Els secrets de la piràmide

El viatge a Orient s’ha consolidat com un tòpic literari essencial per la seva càrrega simbòlica i iniciàtica. En contrast amb l’Occident, percebut com una extensió familiar, Orient representava l’exotisme absolut: un món de luxe sensorial, història mil·lenària i un misteri que convidava a la transformació personal. Aquest “més enllà” geogràfic i espiritual va atreure, des d’Alexandre el Gran fins a Marco Polo, a qui aspirava a transcendir els límits del seu món conegut. Per a l’escriptor, abordar aquest viatge era gairebé un ritu de pas obligat, una manera de convertir la simple crònica en una aventura capaç de revelar tant sobre allò com sobre un mateix, elevant-se per damunt del mer passejant.

En la literatura catalana, aquesta tradició té exponents notables, des del precedent espiritual de Verdaguer fins a les incursions asiàtiques de Gironella. No obstant això, Terenci Moix li va donar una dimensió íntima i melancòlica amb Terenci del Nil. El seu viatge a Egipte va transcórrer a la recerca de l’exotisme cap a una nostàlgia existencial: el desig impossible de viatjar en el temps i de recuperar un passat que només existia en la seva imaginació. La seva desesperança, però, es troba amb una llum: la consciència que el veritable Egipte que buscava no era entre ruïnes i multituds, sinó el que portava dins, construït per somnis i erudició. Així, el tòpic oriental es converteix en ell en un mirall profund de l’ànima del viatger.

La ironia és que aquest viatge íntim xoca amb la visió d’altres autors catalans, com revela una anècdota de Verdaguer recollida per Lluís Permanyer. Mossèn Cinto, aprofitant el mecenatge del marquès de Comillas, va escalar la gran piràmide de Kheops amb la sotana arromangada, només per confessar que al cim li va venir «el record de la muntanya de Montserrat». És l’acte suprem de domesticació de l’exòtic: projectar el paisatge sagrat de casa sobre el símbol universal del misteri. Mentre Moix anhelava dissoldre’s en l’Egipte faraònic, Verdaguer el convertia en una extensió de la seva geografia espiritual. Són dues reaccions oposades i igualment reveladores: la recerca d’un passat que us absorbeixi contra la necessitat d’absorbir el món dins de l’univers familiar.

Fins i tot la figura aparentment més allunyada de la literaturització, com mossèn Bonaventura Ubach, aporta la seva pròpia obsessió catalana al desert. El seu viatge a Egipte i el Sinaí el 1906 no va ser una recerca de l’exotisme sinó una expedició erudita darrere del cuc del mannà bíblic. La imatge de l’arqueòleg-sacerdot, amb sotana, arrossegant-se sota el sol per recollir mostres d’insectes que els beduïns consideraven insignificants, ofereix un contrapunt pràctic i literal als viatges metafísics. Mentre Moix buscava el faraó dins seu i Verdaguer trobava Montserrat al cim de Kheops, Ubach escrutava el sòl del desert buscant la verificació material de les Escriptures. Tots tres, a la seva manera, traduïen l’Egipte insondable als termes de la seva pròpia passió: la nostàlgia, la pàtria espiritual o la fe il·lustrada.

Finalment, la visió de Josep Pla –en el volum En mar– ofereix una quarta perspectiva, desenganxada de tot misticisme personal. Pla descriu el caos asfixiant del Caire amb precisió de cronista, però és al desert on es torna filosòfic. Per a ell, les piràmides no són símbols espirituals sinó la resposta geomètrica i humana a la «còsmica brutalitat» del paisatge; una protesta d’ordre contra el buit. La seva interpretació racionalista corona aquest mosaic de visions: si per a Moix les piràmides eren una porta al temps, per a Verdaguer un pedestal per a Montserrat i per a Ubach una pista arqueològica, per a Pla són l’evidència monumental d’una lluita eterna de la civilització contra el caos. El viatge a Orient, doncs, mai no és cap al que veiem, sinó cap al que som: místics, nostàlgics, erudits o, simplement, arquitectes exasperats davant la sorra infinita.