Notes a peu de pàgina d’un Best-seller

Al principi hi havia només el text, però a l’edat mitjana monjos estudiosos van començar a afegir comentaris entre línies i després als marges amb asteriscs per aclarir passatges. Al segle XVI, l’impressor reial Richard Jugge, mentre preparava la Bíblia anglicana anotada basada en la versió calvinista, va decidir organitzar les gloses en un espai dedicat sota el text. Així va néixer la nota a peu de pàgina, filla de la retòrica i la cal·ligrafia, un invent que, malgrat la seva utilitat, es va convertir en la perdició de lectors i doctorands. El dramaturg Noël Coward en va fer una descripció memorable: «Llegir una nota a peu de pàgina és com baixar les escales a obrir la porta mentre fas l’amor».

La nota a peu de pàgina, com a element del paratext, té tots els trets d’un paràsit, tot i que el seu origen va ser benintencionat. Va néixer per satisfer una necessitat acadèmica: a mesura que la història guanyava rigor científic, calia citar fonts i proves que donessin suport a cada tesi. Però aviat va començar a prendre’s massa seriosament el seu paper, i l’eloqüència va deixar pas a una prosa farcida de fórmules llatines com op. cit., ibid. o cf. supra. Balzac se’n va burlar dient que la nota a peu de pàgina era «la punxada que desinfla el globus del novel·lista». Sovint són tedioses, supèrflues o reveladores de girs argumentals. Amb tot, alguns autors com Edward Gibbon van elevar la nota a peu de pàgina a la categoria d’art, farcint-la d’humor i irreverència, demostrant que, en mans d’un mestre, pot ser tan deliciosa com el text principal.

Aquest és el cas de Lliçons d’abisme (Empúries, 2025) de Mar Bosch, on les notes tenen veu pròpia i autònoma i pertanyen a un personatge anomenat el “notalpeuador”, un narrador secundari irònic, inquisitiu i sovint obstinat. I també és el cas que vull comentar avui: el de Best-seller (Trípode, 2026), la darrera novel·la de Lluís Balsells, on els peus de pàgina es converteixen en un territori fèrtil per a la complicitat amb el lector. L’autor hi desplega una veu paral·lela que il·lumina racons de la narració que altrament romandrien en l’ombra, però també aprofita l’espai marginal per punxar el protagonista amb comentaris irònics que en matisen les accions i els pensaments. Aquestes notes funcionen com un contrapunt subtil que enriqueix la lectura, gairebé com un dietari reservat on Balsells comenta, qüestiona o simplement es diverteix a costa del seu personatge. El resultat és un diàleg inesperat entre el text principal i la veu de l’autor que, lluny de distreure, convida el lector a participar d’un joc de complicitat que recorda els grans mestres de la nota a peu de pàgina, però amb un to fresc i contemporani que només Balsells sap imprimir.

Entre totes les classes de llibres que existeixen, n’hi ha una –i no és la menys important– que és la dels llibres que escriuen els amics. Són llibres que costen de llegir perquè en tots els personatges hi veus la cara de l’autor i en tots els diàlegs hi sents la seva veu, i en aquest en concret encara més, perquè en Lluís s’hi ha deixat la cara i la pell a cada pàgina. Llegir Best-seller és com asseure’s amb ell a prendre un cafè i sentir-lo explicar històries amb aquell to seu tan característic, mig burleta mig tendre, que et fa somriure mentre et preguntes on acaba el personatge i on comença l’home que el va crear. Perquè Balsells no escriu: conversa amb el lector a través de la pàgina, i ho fa amb una proximitat desarmant que transforma cada capítol en una confessió compartida. I això, en el fons, és el que fa que un llibre d’un amic sigui alhora el més difícil de jutjar i el més fàcil d’estimar.

A més, no tothom pot dir que en aquesta vida ha aconseguit ser un personatge de ficció, tal com ara ho puc dir jo. En Lluís m’ha atrapat en aquesta xarxa de tinta i paper, i ara hi quedo per sempre, immortalitzat en la seva novel·la, que és la millor manera de ser immortal: sense pedestals, amb les mateixes manies de sempre i amb el somriure en el clatell de tots els seus lectors. Aquest article no només vol ser una nota més a peu de pàgina d’aquest Best-seller, sinó també una petita revenja d’un dels seus personatges envers l’autor, que ara es veurà obligat a llegir-se a si mateix des dels ulls d’algú que, gràcies a ell, ja no és només de carn i ossos. Perquè, al capdavall, què és un amic sinó algú que mereix un peu de pàgina sencer en la novel·la de la teva vida?


Imatge generada per IA.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Maleïts diumenges

Imatge
Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall  –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...
Llegeix més »

El territori som tots

Imatge
A Arbúcies són gent d’astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes, a Hostalric són cremats, a Terrassa, mala raça, a Sabadell, mala pell, a Granollers us prenen els diners, a Manresa són gitanos, a Callús són bona gent. Per a no haver de fer res, Montornès, a Montmeló, carbassots. Vivim en un país migpartit, entre el mar i la muntanya, a la vora de rius impredictibles o damunt de volcans que diuen que estan apagats. I, tanmateix, d’aquestes raneres i mal dites en brolla una manera d’entendre’ns, un codi de velles arrels que ens empelta de picardia i desconfiança. Som fills de la sornegueria i de la feixuguesa, hereus d’un parlar que ens uneix mentre assenyala les diferències. I és en aquesta terra de climes contrastats, on el vent ho capgira tot i la boira s’entossudeix a quedar-se als fondals, que aprenem a riure’ns de nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en el veí que és objecte de la mateixa dita que nosaltres. Perquè, en el fons, sa...
Llegeix més »

Les opcions i les obligacions

Imatge
Ens han venut la idea que vivim en l’era de la llibertat absoluta, on cada dia escollim qui volem ser. Però entre tanta opció s’amaga una paradoxa incòmoda: no havíem tingut mai tantes obligacions disfressades de decisions personals. Escollir és cada cop més difícil quan el mercat et convenç que cada decisió defineix la teva identitat. I així, entre modelets i tendències fugaces, passem el dia triant sense adonar-nos que el veritable luxe seria poder deixar de triar. Perquè si no estàs al cas de tot el que sorgeix, et quedes fora de joc. Vet aquí l’enginy del sistema: fer-te creure que estar al dia és una elecció, quan és una exigència implícita. Abans, les modes naixien i morien amb les estacions; ara neixen i moren abans que acabi el dia. Si t’atreveixes a desconnectar, si goses ignorar l’última sèrie o el nou color que substitueix el que vas comprar ahir, alguna cosa deu anar malament en tu. No estàs al corrent, no formes part de la conversa. I en un món on la conversa ho és tot, qu...
Llegeix més »

El silenci estadístic dels fracassos

Imatge
Durant la Segona Guerra Mundial, els enginyers de l’exèrcit dels Estats Units analitzaven els avions que tornaven de les missions de bombardeig. Els seus fuselatges estaven plens d’impactes de bala, especialment a les ales i la cua. La conclusió inicial era òbvia: calia reforçar les zones més tocades. Per sort, un estadístic anomenat Abraham Wald va assenyalar l’error fatal d’aquell raonament. Ell va recordar als militars que aquelles dades només provenien dels avions que havien aconseguit tornar. Els aparells que havien rebut impactes al motor o a la cabina dels pilots, simplement, no havien tornat per explicar-ho. Wald va salvar innombrables vides demostrant que, de vegades, el més important no és el que veiem, sinó el que falta a la foto. Aquesta lliçó magistral de Wald il·lustra perfectament un dels errors més comuns i perillosos a l’hora d’interpretar la realitat: el biaix de supervivència. És la tendència a centrar-nos només en els casos d’èxit o en els elements que han “sobr...
Llegeix més »

El cel dels dies clars

Imatge
El cel dels dies clars és una volta de color infinitament profunda, un blau que sembla banyar-ho tot amb una llum nítida i tranquil·la. És en aquests moments quan l’horitzó es retalla amb una precisió gairebé quirúrgica i els núvols, si n’hi ha, naveguen com a flocs de cotó fluix sense pressa. Aquesta claror convida a alçar la vista, a sentir la immensitat com un bàlsam per a la ment atrafegada. Ens recorda que, per sobre del nostre món terrenal, hi ha una extensió serena i ordenada, un espai on la llum ho abraça tot i on l’ànima, per un instant, també s’aclareix. A sota d’aquesta perfecció celestial, la terra continua amb les seves cuites. Mentre la volta blava roman impassible, allà baix el món s’arrossega enmig d’infinites desgràcies: lluites sordes, ambicions que cremen, cors que es trenquen amb el mateix cop sec d’una branca d’olivera. La llum ho inunda tot, sí, però no pot esborrar les ombres que els homes acumulen a redós de les pedres. El cel, indiferent, continua essent un sos...
Llegeix més »