El silenci estadístic dels fracassos

Durant la Segona Guerra Mundial, els enginyers de l’exèrcit dels Estats Units analitzaven els avions que tornaven de les missions de bombardeig. Els seus fuselatges estaven plens d’impactes de bala, especialment a les ales i la cua. La conclusió inicial era òbvia: calia reforçar les zones més tocades. Per sort, un estadístic anomenat Abraham Wald va assenyalar l’error fatal d’aquell raonament. Ell va recordar als militars que aquelles dades només provenien dels avions que havien aconseguit tornar. Els aparells que havien rebut impactes al motor o a la cabina dels pilots, simplement, no havien tornat per explicar-ho. Wald va salvar innombrables vides demostrant que, de vegades, el més important no és el que veiem, sinó el que falta a la foto.

Aquesta lliçó magistral de Wald il·lustra perfectament un dels errors més comuns i perillosos a l’hora d’interpretar la realitat: el biaix de supervivència. És la tendència a centrar-nos només en els casos d’èxit o en els elements que han “sobreviscut” a un procés, ignorant completament aquells que han desaparegut pel camí i que, sovint, amaguen les claus per entendre el fracàs. En estadística, això equival a dibuixar un mapa on només surten els ports segurs, ignorant els esculls on han naufragat milers de vaixells. No és un fenomen nou; segles abans que Wald assessorés els militars, el filòsof grec Diàgores de Melos ja ho havia assenyalat amb lucidesa. Quan li van mostrar les ofrenes dels mariners que havien sobreviscut a un naufragi per haver resat als déus, va respondre amb ironia que no veia per enlloc les ofrenes d’aquells que també havien resat i s’havien ofegat. Els déus, segons la seva estadística esbiaixada, només rebien accions de gràcies dels vius; els morts no podien protestar.

Avui dia, aquest biaix és a tot arreu. L’emprenedor que estudia casos d’èxit com Mark Zuckerberg o Steve Jobs per aprendre la fórmula secreta, ignorant els milers d’empreses emergents que van fer el mateix i van desaparèixer. El músic que escolta els himnes dels grups de rock que van triomfar als garatges, sense veure les legions de bandes que també hi assajaven i mai van sortir d’allà. Fins i tot a les xarxes socials, on els influenciadors ens mostren vides de somni, mentre el silenci estadístic dels fracassos, els intents frustrats i les vides normals queda enterrat en el feed de l’oblit. Reconèixer aquest biaix és el primer pas per fer-nos les preguntes incòmodes: què passa amb els que no ho van aconseguir? Què podem aprendre del seu silenci?

Aquesta mateixa distorsió perceptiva impregna la nostra mirada sobre les ciutats i el paisatge construït. Quan passegem per un centre històric i admirem edificis centenaris –catedrals gòtiques, ponts de pedra, masies de poble– és fàcil caure en la nostàlgia tècnica: «Abans les coses es feien per durar, amb materials nobles i ofici. La construcció moderna és barroera i efímera». Aquesta afirmació, però, amaga un biaix de supervivència colossal. Dels milers d’edificis aixecats al llarg dels segles, només un percentatge ínfim ha arribat als nostres dies. La resta s’han ensorrat per fonaments deficients, han cremat, els han hagut d’enderrocar per vicis estructurals o simplement han estat substituïts per construccions més funcionals. Contemplar una catedral del segle XIII i pensar «això sí que és qualitat» és tan il·lusori com felicitar els mariners que van sobreviure al naufragi: no veiem les catedrals que es van esfondrar durant la construcció, ni els milers d’edificis modestos de fang i pedra que la pluja i el temps van dissipar sense deixar rastre. L’arquitectura que admirem avui és, precisament, la selecció esbiaixada dels “guanyadors” d’un procés de selecció natural constructiva que ha durat segles.

I si la distorsió és evident en la pedra, encara ho és més en un terreny tan immaterial com la música. Quantes vegades hem sentit la cantarella que «la música d’abans era millor», ja sigui per referir-se al rock dels setanta, a la música clàssica del vuit-cents o a les havaneres de principis de segle? Aquesta percepció, gairebé universal i transmesa de generació en generació, té una explicació estadística molt senzilla: el temps exerceix de filtre implacable. Del vast oceà musical produït en qualsevol època passada –amb els seus encerts i les infinitats de temes mediocres, efímers o simplement oblidables– només ha sobreviscut a la memòria col·lectiva una petita selecció de peces excepcionals. Són els “supervivents”: les simfonies que van commoure, les cançons que van marcar una generació, les melodies que han resistit el pas dels decennis. En canvi, la música contemporània ens arriba sense filtre, en temps real i completament: convivim diàriament tant amb les obres mestres com amb la immensa producció comercial, mediocre o purament circumstancial. Comparem, doncs, la selecció dels millors fragments del passat amb la matèria bruta i sense destil·lar del present. I naturalment, el present surt perdent en aquesta comparació injusta. El biaix de supervivència, una vegada més, juga a favor dels morts, o en aquest cas, dels compositors que ja han passat el sedàs implacable del temps.

Tanquem el cercle amb una ironia tràgica. El novembre de 1950, Abraham Wald i la seva esposa van viatjar a l’Índia per impartir conferències en diverses universitats. El 13 de desembre, mentre volaven de Bangalore a Coimbatore a bord d’un Douglas DC-3 amb 17 passatgers i 4 tripulants, l’aparell es va estavellar contra les muntanyes Nilgiris. No hi va haver supervivents. Wald, l’estadístic que va salvar centenars de vides ensenyant a l’exèrcit on havien de posar el blindatge, va desaparèixer en un accident aeri i va passar a formar part, ell mateix, d’aquell grup silenciós de “no supervivents” que la història tendeix a oblidar. No va poder deixar testimoni del seu propi fracàs, no va poder explicar què va fallar en aquell vol. El seu cos, com el dels pilots dels avions abatuts, no va tornar mai a casa per explicar on havien rebut l’impacte mortal.

I aquí rau, potser, la lliçó definitiva del biaix de supervivència: els que ensenyen les ferides són els que viuen per explicar-ho. Però els morts, els fracassats, els silenciats, tenen tantes coses a dir com els herois. Escoltar el que no es veu, interrogar les absències, sospitar de les estadístiques que només parlen d’èxits: aquest és l’autèntic repte de la mirada crítica. Perquè, com ens va demostrar Wald, el més important no és comptar els que tornen, sinó recordar que hi ha qui mai no podrà explicar per què no ho va fer.