Al caliu del fornell

Quan arriben aquestes dates, sempre em llevo amb un somriure a la boca i un regust de felicitat, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia setze anys i vivia en mons interiors pretèrits. Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens feien el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador. Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele  Objetivo Birmania , una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 19...

L’onze de novembre de 1918 va ser un dia fresc, humit i ple de boira. A París, quan faltaven tot just deu minuts per les quatre de la tarda, Georges Clemenceau –el president del govern– va entrar a l’hemicicle del Palais-Bourbon, on l’esperaven tots els diputats per aclamar-lo. A les 11 del matí havia entrat en vigor l’armistici i Alemanya havia signat les condicions imposades pels aliats. La guerra havia acabat, quedaven pel camí milions de morts i Clemenceau va advertir als diputats: «Ara hem de guanyar la pau i potser serà més difícil que guanyar la guerra». Just unes hores més tard, a la plaça de l’Opéra, el feix d’un focus va il·luminar la façana del Grand Hôtel. La multitud que omplia la plaça es va posar a aplaudir, creient veure Clemenceau en una de les finestres. Però la figura va desaparèixer quan, des de dalt de les escales de l’Òpera, la cantant Martine Chenal va començar a entonar les primeres estrofes de  La Marsellesa : «Aixequ...