Al caliu del fornell

Ens han venut la idea que vivim en l’era de la llibertat absoluta, on cada dia escollim qui volem ser. Però entre tanta opció s’amaga una paradoxa incòmoda: no havíem tingut mai tantes obligacions disfressades de decisions personals. Escollir és cada cop més difícil quan el mercat et convenç que cada decisió defineix la teva identitat. I així, entre modelets i tendències fugaces, passem el dia triant sense adonar-nos que el veritable luxe seria poder deixar de triar. Perquè si no estàs al cas de tot el que sorgeix, et quedes fora de joc. Vet aquí l’enginy del sistema: fer-te creure que estar al dia és una elecció, quan és una exigència implícita. Abans, les modes naixien i morien amb les estacions; ara neixen i moren abans que acabi el dia. Si t’atreveixes a desconnectar, si goses ignorar l’última sèrie o el nou color que substitueix el que vas comprar ahir, alguna cosa deu anar malament en tu. No estàs al corrent, no formes part de la conversa. I en un món on la conversa ho és tot, qu...

A Arbúcies són gent d’astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes, a Hostalric són cremats, a Terrassa, mala raça, a Sabadell, mala pell, a Granollers us prenen els diners, a Manresa són gitanos, a Callús són bona gent. Per a no haver de fer res, Montornès, a Montmeló, carbassots. Vivim en un país migpartit, entre el mar i la muntanya, a la vora de rius impredictibles o damunt de volcans que diuen que estan apagats. I, tanmateix, d’aquestes raneres i mal dites en brolla una manera d’entendre’ns, un codi de velles arrels que ens empelta de picardia i desconfiança. Som fills de la sornegueria i de la feixuguesa, hereus d’un parlar que ens uneix mentre assenyala les diferències. I és en aquesta terra de climes contrastats, on el vent ho capgira tot i la boira s’entossudeix a quedar-se als fondals, que aprenem a riure’ns de nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en el veí que és objecte de la mateixa dita que nosaltres. Perquè, en el fons, sa...

Durant la Segona Guerra Mundial, els enginyers de l’exèrcit dels Estats Units analitzaven els avions que tornaven de les missions de bombardeig. Els seus fuselatges estaven plens d’impactes de bala, especialment a les ales i la cua. La conclusió inicial era òbvia: calia reforçar les zones més tocades. Per sort, un estadístic anomenat Abraham Wald va assenyalar l’error fatal d’aquell raonament. Ell va recordar als militars que aquelles dades només provenien dels avions que havien aconseguit tornar. Els aparells que havien rebut impactes al motor o a la cabina dels pilots, simplement, no havien tornat per explicar-ho. Wald va salvar innombrables vides demostrant que, de vegades, el més important no és el que veiem, sinó el que falta a la foto. Aquesta lliçó magistral de Wald il·lustra perfectament un dels errors més comuns i perillosos a l’hora d’interpretar la realitat: el biaix de supervivència. És la tendència a centrar-nos només en els casos d’èxit o en els elements que han “sobr...

La història, en la seva naturalesa més profunda, és un continu inextricable que es desplega tant en l’espai com en el temps, on cada fet, per petit que sigui, genera ones expansives que s’escampen en totes direccions, connectant èpoques i territoris de maneres sovint invisibles. Aquesta xarxa infinita d’esdeveniments entrellaçats pot arribar a resultar inabastable per a la ment humana, que busca punts ferms en un horitzó que es reconfigura constantment. És precisament per aquesta complexitat aclaparadora que l’habilitat d’acotar, de traçar límits conscients a l’objecte d’estudi, esdevé una eina fonamental. L’historiador, a manera de cartògraf de l’abisme, ha de seleccionar, retallar i enfocar per poder comprendre. Aquest exercici de delimitació, però, no és una negació de la complexitat, sinó una estratègia necessària: només acotant el terreny es pot excavar a fons, connectar els punts clau i, des d’aquesta mirada concentrada, copsar una veritat que, tot i ser parcial, ens acosta a la ...

Les grans civilitzacions artístiques eren aquelles on l’inútil era necessari. Construir piràmides enormes, la cúpula de Brunelleschi, les pintures de Botticelli, la Capella Sixtina, el teatre grec i el Partenó, tot era a ulls contemporanis completament inútil. La nostra civilització, amb admirable eficàcia, ha resolt el paradoxal enigma: ara l’inútil és, simplement, inútil. Hem pres la definició al peu de la lletra i, en un món regit per la utilitat, hem aconseguit que el que ens feia humans –l’art, la poesia, la cultura en general– esdevingui de poca utilitat. Com ja pressentia Sartre, «l’home és una passió inútil», però mentre les cultures del passat dignificaven aquesta passió transformant-la en necessària, la nostra s’afanya a expulsar-ne l’esperit, convertint-la en residu estèril. Ens obstinem, com assenyalava Jean Rostand, a «emprar un termòmetre d’alta precisió per prendre la temperatura d’un fantasma». La mostra més cridanera d’aquesta obsessió la trobem en la tirania ...

En una de les entrades del mercat de Girona hi ha un “repositori” de llibres de segona mà, gestionat per la cooperativa Papyrus de Celrà, una entitat benemèrita que es dedica a recollir llibres que d’altra manera acabarien en el contenidor del reciclatge o, el que és pitjor, escampats al mig de la vorera. Sempre que hi passo m’hi aturo, és un dels meus vicis, i dono una ullada per allò del “si de cas”. Moltes vegades torno a casa acompanyat d’alguna d’aquestes criatures desvalgudes. L’altre dia em va cridar l’atenció un llibre d’un escriptor francès que desconeixia: La peur de Gabriel Chevallier. Era un d’aquells exemplars de butxaca dels anys cinquanta que els francesos tintaven de color a les vores. La Peur explica, de manera àmpliament autobiogràfica, la terrible experiència de l’autor –sota el nom de Jean Dartemont– i dels combatents de la Gran Guerra. Allunyat de qualsevol discurs patriòtic, Chevallier retrata la vida dels soldats rasos, sacrificats i obligats a sobreviure enmig...

Després de la Primera Guerra Mundial, Europa va viure una inesperada edat d’or per als escultors de monuments. La contesa, que havia devastat el continent i deixat un regueró de milions de morts, va generar una necessitat col·lectiva i urgent de dol i de memòria. Pobles i ciutats senceres, plenes de famílies afligides, van demandar espais físics on plorar els seus caiguts i honrar el seu sacrifici. Aquesta demanda va impulsar una febre constructiva sense precedents: cada vila volia el seu monument als caiguts, cada camp de batalla el seu ossari, cada regiment la seva estela. Els tallers d’escultors, tant de noms consagrats com d’artistes locals, es van omplir d’encàrrecs. Ja no es tractava només d’erigir estàtues eqüestres de generals victoriosos, sinó de representar el patiment del soldat ras, la figura del familiar enyoradís i la pena col·lectiva. Aquesta allau d’encàrrecs va reactivar l’economia artística i va democratitzar l’escultura pública, convertint cada plaça i cada cementiri...

Els mestres diuen que aprenen dels seus alumnes. Ho repeteixen sovint, amb un somriure còmplice, com qui comparteix un secret professional que els profans no acaben d’entendre. I és cert: a les aules hi ha una màgia invisible que fa que l’ensenyament sigui un camí de doble direcció. L’infant que pregunta «per què?» un cop i un altre obliga el mestre a revisar allò que donava per descomptat. L’adolescent que qüestiona un dogma li ensenya que el coneixement no ha de ser mai inqüestionable. L’alumne que aprèn a poc a poc li recorda que tots han tingut dificultats i que la paciència és la base de qualsevol aprenentatge profund. Fins i tot l’estudiant que s’avorreix li diu alguna cosa sobre com està explicant el món. Els bons mestres saben que cada classe és un intercanvi, que mentre ensenyen, també estan aprenent a ensenyar millor, a comprendre millor, a ser millors persones. Jo, en canvi, aprenc dels meus articles. No tinc alumnes asseguts en cadires, ni mirades que em reclamin respostes....

L’humorista francès Pierre Darc definia l’automòbil d’ocasió com aquell en què totes les peces fan soroll menys el clàxon. No podria haver traçat un retrat més precís del nostre temps. Vivim immersos en un brogit constant –cada opinió banal, cada espurna de polèmica, cada ximpleria elevada a categoria de debat–, mentre allò que hauria d’alertar-nos, que hauria de fer sonar les alarmes, resta en silenci. El clàxon no funciona, i potser ja ningú no el troba a faltar. Potser ja hem après a conviure amb el perill, o potser és que el soroll ens ha deixat sords. El cas és que avancem a sacsejades, distrets pel xerric de cada peça solta, incapaços de distingir el que és greu del que és insignificant. I en aquesta fira de ferralla sonora, el que hauria de fer-nos aturar ha quedat mut, ofegat per tanta fressa inútil. Fins que un dia, potser, ja serà massa tard per fer sonar cap clàxon. Diuen que no existeix cap soroll més irritant que el d’un telèfon que no sona. I és ben cert, potser per això ...

Oskar Barnack, un enginyer de la companyia alemanya Leitz especialitzada en microscopis, afectat per l’asma, buscava una càmera més lleugera que les pesades de l’època i, entre 1913 i 1914, va construir un prototip que utilitzava pel·lícula cinematogràfica de 35 mm en format horitzontal de 24 x 36 mm. Tot i que la Primera Guerra Mundial va endarrerir el projecte, Ernst Leitz va apostar per la idea fins que finalment, el 1925, a la Fira de Primavera de Leipzig, es va presentar la Leica –de Leitz Camera–, la primera càmera de 35 mm produïda en sèrie, que va revolucionar la fotografia pel seu format compacte i la qualitat d’imatge. La Segona Guerra Mundial va consolidar la llegenda de Leica com a eina indispensable per als fotoperiodistes. Les càmeres, especialment els models de rang de l’època, eren apreciades per la seva construcció mecànica precisa, la fiabilitat extrema i el funcionament silenciós, qualitats que les feien ideals per al treball en primera línia de foc. Fotògrafs com Ro...

Els cuiners han passat d’artesans a figures cabdals de la societat actual gràcies a una revolució iniciada els anys noranta amb Ferran Adrià, que va transformar la cuina en un fenomen cultural i mediàtic. Actualment, el seu paper va molt més enllà dels fogons: se’ls pren com a guardians del patrimoni gastronòmic i la tradició rural, creadors d’opinió sobre sostenibilitat i, fins i tot, agents clau contra la despoblació. Aquest reconeixement es reflecteix en premis institucionals i en la seva consideració com a artistes i ambaixadors culturals, fins al punt que les ciutats del nostre país integren la gastronomia com a element actiu del seu patrimoni cultural. Paradoxalment, aquest èxit de la cuina d’avantguarda ha comportat una amenaça per a la cultura gastronòmica popular. Els restaurants històrics tanquen i les receptes tradicionals, transmeses durant generacions, s’abandonen per una cuina nova adaptada al gust contemporani. Així, mentre els grans xefs reivindiquen la tradició des del...

Diuen que la mida no importa, i potser en això resideix una de les veritats més còsmiques i, alhora, més terrenals que existeixen. Ho saben els llibres de butxaca, que caben en una mà i, tanmateix, contenen mons sencers. Ho saben les llavors, diminutes, que parteixen la terra eixuta per fer-se un lloc sota el sol. Ho saben, sobretot, les idees: petites, gairebé imperceptibles, que germinen en el silenci fins a erosionar les grans roques de les certeses inamovibles. Perquè la història és plena de relats on el gegant no guanya, on el petit, armat amb l’enginy o la persistència, acaba per devorar el que semblava invulnerable. Si busquem proves fefaents d’aquesta màxima, no cal anar a cercar contes ni faules, sinó a les runes dels imperis que un dia van creure’s eterns. A cavall dels segles XIII i XII abans de Crist, tot l’ordre conegut es va ensorrar com un castell de cartes. L’imperi hitita, potència capaç de plantar cara a Egipte, va ser esborrat del mapa. Els palaus micènics, des de Ti...