El repte de l’historiador

La història, en la seva naturalesa més profunda, és un continu inextricable que es desplega tant en l’espai com en el temps, on cada fet, per petit que sigui, genera ones expansives que s’escampen en totes direccions, connectant èpoques i territoris de maneres sovint invisibles. Aquesta xarxa infinita d’esdeveniments entrellaçats pot arribar a resultar inabastable per a la ment humana, que busca punts ferms en un horitzó que es reconfigura constantment. És precisament per aquesta complexitat aclaparadora que l’habilitat d’acotar, de traçar límits conscients a l’objecte d’estudi, esdevé una eina fonamental. L’historiador, a manera de cartògraf de l’abisme, ha de seleccionar, retallar i enfocar per poder comprendre. Aquest exercici de delimitació, però, no és una negació de la complexitat, sinó una estratègia necessària: només acotant el terreny es pot excavar a fons, connectar els punts clau i, des d’aquesta mirada concentrada, copsar una veritat que, tot i ser parcial, ens acosta a la immensitat del conjunt.

L’historiador gira sempre la mirada cap al passat, i aquest gest, lluny de ser una fugida, és una necessitat metòdica. El present és líquid, inacabat i, vulguis que no, tots tenim els peus enfangats en el mateix fang: les passions, les idees prèvies, les urgències del nostre temps ens enterboleixen la visió quan intentem comprendre’l. En canvi, el passat, per molt remot que sigui, ofereix un cert avantatge: els seus contorns aparentment ja estan fixats, les conseqüències dels fets ja s’han desplegat, i el soroll de fons s’ha calmat. Aquesta distància no garanteix la imparcialitat absoluta –això seria un miratge–, però sí que permet a l’historiador seure a contemplar el paisatge amb una perspectiva més àmplia, lliure de la boira que sempre acompanya l’acció immediata. Des d’aquest observatori enlairat, pot intentar destriar allò que fou essencial del que fou accidental, i oferir-nos un relat que, sense pretendre ser definitiu, ens ajudi a entendre d’on venim i, potser, a entreveure cap on anem.

La diferència entre la història i l’etnologia és que l’historiador sap què vindrà després. Aquest privilegi, però, no és cap do diví, sinó la base mateixa del seu ofici. L’historiador pot observar la caiguda d’un imperi sabent que caurà, pot analitzar les decisions d’un estadista coneixent-ne les conseqüències, pot seguir el fil d’una vida sabent on condueix. Aquesta perspectiva li atorga una lucidesa que els actors del passat no van tenir mai: ells avançaven a les palpentes, en la boira del present –com nosaltres–, sense saber si l’endemà els portaria la glòria o el desastre. L’etnòleg, en canvi, s’enfronta a un desafiament simètric, però invers: estudia una cultura viva, en moviment, on el desenllaç encara no s’ha escrit. La saviesa de l’historiador neix, doncs, d’aquesta paradoxa: sap com acaba la història que explica, però ha d’explicar-la com si no ho sabés, per no caure en el determinisme fàcil que condemnaria els protagonistes a ser simples titelles del destí.

Sempre he desconfiat de les biografies sobre personatges encara vives, i ara entenc per què. L’historiador que s’hi enfronta perd precisament allò que el defineix: el privilegi de saber com acaba la història. Quan el protagonista encara respira, quan les decisions que ha pres encara no han desplegat totes les seves conseqüències, quan el darrer capítol roman en blanc, el biògraf es converteix en una mena d’etnòleg del present, amb els peus immersos en la mateixa argila que tots compartim. Li manca la perspectiva que només atorga el temps, la distància que permet destriar allò que fou essencial d’allò que fou accidental. Pot descriure, pot documentar, pot entrevistar, però li manca la clau mestra: el final. I sense el final, com podem saber realment quina història estem explicant? Les vides inacabades són com frases sense punt: poden significar massa coses o no significar res.

«L’historiador no té res d’un home lliure. Del passat, només sap allò que aquest passat vol confiar-li.» Aquesta sentència de Marc Bloch, escrita quan ell mateix s’enfrontava a la incertesa més radical, ens recorda una veritat incòmoda: per molt que l’historiador hi dirigeixi la mirada, per molt que es documenti, per molt que contrasti fonts, sempre treballa amb el que li ha arribat. El passat no es lliura sencer; és capritxós, fragmentari, mut en molts dels seus racons. Hi ha veus que s’han perdut per sempre, silencis que ningú no omplirà, documents que van cremar, testimonis que no es van enregistrar mai. Aquesta dependència de la matèria primera, d’allò que ha sobreviscut a l’implacable garbell del temps, converteix l’ofici en un exercici d’humilitat. L’historiador no és un déu que contempla el passat des d’un mirador privilegiat, sinó un arqueòleg que treballa amb runes: pot reconstruir, pot interpretar, pot imaginar, però sempre des de la consciència que hi ha peces que falten i que mai no podrà recuperar. La seva llibertat, doncs, és la de triar com interrogar les restes, però no pot forçar el passat a parlar si aquest ha decidit callar per sempre.

«Aquestes pàgines es publicaran mai? No ho sé.» Així obria Marc Bloch el seu testimoniatge sobre la derrota francesa de 1940, escrit en calent, en la «primera frescor» dels fets, sense saber si ningú el llegiria. I, tanmateix el va escriure. Aquesta és la lliçó final: l’historiador treballa sempre per a un lector que potser no arribarà mai, per a un futur incert, amb la fe que «un dia, tard o d’hora», com deia Bloch, «els dossiers amagats s’obriran» i algú voldrà comprendre. L’historiador sap que ell mateix serà judicat, que les seves paraules seran confrontades amb d’altres, que potser les seves conclusions seran superades. Però ho accepta. Perquè el seu ofici no consisteix a dictar veritats definitives –això seria pretensiós–, sinó a fixar testimonis, a plantar llavors, a oferir als qui vindran després unes «actes de l’any 1940» que els ajudin a entendre. La història, doncs, és aquest diàleg entre els morts que encara parlen i els vius que encara no han nascut. I l’historiador, conscient que no és un home lliure, tria, malgrat tot, exercir la petita llibertat que li queda: la de deixar constància.