Al caliu del fornell

A hores d’ara ho sap tothom: el cinema ja no és el que era. Em refereixo, sobretot a les seves litúrgies. Ja ha passat a la història anar al cinema i quan s’hi va, es fa per a combregar amb una nova religió, més elitista o més festiva –amb els nens a menjar crispetes–, ja no és aquella comunió dominical on ens trobàvem tots, petits i grans, a veure la pel·lícula que ens posaven, fos quina fos. El cinema ha patit una mutació antropològica. La pantalla gran encara brilla, però la llum que projecta ja no uneix una societat sota una narració compartida. Aquella litúrgia col·lectiva i acollidora, aquella expectació comuna davant del que vindria, s’ha dissolt en l’àtom individualitzat de la tria personal i en l’experiència fragmentada de les plataformes. Tot això em venia al cap veient les primeres imatges de  Lawrence d’Aràbia  –en la pantalla del meu ordinador, of course –. Pels que no ho recordeu, són gairebé cinc minuts en negre i la música de Maurice Jarre de fons. Cinc minuts ...

El viatge a Orient s’ha consolidat com un tòpic literari essencial per la seva càrrega simbòlica i iniciàtica. En contrast amb l’Occident, percebut com una extensió familiar, Orient representava l’exotisme absolut: un món de luxe sensorial, història mil·lenària i un misteri que convidava a la transformació personal. Aquest “més enllà” geogràfic i espiritual va atreure, des d’Alexandre el Gran fins a Marco Polo, a qui aspirava a transcendir els límits del seu món conegut. Per a l’escriptor, abordar aquest viatge era gairebé un ritu de pas obligat, una manera de convertir la simple crònica en una aventura capaç de revelar tant sobre allò com sobre un mateix, elevant-se per damunt del mer passejant. En la literatura catalana, aquesta tradició té exponents notables, des del precedent espiritual de Verdaguer fins a les incursions asiàtiques de Gironella. No obstant això, Terenci Moix li va donar una dimensió íntima i melancòlica amb  Terenci del Nil . El seu viatge a Egipte va transcórr...

El 28 de gener de 1912 és una data on la realitat i la ficció juguen a escacs amb la història. Aquell dia és el que, en l’univers distòpic de L’home del castell de Philip K. Dick, un atemptat contra Franklin D. Roosevelt fa canviar el segle XX per sempre, donant pas a un món on els nazis van guanyar la Segona Guerra Mundial. Avui la ficció de Dick ressona inquietantment familiar. Què passa quan les narracions alternatives deixen els llibres i s’insinuen en els titulars? El poder d’un relat, sigui en un quadre, una novel·la o un discurs polític, continua sent la força més potent per modelar —o deformar— el nostre present. Aquesta sensació de viure un guió alternatiu no és única de Dick. George Orwell, en Mil nou-cents vuitanta-quatre , va forjar un vocabulari que avui ens resulta gairebé quotidià: “notícies falses” (les  fake news  de la neollengua), “postveritat” (la doblepensa que reescriu el passat), i una vigilància massiva que ja no necessita telepantalles, n’hi ha prou ...

Imagineu-vos la sala d’embarcament d’un aeroport on es presenten el millor pilot i copilot de la companyia. Tots dos són cecs, fent servir bastó i ulleres fosques. Els passatgers, entre incrèduls i aterrits, i mig convençuts, pugen a l’avió. L’aparell accelera per la pista sense enlairar-se, mentre el pànic col·lectiu creix. Quan el final de l’asfalt sembla imminent i els crits arriben a la cabina, l’avió s’eleva. En aquell moment, el pilot li diu tranquil·lament al seu company: «El dia que els passatgers no cridin, ens la fotrem». Una broma àcida que circula aquests dies per les xarxes i que ens interpel·la sobre el nostre paper en la societat: què passarà el dia en què deixem de cridar? Durant aquests dies de caos ferroviari a Catalunya, els crits s’han sentit fins a Madrid i encara hem cridat poc. Aquest caos, però, no és un accident aïllat en una línia de rodalia, sinó la manifestació aguda d’una malaltia crònica: la desconnexió entre les decisions d’altura i la realitat que viuen ...

Com pot una llum ser abissal? Com pot allò que ens guia, que il·lumina, habitar en les profunditats més fosques? Aquesta paradoxa aparent és el cor i l’ànima del llibre de poemes de Vinyet Panyella, “Llum abissal”. No es tracta d’una llum que brilla des de dalt, sinó d’una claror que neix des de l’interior, des del fons, allà on la pressió és més forta i el silenci més profund. És la poesia que emergeix de l’abisme personal i col·lectiu, buscant no només una superfície, sinó una forma nova de veure en la foscor." El poemari de Vinyet Panyella –il·luminat per les imatges de la seva alter ego Freia Berg i per les de l’enyorat Miquel Ruiz– ens convida, gairebé ens empeny, a una immersió. A baixar per les escales de les paraules fins a les fondàries de l’experiència humana: el dolor, la pèrdua, la por, però també la resistència més íntima. Aquests poemes són les bombolles d’aire que pugen des del fons, són els ulls que s’acostumen a l’ombra i acaben descobrint-hi una fosforescència am...

Vivim a batzegades, intentant guanyar la guerra al temps. El pas dels dies es dilueix en la rutina, només de tant en tant ensopeguem amb una rialla compartida, amb un record que ens agafa per sorpresa al mig del carrer, amb una escletxa de llum en una persiana. És en aquestes escletxes de consciència, en aquests aturadors involuntaris del rellotge, on la vida no només passa sinó que s’experimenta; són els moments en què, paradoxalment, deixem de lluitar contra el cronòmetre i el vencem, perquè aconseguim que una fracció de segon pesi més que hores senceres d’oblit. I, tanmateix, ens caldrà preguntar-nos: què hi ha en aquesta guerra, sinó la por més antiga de totes? La por a la fi, al buit, a què tot allò que estimem s’esvaeixi en el record. Lluitem contra el temps perquè temem que, si deixem de córrer, ens atraparà el sentit de tot plegat. Però potser la victòria autèntica no és aturar el rellotge sinó canviar el que mesurem: deixar de comptar hores i començar a comptar intensitats, de...

Hi ha olors primordials que es passegen per sota el nas durant tota la vida. Són rastres químics de l’ànima que sorgeixen inesperadament entre les pàgines d’un llibre o en veure una fotografia vella. Et poden colpejar amb un cop sec i definitiu –la goma de la llibreta d’escola, el vernís d’un moble vell– o bé ser de contorns més difusos, una barreja complexa de pols, llum i emoció que et transporta a un altre món sense ni tan sols tancar els ulls. Aquestes olors no són mer record; són un passadís secret i immediat que travessa les dècades, un portal obert a la primera inhalació, quan tot era nou i el cor aprenia a batejar el que sentia. Són la prova que el passat mai no s’acaba, només espera, invisible, a la vora d’un objecte quotidià, per tornar-nos íntegrament allò que vam ser. L’altre dia em va passar obrint un llibre, una traducció de Marcel Riera dels “100 poemes” de Seamus Heaney, just en el primer poema: «Em vénen al cap la sentor fresca de floridura de patates, / el clapoteig i...

Cada dia ens llevem escoltant declaracions solemnes de dirigents –i de dirigentes– d’aquí i d’allà que voleien entre els vapors de la cafetera i les nostres lleganyes. Però l’objectiu de les veus ressonen a la ràdio de la cuina no és comunicar –mentre nosaltres calculem quant de sucre hem de posar a la tassa–, sinó teixir una xarxa de paraules per atrapar una realitat que, d’altra manera, aniria a la seva. És un ballet retòric on cada promesa és una cortina de fum, cada explicació un laberint i cada eslògan, un clau que rebla la fusta del sentit crític.   Vivim l’edat d’or de l’embolic, on discutir la definició de “guerra” o “progrés” esdevé més important que enfrontar-se als fets crus que s’amaguen sota. Així, mentre el discurs oficial es depura i s’omple de fórmules buides, la responsabilitat es va evaporant amb el vapor de la cafetera. Estem sotmesos a una autèntica logocràcia: el govern no és dels més preparats, sinó dels que millor juguen al joc de parlar sense dir res, assegu...

De petit, el meu món estava separat de la resta per l’enorme estació de mercaderies de Girona, una barrera de ferro, ferralla i combois ferroviaris que marcava la frontera de la meva infantesa. Eren deu o dotze vies –més les del tren d’Olot– que ocupaven tot l’espai físic i visual entre el meu barri i la ciutat pròpiament dita, un territori erm i laberíntic. Naturalment, estava totalment prohibit el pas, però tothom hi passava perquè no hi havia altre remei; era el passadís obligat, un acte de desobediència quotidiana i comunitària. En aquells anys tot era en blanc i negre, però aquella part del món –amb la foscor dels vagons, el gris suat de les pedres i el sutge persistent– ho era encara més, com una fulla d’un llibre de fotografies antigues on s’havia aturat el temps. Cada dia hi passàvem, els petits i els grans, entre els vagons aturats, per sota, o a través de les torretes dels vagons de mercaderies. No recordo que mai ningú es fes mal, però ja he dit que els meus records són en b...

Després de segles de perfeccionar l’art de posar molts soldats en una trinxera, la guerra híbrida ha arribat com el gran racionalitzador. Avui, el general més modern pot dirigir un ciberatac des del seu portàtil mentre pren un cafè amb llet, i una campanya de desinformació viral pot fer més mal que una divisió blindada. Ja no necessitem hordes de tropes de primera línia; ara ens conformem amb un grapat d’especialistes: el hacker que desactiva una central elèctrica en pijama, el “tinent influencer” que enverina xarxes socials, i el dron que llança metralla des del cel amb la precisió d’un videojoc. És el somni de l’eficiència: maximitzar el caos minimitzant el risc. El soldat clàssic, amb el seu fusell i la seva motxilla, s’ha convertit gairebé en un element pintoresc, una reserva per si la guerra “tradicional” torna a estar de moda. Irònicament, per desgastar l’enemic, ara primer l’esborrem d’internet. Des de l’ombra, una anònima màquina de bots pot desplegar-se de nit i, aban...

A vegades sembla que en aquest país no passi mai res de nou. No es tracta del «dia de la marmota», no; de tant en tant ja passen coses, fins i tot molt sorprenents. Però si fem la mitjana i la projectem en una gràfica, obtindrem un dibuix molt semblant a un encefalograma pla. Si mirem enrere, històricament parlant, veurem sempre el mateix paisatge, poblat per personatges que, si fa no fa, són com els d’ara. De joves no ens adonàvem de tot això, però l’acumulació d’anys al currículum ens permet veure-ho tot més clar. Passats els cinquanta, qui més qui menys ja ha viscut més d’una crisi, més d’una guerra, més d’un canvi generacional, i l’experiència ens fa constatar que, per més que ens hi trenquem el cap, sempre hem d’ensopegar amb la mateixa pedra. L’únic que canvia, que oscil·la dramàticament, és la dinàmica dels cicles. Ara tendeixen a escurçar-se, impulsats pels canvis tecnològics. Estem instal·lats en una mena de revolució imparable, però que no condueix enlloc: com una resposta co...

Una masia és un bressol de pedra picada. A la casa s’hi neix, s’hi viu i s’hi mor. Ara es fa difícil de creure, sembla una ficció planiana, però generacions i generacions d’avantpassats nostres van viure i conviure en un mas, com a pagesos o com a masovers. Les temporades i les estacions es van succeir, cada mes i cada any, tantes i sempre diferents, mentre la pluja untava les teules amb regalims olivacis i la llum del sud es filtrava cada matí per les escletxes de la porta d’entrada.   Les cases, disperses en el paisatge, semblaven xais pasturant entre els camps i els boscos. Els seus murs es confonien amb els colors de la terra i les xemeneies deixaven anar fils prims de fum, que s’enfilaven lentament cap als núvols, i uns campanars, aquí i allà, s’alçaven com si fossin les fites d’una única pàtria possible. Un colom podia travessar tot el país deixant que les seves ales flotessin damunt d’aquest alè de vida incommovible. Una masia era un món i la llar la seva consciència, damunt...

Aquest mes de gener, amb un vent que bufa, des de tots costats i des de les entranyes de l’horror, ens agafa instal·lats en els nostres sofàs de casa, totes les notícies ens evoquen aquella expedició riu amunt d’Apocalipse Now. És un viatge introspectiu, que ens fa girar la mirada cap a un altre costat, perquè, en el fons, l’únic enemic que tenim és la peresa de sortir de casa. L’«horror» és adonar-se que la guerra contra els propòsits és perduda i que som el nostre propi coronel Kurtz, rendits al búnquer domèstic. Almenys, aquí no plou i la policia antiimmigració no vindrà a molestar-nos. Mentre l’Iran lluita contra les seves tempestes interiors —protestes que cremen sota el gel de la repressió— i Veneçuela s’enfanga en un aiguamoll de petroli, el món observa distret. Fins i tot el desglaç de Groenlàndia o la guerra de drons d’Ucraïna semblen un teló de fons llunyà. Però en aquest teatre global de l’absurd, arriba l’epíleg més catàrtic: el Barça derrota el Madrid a l’estadi King Abdul...