Al caliu del fornell

L’arquitecte Antoni Gaudí va deixar una màxima essencial, recollida l’altre dia en una entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, a 3Catinfo : «Per fer una cosa bé, primer s’ha d’estimar. I després, aplicar la tècnica». Quan observem les línies ferroviàries que ressegueixen la costa catalana o les vies interiors esborronades per l’ús, cal preguntar-se: quina estima, quina visió, ha protegit aquest patrimoni col·lectiu? La resposta, crua, és cap. L’estat actual dels trens a Catalunya no és només una qüestió de retards; és el símptoma d’un abandó estructural per part de l’estat espanyol. Les mateixes vies per les quals avui s’arrosseguen els Rodalies espasmòdics, els trens de mercaderies pesats i els regionals nostàlgics, són, en molts trams, les mateixes que les de fa un segle. El progrés, aquí, no ha sigut una evolució, sinó un nyap apedaçat sobre l’esquelet d’un altre temps. I mentrestant, el mar rosega. Al Maresme i al Garraf, l’erosió no és una metàfora. És un fet geològic i un...

Heaton Chapel és una regió al nord de Stockport, al Gran Manchester, Anglaterra. Limita amb els districtes de Levenshulme i Manchester al nord, Stockport i Heaton Moor a l’oest, Reddish i Heaton Norris a l’est, i Heaton Mersey a l’oest i al sud. Heaton Chapel i les zones circumdants es coneixen col·lectivament com els Quatre Heatons. El 1918, McVitie and Price, que més tard es va convertir en McVitie’s, hi va obrir una gran fàbrica de galetes i Sir Richard Fairey hi va reconvertir una fàbrica de màquines auxiliars per a construir avions, d’aquí en van sortir molts dels que van volar amb la RAF durant la guerra. Més enllà de tot això, aquest nom no m’hauria de sonar per cap motiu especial. La història, tan solemne, no havia de travessar mai el mar per a mi. Si no fos perquè, molt sovint, quan passejo pel polígon industrial de Fornells de la Selva, em trobo un autobús de dos pisos de la línia 231, amb el nom «Heaton Chapel» ben visible a la llarga caixa vermella. Ara ja és un objecte est...

Quaranta dies després de Nadal, la meva àvia posava una espelma en l’ampit de la finestra. Probablement era un símbol que la llum havia tornat, per allunyar les últimes ombres de l’hivern. Aquella petita flama de la Candelera, tremolosa contra el vidre fred, guiava no només els passos sinó també els bons propòsits. Era la manera silenciosa de beneir la casa, de cridar la sort i de mantenir viva una manera de fer que s’havia perpetuat durant segles. Després, la terra ha girat més de vint mil vegades al voltant del sol, i el vent de la història ha anat apagant totes aquelles espelmes. Els nostres pobles i les nostres ciutats han asfaltat els records i han aixecat edificis de vidre i d’acer damunt de les tradicions. Hem imprès llibres digitals, hem cantat cançons electròniques, hem volat amb avions de reacció i hem conduït automòbils automàtics, però no som millors ni més feliços. La maldat, l’egoisme, el racisme, la tirania i una ignorància embolicada amb el plàstic de la modernitat ens ...