21 de gener

El dilluns 21 de gener de 1793, a les deu i vint-i-dos del matí, la fulla de la guillotina va posar fi a la vida de Lluís XVI a la plaça de la Revolució de París, l’actual plaça de la Concòrdia. Aquell matí fred i plujós, el que havia estat rei de França va pujar a l’extrem dret de la bastida acompanyat del seu confessor, l’abat Edgeworth de Firmont, disposat a adreçar-se al poble reunit: «Poble, moro innocent!», va proclamar, i tot seguit, als botxins: «Senyors, sóc innocent de tot allò de què se m’acusa. Desitjo que la meva sang pugui consolidar la felicitat dels francesos». Però la seva veu va quedar ofegada pels tambors. La crònica de l’escriptor Louis-Sébastien Mercier, publicada anys després, ens n’ha llegat una imatge crua i violenta: la del sobirà «empès per quatre botxins», «lligat a una taula» i «rebent tan malament el cop de guillotina que no va tenir tallat el coll sinó l’occípit i la mandíbula horriblement». La mort de Lluís XVI no fou només el final d’un home, sinó la ruptura definitiva amb l’Antic Règim: en decapitar el monarca, la Revolució declarava la mort de la monarquia absoluta per dret diví i obria un període d’incertesa i transformació radical que marcaria per sempre el rumb d’Europa.

Cent trenta-un anys separen ambdues morts, però el 21 de gener sembla haver esdevingut una data fatídica per als líders que redefineixen el curs de la història. Si el 1793 la guillotina posava fi a la monarquia absolta a França, el 1924, als afores de Moscou, la mort reclamava Vladimir Ilitx Uliànov, àlies Lenin, l’arquitecte de la Revolució d’Octubre i pare de la Unió Soviètica. Va expirar a Gorki la tarda del 21 de gener de 1924, víctima d’un nou atac cerebral. L’anunci oficial de les autoritats soviètiques proclamava: «ja no és entre nosaltres, però la seva obra perdura». Tanmateix, darrere aquesta declaració solemne, s’amagava un misteri mèdic que encara avui suscita debat. Les causes exactes de la seva mort han estat objecte de nombroses hipòtesis: des de l’efecte tardà del plom de la bala disparada per Fanny Kaplan el 1918 –que li havia quedat allotjada al coll més de tres anys– fins a una operació desafortunada per extreure-la, passant per l’arterioesclerosi cerebral, una malaltia que, significativament, també havia afectat el seu pare i diversos germans. La hipòtesi més persistent, alimentada per adversaris polítics, fou la de la sífilis, desmentida per les proves de l’època però reivindicada per alguns estudis posteriors. I, enmig de les especulacions mèdiques, la sospita històrica: el mateix Trotski va alimentar la rumorologia d’un enverinament ordenat per Ióssif Stalin, el seu successor, en una intriga que, certa o no, simbolitza com la lluita pel poder ja planava sobre el cadàver del líder. En qualsevol cas, el 1924, la mort de Lenin no va significar la fi del seu llegat, sinó la seva transformació en mite, en cos embalsamat i en icona d’un règim que, paradoxalment, començava a allunyar-se’n.

Tres morts, una mateixa data: el 21 de gener. Cent cinquanta-set anys després de l’execució de Lluís XVI a París, i vint-i-sis després de la mort de Lenin a Gorki, la història tornava a acomiadar un altre testimoni excepcional del seu temps. Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim literari de George Orwell, l’escriptor que havia posat paraules als malsons totalitaris del segle XX, va morir a Londres el 21 de gener de 1950, víctima d’una hemorràgia pulmonar provocada per la tuberculosi que l’havia consumit durant anys. A quaranta-sis anys, l’autor de Mil nou-cents vuitanta-quatre i La revolta dels animals s’apagava just quan començava a collir els fruits d’una fama que sempre havia mirat amb recel. La seva mort, però, amaga una ironia tràgica: la mateixa obra que el va immortalitzar –aquella distopia lúcida i terrible– havia estat escrita en condicions extremes, a l’illa escocesa de Jura, en un clima que agreujava irremeiablement la seva malaltia. Amb una febre persistent i sense mecanògraf, Orwell va teclejar ell mateix els darrers originals, lliurant una batalla contra rellotge per enllestir el que seria el seu testament polític i literari. Havia denunciat els grans mites del seu segle, però no va poder escapar de la crua materialitat d’un cos vençut per la malaltia i per la urgència de dir, abans no fos tard, tot allò que havia de ser dit.

Potser per això Orwell, malalt terminal i conscient del pes de cada mot, va escriure en la seva darrera novel·la que «les conseqüències d’un acte són incloses en l’acte mateix». La frase, despullada de retòrica, ressona amb especial intensitat quan repassem aquestes tres morts esdevingudes un 21 de gener. En el gest del rei que puja a l’escorxador, en el cos desfet del líder bolxevic, en la febre de l’escriptor que tecleja contra rellotge la seva obra pòstuma, l’acte final conté ja tot allò que vindrà després: el mite, la llegenda, el silenci o la paraula. Morir, al capdavall, és també una manera de deixar escrit, amb el cos, allò que la història s’encarregarà de recordar.