A l’altra banda del turó

El diarista i polític irlandès John Wilson Croker va immortalitzar una trobada reveladora amb el duc de Wellington. Aquest li va confessar que la seva genialitat estratègica es resumia en una pràctica vital: passar la vida «intentant endevinar què hi havia a l’altra banda del turó». Un segle després, aquesta metàfora va trobar la seva màxima expressió pràctica en l’oficial i teòric Sir Basil H. Liddell Hart. A la fi de la Segona Guerra Mundial, ell va ser encarregat d’explorar sistemàticament aquella “altra banda del turó” en interrogar als alts comandants alemanys presoners. Els seus diàlegs, duts a terme abans que els records s’esfumessin, no només busquen informació, sinó comprendre la ment de l’enemic. D’aquesta manera, Liddell Hart, l’estrateg del segle XX, es convertia també en el seu primer arqueòleg, recollint el testimoniatge definitiu per a la història.

Aquesta capacitat d’anàlisi històrica li va permetre comprendre, com pocs, la revolució tecnològica que va marcar el seu segle. Liddell Hart va ser testimoni d’una paradoxa central: mentre escriptors visionaris com H.G. Wells preveien ja el 1903 els “creuers terrestres” –els futurs tancs–, els estats majors d’Europa rebutjaven sistemàticament, per miopia, els primers dissenys de vehicles blindats. El problema, però, es va imposar per la pura necessitat al camp de batalla. En la Gran Guerra, l’estancament del front occidental va ser implacable: les bretxes obrades amb un cost terrible en vides es tancaven abans que la infanteria pogués explotar-les. Calia trobar, urgentment, un mitjà que combinés mobilitat, protecció i potència de foc per trencar definitivament les línies i aprofundir l’èxit. D’aquesta crisi creativa, nascuda dels fracassos més sagnants, emergiria finalment l’arma que canviaria per sempre la guerra: el tanc.

La història demostra, segons Liddell Hart, que les oportunitats de pau es perden sovint per orgull i errors de càlcul psicològic. Els governs, temorosos de semblar febles, utilitzen un llenguatge excessivament dur durant les converses de pau, la qual cosa l’altra banda interpreta com a signe d’intransigència, no de voluntat negociadora. Aquest cercle viciós fa que passi el moment decisiu i la guerra prossegueixi, esgotant tots els bàndols. En un món on les nacions estan interconnectades, aquesta tossuderia és catastròfica. El veritable estadista ha de comprendre l’estratègia psicològica: ha de proporcionar a l’adversari una “escala per baixar”, una via honorable per a la retirada, en lloc d’empènyer-lo a una lluita a mort per un miratge de victòria absoluta. Aquest és un principi tant de l’estratègia militar com de la política de guerra.

No obstant això, Liddell Hart adverteix que aquesta lògica racional xoca amb un fenomen més primitiu: el renaixement de la “guerra de depredadors” o del fanatisme ideològic. Els agressors purament materials o els moviments fanàtics no respecten els acords, només la força tangible. Contra ells, la dissuasió basada en una força formidable i òbvia és l’única resposta efectiva, ja que el seu instint de conservació pot impel·lir-los a acceptar una treva abans que la destrucció total. L’error fatal de les nacions civilitzades, conclou, és no distingir entre adversaris negociables i depredadors, i perseguir una victòria absoluta que condueix a l’esgotament propi. La veritable saviesa estratègica rau en saber quan negociar amb psicologia i quan contenir amb força, per evitar que la recerca d’una pau perfecta condueixi a la ruïna interna o a una guerra sense fi.

La gran paradoxa que ens llega Liddell Hart és que, mentre els exèrcits van aprendre a endevinar el que hi havia al darrere del turó físic, els estadistes van continuar mostrant una miopia crònica envers la ment que hi havia al darrere del poder. Avui, quan el turó pot ser una pantalla i l’enemic un algoritme, la seva lliçó continua intacta: l’estratègia suprema consisteix no només a dominar el terreny, sinó a comprendre el qui, el perquè i el fins a on de l’altre. Més enllà de tàctiques o tecnologies, la seva obra ens encomana el dilema etern: discernir, en cada encreuament, entre l’adversari a qui cal oferir una sortida i el depredador a qui cal contenir. En aquesta distinció, afirma la història, s’ha jugat sovint el destí de les civilitzacions. Nosaltres, ara, des d’una Europa de nou a l’ull de l’huracà, no tenim més remei que posar-nos de puntetes i intentar albirar, una vegada més, què hi ha a l’altra banda del turó.

L'ala esquerra de l'exèrcit britànic en acció a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Crèdit: Historica Graphica Collection/Heritage Images/Getty Images.