De com, a vegades, els petits es mengen els grans

Diuen que la mida no importa, i potser en això resideix una de les veritats més còsmiques i, alhora, més terrenals que existeixen. Ho saben els llibres de butxaca, que caben en una mà i, tanmateix, contenen mons sencers. Ho saben les llavors, diminutes, que parteixen la terra eixuta per fer-se un lloc sota el sol. Ho saben, sobretot, les idees: petites, gairebé imperceptibles, que germinen en el silenci fins a erosionar les grans roques de les certeses inamovibles. Perquè la història és plena de relats on el gegant no guanya, on el petit, armat amb l’enginy o la persistència, acaba per devorar el que semblava invulnerable.

Si busquem proves fefaents d’aquesta màxima, no cal anar a cercar contes ni faules, sinó a les runes dels imperis que un dia van creure’s eterns. A cavall dels segles XIII i XII abans de Crist, tot l’ordre conegut es va ensorrar com un castell de cartes. L’imperi hitita, potència capaç de plantar cara a Egipte, va ser esborrat del mapa. Els palaus micènics, des de Tirint fins a Micenes, van ser assaltats i incendiats. Ciutats pròsperes com Ugarit van desaparèixer per sempre. Qui fou el responsable d’aquesta hecatombe? No un exèrcit imperial ni una superpotència rival, sinó una confederació difusa de pobles navegants –els peleset, els sherden, els tjekker– que els egipcis van anomenar, simplement, els Pobles de la Mar. Eren grups heterogenis, fugitius o invasors, sense grans ciutats ni exèrcits permanents. Eren, en la mentalitat de l’època, els petits. I, tanmateix, la seva pressió combinada va fer trontollar els fonaments del món fins al punt que els historiadors encara avui parlen de la fi de l’Edat de Bronze. El gran no va caure per un setge planificat ni per una batalla campal contra un altre gran; va caure devorat per milers de mossegades minúscules vingudes de l’horitzó blau.

Segles després, al cor dels Alps, la història es repetia. Al final del segle XIII, el Sacre Imperi Romanogermànic era la potència hegemònica a Europa central. La poderosa dinastia dels Habsburg intentava imposar el seu control sobre les comunitats pageses i ramaderes de les muntanyes. Semblava un combat desequilibrat: d’una banda, un imperi amb exèrcits cuirassats i cavallers feudals; de l’altra, uns quants camperols armats amb matxets i alabardes, organitzats en tres modestos cantons: Uri, Schwyz i Unterwalden. L’any 1291, aquests homes van segellar un pacte d’assistència mútua que ha passat a la història com el naixement de la Confederació Helvètica. El 1315, a la batalla de Morgarten, els confederats suïssos, minúsculs i menystinguts, van atrapar la cavalleria imperial en un pas estret de muntanya i la van aniquilar. Els cavallers, cuirassats i pesants, van ser incapaços de maniobrar mentre les roques i les alabardes dels pagesos queien sobre ells com una allau. El petit havia derrotat el gran no per la força bruta, sinó per la intel·ligència del terreny i la convicció de defensar una causa pròpia.

Més a prop de casa, l’any 1213, el destí de Catalunya es va decidir en un camp de batalla a Occitània. Pere el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona, havia travessat els Pirineus per defensar els seus vassalls i parents occitans amenaçats per la croada albigesa. Al davant hi tenia Simó de Montfort, un noble francès de segona fila, amb un exèrcit reduït però disciplinat. Sobre el paper, la batalla estava cantada: Pere comandava un exèrcit nombrós, amb la flor de la cavalleria catalana i aragonesa. Però Montfort, estrateg molt més fi del que el rei havia previst, va aprofitar la impaciència del monarca. Mentre els homes de Pere s’escampaven per saquejar, Montfort va concentrar la seva petita força de cavalleria en una càrrega decidida contra el nucli del poder enemic. En poca estona, el rei Pere va caure abatut, travessat per una llança, i el seu exèrcit, sense comandament, es va desfer com un terròs de sucre a l’aigua. El gran rei va ser devorat per la petitesa d’un exèrcit menor però molt més disciplinat. Catalunya va perdre el seu sobirà, i amb ell, el somni d’una expansió més enllà dels Pirineus es va esvair per sempre.

I, parlant de derrotes inesperades, permeteu-me un paral·lelisme inevitable per a qui escriu aquestes línies des d’un modest blog de Fornells de la Selva. Ahir, a Montilivi, a quatre quilòmetres escassos de casa, vam assistir a una altra versió d’aquesta mateixa llei implacable. El Barça, amb la seva armadura de gegant, amb 100 gols en la temporada a l’esquena i l’oportunitat d’atrapar el lideratge, va sortir a devorar. Va dominar, va generar ocasions, va estavellar dues pilotes al pal i va arribar a avançar-se amb un gol. Semblava qüestió de temps que la jerarquia s’imposés. Però el Girona, l’equip de casa, el veí petit, no només va resistir: va mossegar quan tocava. Primer només tres minuts després del gol contrari, i després a quatre del final, perforant la porteria blaugrana que fins aquell moment havia sostingut l’equip amb aturades miraculoses. Un cop més, l’engranatge precís del petit va desballestar la maquinària del gran.

Des d’aquest racó de la plana selvatana, l’espectacle va tenir un regust especial: veure com el veí, el modest, el que ha crescut a l’ombra del gran, li clava una queixalada just quan aquest abaixava la guàrdia. Potser per això, l’endemà de cada batalla, ens preguntem: com és possible que el petit, fràgil i menyspreat acabi sempre menjant-se el gran? La resposta, ho hem vist al llarg dels segles, no està en la força sinó en el moment precís en què el gegant dubta a Muret i el valerós, sigui un poble de la mar, un camperol suís o un equip de futbol a Montilivi, li clava la queixalada definitiva. I quan passa tan a prop de casa, la lliçó encara se’t grava més endins. El meu pare, n’estic segur, s’ho mirava bocabadat des del palco dels Veterans, un indret molt més lluny i molt més amunt que el palco dels Sastres.