Pau, amor i felicitat

En l’era de l’optimisme obligatori, “pau”, “amor” i “felicitat” són la santa trinitat del lloc comú. Les bescanviem amb la lleugeresa d’un like, les brodem en coixins i les encaixem en qualsevol discurs, com si fossin apòsits universals per a l’ànima. Aquest ús indiscriminat les ha deixat buides, com monedes tan gastades que ja no mostren el seu valor. La raó és que, com assenyalava Émile Zola, la ciència només «ha promès la veritat, i la pregunta és si la felicitat mai es pot fer a partir de la veritat». Una pregunta incòmoda per a qui prefereix embolicar-se en aquestes paraules com en una manta càlida i poc exigent. Potser per això les triem així: inofensives, estèrils i lluents, llestes per al consum immediat.

Vicent Andrés Estellés, en un poema titulat “La nit”, deia que «No em dónes. doncs, la pau / no la serenitat: són un luxe, només, / i no estem per a luxes». I té raó: si aquests conceptes fossin veritables, no necessitarien anuncis. Serien el resultat inesperat d’una lluita, no la promesa buida d’un producte. Però nosaltres, addictes al benestar ràpid, els hem convertit en la mercaderia bàsica del mercat de les emocions. Comprem “felicitat” en forma de viatge, “pau” en un vídeo de meditació i “amor” en un missatge efímer. Hem substituït l’experiència, sovint difícil i plena de veritats aspres, per la representació estèril del concepte. I així, mentre aplaudim frases buides, la veritable serenitat –aquella que ve després del caos– i el veritable amor –el que aguanta la tempesta– esdevenen estranys, gairebé subversius, en un món que prefereix l’eslògan, el hashtag i la promesa buida a l’esforç callat, la llarga conversa i el compromís que no cap en 280 caràcters.

I aquí es revela el nucli del problema: la fugida. Gabriel Ferrater ho va veure amb claredat: «Ningú no veu quan va per ell, que és seva / la vida que li passa per davant, / i fuig del compromís d’afavorir-la». Aquesta por al compromís és el motiu pel qual acollim amb alleujament les paraules buides. Parlem de “pau” per no enfrontar-nos als nostres conflictes, recitem “amor” per evitar la vulnerabilitat de construir-lo i perseguim la “felicitat” com una mercaderia, en lloc de reconèixer-la com un subproducte, sovint incidental, d’una vida compromesa. És més còmode culpar la buidor de les paraules que assumir la nostra pròpia buidor a l’hora d’omplir-les amb actes.

La nostra hipocresia és la gran coartada. Descarreguem sobre l’espatlla cansada d’aquestes tres paraules tota la feina que nosaltres refusem de fer. Denunciem la seva falta de significat mentre ens espantem davant de la més petita exigència real. Convertim la pau en un desig de perfil, l’amor en una reacció a una foto i la felicitat en un propòsit d’any nou que abandonem el dos de gener. Així, sempre podrem queixar-nos, amb un sospir de falsa profunditat, que “aquestes paraules ja no signifiquen res”, sense veure que el buit no està en elles, sinó en nosaltres, mestres de cerimònia del simulacre.

Però les paradoxes tenen un sentit de la ironia més fi que el nostre. Justament quan ens creiem més llestos, instal·lats en la queixa estèril, ens arriba el record d’una llei meravellosa i contraintuïtiva: que allò que més anhelem –la felicitat autèntica, la llibertat sentida, la pau mental– no s’obté perseguint-ho com a consumidors àvids, sinó donant-ho. Són flames que només cremen amb força quan les cedim. Potser el significat no se’ls ha escapat a les paraules; ens l’ha robat a nosaltres, el nostre egoisme disfressat d’escepticisme. I potser, només potser, el camí per recuperar “pau”, “amor” i “felicitat” no passa per repetir-les. Perquè les paraules –ho deia Joan Fuster– acostumen a ser una perpètua ocasió de malentesos.

iPhoto Quim Curbet