Les opcions i les obligacions

Ens han venut la idea que vivim en l’era de la llibertat absoluta, on cada dia escollim qui volem ser. Però entre tanta opció s’amaga una paradoxa incòmoda: no havíem tingut mai tantes obligacions disfressades de decisions personals. Escollir és cada cop més difícil quan el mercat et convenç que cada decisió defineix la teva identitat. I així, entre modelets i tendències fugaces, passem el dia triant sense adonar-nos que el veritable luxe seria poder deixar de triar.

Perquè si no estàs al cas de tot el que sorgeix, et quedes fora de joc. Vet aquí l’enginy del sistema: fer-te creure que estar al dia és una elecció, quan és una exigència implícita. Abans, les modes naixien i morien amb les estacions; ara neixen i moren abans que acabi el dia. Si t’atreveixes a desconnectar, si goses ignorar l’última sèrie o el nou color que substitueix el que vas comprar ahir, alguna cosa deu anar malament en tu. No estàs al corrent, no formes part de la conversa. I en un món on la conversa ho és tot, quedar-ne fora és la nova forma d’invisibilitat.

Un obús és una arma de foc indirecte: la trajectòria del projectil dibuixa una paràbola. La bala surt del canó i puja fins a un punt on comença a baixar. Fa temps que vaig creuar aquest punt. Ja no em sento impel·lit per la càrrega explosiva que empeny amunt, i començo a baixar més lliure cap a un objectiu que, tant si l’encerto com si no, acabarà en una explosió final. Potser la saviesa consisteix a reconèixer aquell punt d’inflexió. Els qui encara pugen van atapeïts dins del canó, comprimits per la pressió de participar, de no perdre’s res. Senten els trets dels altres i ajusten la trajectòria per assemblar-s’hi. Nosaltres, els que comencem a baixar, ja no necessitem mirar constantment on van els altres projectils, tampoc hi podem fer més. La baixada és silenciosa. I en aquest silenci, per primera vegada, només hem de deixar-nos caure.

I és aquí on he anat a cercar la veu dels clàssics. Perquè quan el present eixorda, només la distància dels segles permet escoltar amb claredat. Ciceró, en el seu assaig sobre la vellesa, posa en boca de Cató: «Els qui cerquen tot bé en ells mateixos, per a ells res no pot semblar dolent del que imposa la necessitat de la natura». I quina necessitat més gran que aquesta cursa per no quedar-se enrere, per ser sempre joves en un món que menysprea la joventut d’esperit? Els qui pugen miren enfora, busquen l’aprovació, temen quedar obsolets. Hauríem d’aprendre d’allò que Ciceró explicava de Sòfocles: quan els seus fills el volien declarar boig per dedicar-se a escriure teatre en lloc d’administrar els béns, el vell poeta va llegir als jutges l’Èdip a Colonos i va preguntar si aquella obra era d’un boig. L’única bogeria és renunciar a un mateix per satisfer expectatives alienes.

«L’apogeu de la vellesa és la influència», escrivia Ciceró. No la dels influenciadors, que passen com les modes, sinó la que brolla d’haver viscut prou per distingir l’accessori de l’essencial. Quan la càrrega explosiva s’ha esvaït, comença la veritable llibertat. Ja no cal justificar per què prescindim de l’última novetat. La nostra pròpia trajectòria, el fet d’haver viscut prou per començar a baixar, és l’única defensa que necessitem, com aquell agricultor del diàleg que treballava «per als déus immortals, per transmetre a la posteritat el que havia rebut dels avantpassats». Sabent que no veurà la collita, però confiant que les generacions futures sí que la veuran. Aquesta és l’única tendència que val la pena seguir: la que no passa de moda perquè arrela en allò que ens sobreviu.