El territori som tots

A Arbúcies són gent d’astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes, a Hostalric són cremats, a Terrassa, mala raça, a Sabadell, mala pell, a Granollers us prenen els diners, a Manresa són gitanos, a Callús són bona gent. Per a no haver de fer res, Montornès, a Montmeló, carbassots. Vivim en un país migpartit, entre el mar i la muntanya, a la vora de rius impredictibles o damunt de volcans que diuen que estan apagats. I, tanmateix, d’aquestes raneres i mal dites en brolla una manera d’entendre’ns, un codi de velles arrels que ens empelta de picardia i desconfiança. Som fills de la sornegueria i de la feixuguesa, hereus d’un parlar que ens uneix mentre assenyala les diferències. I és en aquesta terra de climes contrastats, on el vent ho capgira tot i la boira s’entossudeix a quedar-se als fondals, que aprenem a riure’ns de nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en el veí que és objecte de la mateixa dita que nosaltres. Perquè, en el fons, saber-nos retratats en una cançó esmolada és també una manera de pertànyer a algun lloc, encara que sigui un país de noms que sonen i de mirades que es creuen entre el mar i la muntanya.

A la Roca, el sol hi toca, a Vallromanes, toquen les campanes, els de Campins, dels diables són cosins, els de Riells van a capgirells, a l’Ametlla del Vallès, s’hi troba bé qui no hi és, qui no carda a Olot, no carda enlloc, a Santa Coloma de Farners, quatre borratxos i res més, de Ripoll, ni lloca ni poll, Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort. A cada part hi ha el seu tot i cada tot hi ha dues parts, com a mínim. Aquestes dites dibuixen un mapa que no surt als atles: un territori de fronteres invisibles traçades per la rialla i l’exageració, on cada poble esdevé un personatge i cada comarca, una faula. Perquè quan diem que a Vallromanes toquen esquelles en lloc de campanes, no parlem de pastors, sinó que ens mirem al mirall dels altres i hi descobrim el reflex del qual potser també som: una mica bèsties, una mica fantasiosos, sempre a punt de riure’ns del veí per no haver de plorar les misèries pròpies. I en aquest mosaic de mitges veritats i exageracions, ens reconeixem fills d’una terra que no sap viure sense explicar-se, sense cantar-se, sense empescar-se una dita nova per a cada racó, perquè al final, entre Talamanca i Rocafort, entre Mura i tants pobles de mala mort, el que ens salva és justament això: saber-nos explicar, saber-nos riure i, sobretot, saber-nos part d’aquest tot que mai no acaba de ser complet, perquè sempre hi ha dues parts, com a mínim, per a cada història.

Sant Pol, quina hora és?, si vas a Reus, renta’t els peus, a Reus enganxen, a Tarragona manxen, a Cambrils la boniquesa, gent de Valls, gent de treballs, Tortosí, lladre fi, si vas calent, per un duro, ves a Tremp, si a Lleida vas, pèl o borra hi deixaràs, si vas a Balaguer, esmorza primer, a Oliana enfilen llana, a Tragó enfilen cotó i a Peramola apedreguen el rector, Igualada, gent trempada, a Vilafant, si no te l’han feta, ja te la faran, a l’Espluga de Francolí, carquinyolis i bon vi. Però al final, el que compta és que Barcelona és bona si la bossa sona, Barcelonins, caga-sucs, escuracassoles i pixavins. La part és la ciutat i el tot és el territori, la part estira i el tot s’arronsa.

I és en aquest joc d’equilibris inestables, en aquesta tensió constant entre la capital i la resta, entre el que som i el que diuen que som, hi ha la clau d’un país que mai no acaba de decidir-se entre ser-ne un de sol o ser-ne tants com pobles i dites el travessen. Perquè després de recórrer els mapes de la picardia, de riure’ns amb els veïns i dels veïns, d’empassar-nos les mitges veritats i les exageracions senceres, ens adonem que aquestes dites no ens separen: ens expliquen. Són el lligam invisible que uneix Arbúcies amb Barcelona, Valls amb Oliana, l’Espluga amb Talamanca. Un fil de paraules que travessa comarques i retalla fronteres per recordar-nos que, sota la pell de la mala fama o l’astúcia atribuïda, batega un mateix humor, una mateixa manera de pair les derrotes i celebrar les victòries petites.

Al final, tant se val si Barcelona estira massa o si el territori s’arronsa. El que perdura és aquest patrimoni oral que ens fa còmplices d’una mateixa història, la d’un país que es construeix cada dia a força de dites, de rialles compartides i de mirades còmplices. Perquè el país no és només la suma de les seves parts: és aquesta conversa infinita entre totes elles, aquesta manera nostra de dir-nos, de cantar-nos i de reconèixer-nos, malgrat tot, germans en la diversitat. I mentre hi hagi qui recordi que a Vilafant te la fan, que a Reus t’has de rentar els peus o que els barcelonins són pixavins, el país no s’haurà perdut del tot. Perquè viure en aquest trosset de món, entre el mar i la muntanya, és això: saber-nos d’un sol lloc mentre som de tots els pobles alhora.

iPhoto Quim Curbet