Al caliu del fornell

Potser ja hem arribat a un moment de saturació en què cal dir que la sàtira sistemàtica com a eix de lluita política és una estratègia que, lluny d ’ enfortir el debat, el degrada. Redueix les idees a caricatures, polaritza la societat i dilueix els arguments sòlids en emocions i espectacle. Aquesta banalització transforma l ’ espai públic en un escenari de performance , on l ’ afirmació identitària o l ’ insult enginyós suplanten la discussió rigorosa i la proposta constructiva. El crític social Guy Debord ja ho va anticipar a mitjan segle XX: vivim immersos en una societat de l ’ espectacle, «caracteritzada pel predomini de l ’ aparença sobre l’ésser, de la imatge sobre la realitat». La política demana seriositat i responsabilitat; necessita diàleg, i no tant de monòlegs, vinguin d’on vinguin. La veritable transformació social s ’ aconsegueix amb propostes clares, no amb la ridiculització persistent de l ’ altre, que al final només genera ressentiment i ensordeix el fons de ...

A hores d’ara ho sap tothom: el cinema ja no és el que era. Em refereixo, sobretot a les seves litúrgies. Ja ha passat a la història anar al cinema i quan s’hi va, es fa per a combregar amb una nova religió, més elitista o més festiva –amb els nens a menjar crispetes–, ja no és aquella comunió dominical on ens trobàvem tots, petits i grans, a veure la pel·lícula que ens posaven, fos quina fos. El cinema ha patit una mutació antropològica. La pantalla gran encara brilla, però la llum que projecta ja no uneix una societat sota una narració compartida. Aquella litúrgia col·lectiva i acollidora, aquella expectació comuna davant del que vindria, s’ha dissolt en l’àtom individualitzat de la tria personal i en l’experiència fragmentada de les plataformes. Tot això em venia al cap veient les primeres imatges de  Lawrence d’Aràbia  –en la pantalla del meu ordinador, of course –. Pels que no ho recordeu, són gairebé cinc minuts en negre i la música de Maurice Jarre de fons. Cinc minuts ...

El viatge a Orient s’ha consolidat com un tòpic literari essencial per la seva càrrega simbòlica i iniciàtica. En contrast amb l’Occident, percebut com una extensió familiar, Orient representava l’exotisme absolut: un món de luxe sensorial, història mil·lenària i un misteri que convidava a la transformació personal. Aquest “més enllà” geogràfic i espiritual va atreure, des d’Alexandre el Gran fins a Marco Polo, a qui aspirava a transcendir els límits del seu món conegut. Per a l’escriptor, abordar aquest viatge era gairebé un ritu de pas obligat, una manera de convertir la simple crònica en una aventura capaç de revelar tant sobre allò com sobre un mateix, elevant-se per damunt del mer passejant. En la literatura catalana, aquesta tradició té exponents notables, des del precedent espiritual de Verdaguer fins a les incursions asiàtiques de Gironella. No obstant això, Terenci Moix li va donar una dimensió íntima i melancòlica amb  Terenci del Nil . El seu viatge a Egipte va transcórr...

El 28 de gener de 1912 és una data on la realitat i la ficció juguen a escacs amb la història. Aquell dia és el que, en l’univers distòpic de L’home del castell de Philip K. Dick, un atemptat contra Franklin D. Roosevelt fa canviar el segle XX per sempre, donant pas a un món on els nazis van guanyar la Segona Guerra Mundial. Avui la ficció de Dick ressona inquietantment familiar. Què passa quan les narracions alternatives deixen els llibres i s’insinuen en els titulars? El poder d’un relat, sigui en un quadre, una novel·la o un discurs polític, continua sent la força més potent per modelar —o deformar— el nostre present. Aquesta sensació de viure un guió alternatiu no és única de Dick. George Orwell, en Mil nou-cents vuitanta-quatre , va forjar un vocabulari que avui ens resulta gairebé quotidià: “notícies falses” (les  fake news  de la neollengua), “postveritat” (la doblepensa que reescriu el passat), i una vigilància massiva que ja no necessita telepantalles, n’hi ha prou ...

Imagineu-vos la sala d’embarcament d’un aeroport on es presenten el millor pilot i copilot de la companyia. Tots dos són cecs, fent servir bastó i ulleres fosques. Els passatgers, entre incrèduls i aterrits, i mig convençuts, pugen a l’avió. L’aparell accelera per la pista sense enlairar-se, mentre el pànic col·lectiu creix. Quan el final de l’asfalt sembla imminent i els crits arriben a la cabina, l’avió s’eleva. En aquell moment, el pilot li diu tranquil·lament al seu company: «El dia que els passatgers no cridin, ens la fotrem». Una broma àcida que circula aquests dies per les xarxes i que ens interpel·la sobre el nostre paper en la societat: què passarà el dia en què deixem de cridar? Durant aquests dies de caos ferroviari a Catalunya, els crits s’han sentit fins a Madrid i encara hem cridat poc. Aquest caos, però, no és un accident aïllat en una línia de rodalia, sinó la manifestació aguda d’una malaltia crònica: la desconnexió entre les decisions d’altura i la realitat que viuen ...

Vivim a batzegades, intentant guanyar la guerra al temps. El pas dels dies es dilueix en la rutina, només de tant en tant ensopeguem amb una rialla compartida, amb un record que ens agafa per sorpresa al mig del carrer, amb una escletxa de llum en una persiana. És en aquestes escletxes de consciència, en aquests aturadors involuntaris del rellotge, on la vida no només passa sinó que s’experimenta; són els moments en què, paradoxalment, deixem de lluitar contra el cronòmetre i el vencem, perquè aconseguim que una fracció de segon pesi més que hores senceres d’oblit. I, tanmateix, ens caldrà preguntar-nos: què hi ha en aquesta guerra, sinó la por més antiga de totes? La por a la fi, al buit, a què tot allò que estimem s’esvaeixi en el record. Lluitem contra el temps perquè temem que, si deixem de córrer, ens atraparà el sentit de tot plegat. Però potser la victòria autèntica no és aturar el rellotge sinó canviar el que mesurem: deixar de comptar hores i començar a comptar intensitats, de...

Hi ha olors primordials que es passegen per sota el nas durant tota la vida. Són rastres químics de l’ànima que sorgeixen inesperadament entre les pàgines d’un llibre o en veure una fotografia vella. Et poden colpejar amb un cop sec i definitiu –la goma de la llibreta d’escola, el vernís d’un moble vell– o bé ser de contorns més difusos, una barreja complexa de pols, llum i emoció que et transporta a un altre món sense ni tan sols tancar els ulls. Aquestes olors no són mer record; són un passadís secret i immediat que travessa les dècades, un portal obert a la primera inhalació, quan tot era nou i el cor aprenia a batejar el que sentia. Són la prova que el passat mai no s’acaba, només espera, invisible, a la vora d’un objecte quotidià, per tornar-nos íntegrament allò que vam ser. L’altre dia em va passar obrint un llibre, una traducció de Marcel Riera dels “100 poemes” de Seamus Heaney, just en el primer poema: «Em vénen al cap la sentor fresca de floridura de patates, / el clapoteig i...

Cada dia ens llevem escoltant declaracions solemnes de dirigents –i de dirigentes– d’aquí i d’allà que voleien entre els vapors de la cafetera i les nostres lleganyes. Però l’objectiu de les veus ressonen a la ràdio de la cuina no és comunicar –mentre nosaltres calculem quant de sucre hem de posar a la tassa–, sinó teixir una xarxa de paraules per atrapar una realitat que, d’altra manera, aniria a la seva. És un ballet retòric on cada promesa és una cortina de fum, cada explicació un laberint i cada eslògan, un clau que rebla la fusta del sentit crític.   Vivim l’edat d’or de l’embolic, on discutir la definició de “guerra” o “progrés” esdevé més important que enfrontar-se als fets crus que s’amaguen sota. Així, mentre el discurs oficial es depura i s’omple de fórmules buides, la responsabilitat es va evaporant amb el vapor de la cafetera. Estem sotmesos a una autèntica logocràcia: el govern no és dels més preparats, sinó dels que millor juguen al joc de parlar sense dir res, assegu...

De petit, el meu món estava separat de la resta per l’enorme estació de mercaderies de Girona, una barrera de ferro, ferralla i combois ferroviaris que marcava la frontera de la meva infantesa. Eren deu o dotze vies –més les del tren d’Olot– que ocupaven tot l’espai físic i visual entre el meu barri i la ciutat pròpiament dita, un territori erm i laberíntic. Naturalment, estava totalment prohibit el pas, però tothom hi passava perquè no hi havia altre remei; era el passadís obligat, un acte de desobediència quotidiana i comunitària. En aquells anys tot era en blanc i negre, però aquella part del món –amb la foscor dels vagons, el gris suat de les pedres i el sutge persistent– ho era encara més, com una fulla d’un llibre de fotografies antigues on s’havia aturat el temps. Cada dia hi passàvem, els petits i els grans, entre els vagons aturats, per sota, o a través de les torretes dels vagons de mercaderies. No recordo que mai ningú es fes mal, però ja he dit que els meus records són en b...

Com pot una llum ser abissal? Com pot allò que ens guia, que il·lumina, habitar en les profunditats més fosques? Aquesta paradoxa aparent és el cor i l’ànima del llibre de poemes de Vinyet Panyella, “Llum abissal”. No es tracta d’una llum que brilla des de dalt, sinó d’una claror que neix des de l’interior, des del fons, allà on la pressió és més forta i el silenci més profund. És la poesia que emergeix de l’abisme personal i col·lectiu, buscant no només una superfície, sinó una forma nova de veure en la foscor." El poemari de Vinyet Panyella –il·luminat per les imatges de la seva alter ego Freia Berg i per les de l’enyorat Miquel Ruiz– ens convida, gairebé ens empeny, a una immersió. A baixar per les escales de les paraules fins a les fondàries de l’experiència humana: el dolor, la pèrdua, la por, però també la resistència més íntima. Aquests poemes són les bombolles d’aire que pugen des del fons, són els ulls que s’acostumen a l’ombra i acaben descobrint-hi una fosforescència am...

El dilluns 21 de gener de 1793, a les deu i vint-i-dos del matí, la fulla de la guillotina va posar fi a la vida de Lluís XVI a la plaça de la Revolució de París, l’actual plaça de la Concòrdia. Aquell matí fred i plujós, el que havia estat rei de França va pujar a l’extrem dret de la bastida acompanyat del seu confessor, l’abat Edgeworth de Firmont, disposat a adreçar-se al poble reunit: «Poble, moro innocent!», va proclamar, i tot seguit, als botxins: «Senyors, sóc innocent de tot allò de què se m’acusa. Desitjo que la meva sang pugui consolidar la felicitat dels francesos». Però la seva veu va quedar ofegada pels tambors. La crònica de l’escriptor Louis-Sébastien Mercier, publicada anys després, ens n’ha llegat una imatge crua i violenta: la del sobirà «empès per quatre botxins», «lligat a una taula» i «rebent tan malament el cop de guillotina que no va tenir tallat el coll sinó l’occípit i la mandíbula horriblement». La mort de Lluís XVI no fou només el final d’un home, sinó la rup...