La banalització de la sàtira

Potser ja hem arribat a un moment de saturació en què cal dir que la sàtira sistemàtica com a eix de lluita política és una estratègia que, lluny d’enfortir el debat, el degrada. Redueix les idees a caricatures, polaritza la societat i dilueix els arguments sòlids en emocions i espectacle. Aquesta banalització transforma l’espai públic en un escenari de performance, on l’afirmació identitària o l’insult enginyós suplanten la discussió rigorosa i la proposta constructiva. El crític social Guy Debord ja ho va anticipar a mitjan segle XX: vivim immersos en una societat de l’espectacle, «caracteritzada pel predomini de l’aparença sobre l’ésser, de la imatge sobre la realitat». La política demana seriositat i responsabilitat; necessita diàleg, i no tant de monòlegs, vinguin d’on vinguin. La veritable transformació social s’aconsegueix amb propostes clares, no amb la ridiculització persistent de l’altre, que al final només genera ressentiment i ensordeix el fons de les qüestions reals.

Tanmateix, cal reconèixer que la sàtira política té un lloc digne en la història, des de les comèdies d’Aristòfanes fins a les operetes de Gilbert i Sullivan, des del Tirant lo Blanc fins al Polònia. El seu valor raïa, precisament, en ser un instrument esmolat però puntual per qüestionar el poder des de la intel·ligència o la imatge, no l’eina central d’un projecte. La diferència clau –amb el seu ús contemporani sistemàtic– és que, abans, la sàtira obria una esquerda per a la raó o la denúncia; avui, en molts casos, es converteix ella mateixa en un mur que tanca el pas al discurs argumental. Quan es torna permanent, perd la força de l’excepció i es normalitza com a soroll de fons, ineficaç per a la construcció.

Aquesta saturació ha donat pas a una obsessió metalingüística: la discussió ja no és sobre el món, sinó sobre el dret a parlar-ne. Avui, el debat s’ha desplaçat cap a una sofisticada litúrgia moral sobre qui té legitimitat per burlar-se de què, un judici que depèn, de forma tàcita, de l’estatus social, l’origen o la identitat de qui fa l’acudit. Aquesta reducció de la sàtira a una moneda d’intercanvi identitari és el símptoma definitiu de la seva instrumentalització política. La pregunta “qui pot riure de què?” ja no és una qüestió filosòfica sobre els límits de l’humor, sinó l’expressió d’una política convertida en una guerra de tribus pel greuge, on l’arma és la ridiculització i l’escut, la identitat pròpia.

Ara veiem sistemàticament a les xarxes com s’utilitza constantment la sàtira, com en les manifestacions públiques la gent desfila amb disfresses de tota mena i, fins i tot, com gent amb disfresses estrambòtiques pretenen plantejar discursos seriosos. No es pot ser seriós amb un nas de pallasso per molt que es vulgui justificar. Davant d’aquest panorama, l’alternativa no és la censura sinó la promoció activa d’una esfera pública més exigent. Cal reivindicar l’espai per a la serietat sense renunciar a l’enginy, i entendre que l’eina més poderosa per a la lluita política continua sent la paraula precisa, l’anàlisi documentada i la proposta veritable, contrastada i creïble. Com va afirmar el filòsof Jürgen Habermas, «la força raonablement persuasiva dels arguments és l’única força admissible en els afers públics». 

El repte és construir, fins i tot des del desacord, un llenguatge comú que no necessiti amagar-se darrere d’una màscara per a dir allò que pensa. L’autor dels Viatges de Gulliver, Jonathan Swift, deia que «La sàtira és una mena de mirall en què els espectadors solen descobrir la cara de tothom, però no la seva pròpia.». El problema sorgeix, precisament, quan els miralls comencen a emmirallar-se els uns amb els altres i el joc de reflexos substitueix per complet la realitat. I quan això succeeix, el que es perd definitivament no és el sentit de l’humor, sinó la capacitat col·lectiva de distingir els fets de la ficció i, per tant, de prendre decisions lliures i fonamentades. Un poder injust, fins i tot tirànic, pot sentir-se molest i agredit quan algú el caricaturitza; però quan els caricaturitzadors esdevenen multitud, el poder sempre s’engreixa.