfonia.

La llum del dia es va fonent, com si totes les bombetes d’Ikea que tens a casa haguessin arribat de sobte al seu punt de caducitat al mateix temps. La vida s’escurça, la llum del dia tarda cada vegada més a aparèixer a la finestra i el vespre decau com el teló d’un teatre d’aficionats.

Els arbres s’esllangueixen com si volguessin tornar a la terra d’on van sorgir i els ocells que queden van d’aquí cap allà sense saber ben bé per què. Els núvols prenen formes estranyes i amenaçadores, i els jubilats caminen de pressa per poder encalçar la seva ombra que fuig. Octubre és un mes propici per a tornar a casa, fins i tot si no havies marxat. 

“Octubre” vol dir que és el vuitè mes, però no ho és. Juli Cèsar i Octavi August el van apartar dos mesos enrere, i amb ell també el novè i el desè. Però novembre i desembre ja estan bé on estan, s’han adaptat als seus nous quefers, octubre, en canvi, té nostàlgia de quan era encara al lloc d’agost. I nosaltres en patim les conseqüències. Potser per raons com aquesta sempre és un mes de mal digerir, mes de revolucions i de crisis. Segurament els catalans vam començar a untar el pa sec amb tomàquet just en aquest mes i també vam decidir proclamar una efímera independència.

Ray Bradbury té un conte que porta per títol El país d’octubre, on diu el següent: «El país d'octubre... on sempre s’està fent tard. El país on els turons són boira i els rius boirina; on el migdia passa ràpidament, on es demoren la foscor i el crepuscle, i la mitjanit no es mou. Un país de soterranis, subsoterranis, carboneres, armaris, altells i rebosts allunyats del sol. El país que habiten les gents de tardor, que només tenen pensaments tardorals. Gents que passen per les voreres desertes amb un so de pluja».

Il·lustració de la primera edició del llibre The october country de Ray Bradbury.