Escac a la realitat

El 28 de gener de 1912 és una data on la realitat i la ficció juguen a escacs amb la història. Aquell dia és el que, en l’univers distòpic de L’home del castell de Philip K. Dick, un atemptat contra Franklin D. Roosevelt fa canviar el segle XX per sempre, donant pas a un món on els nazis van guanyar la Segona Guerra Mundial. Avui la ficció de Dick ressona inquietantment familiar. Què passa quan les narracions alternatives deixen els llibres i s’insinuen en els titulars? El poder d’un relat, sigui en un quadre, una novel·la o un discurs polític, continua sent la força més potent per modelar —o deformar— el nostre present.

Aquesta sensació de viure un guió alternatiu no és única de Dick. George Orwell, en Mil nou-cents vuitanta-quatre, va forjar un vocabulari que avui ens resulta gairebé quotidià: “notícies falses” (les fake news de la neollengua), “postveritat” (la doblepensa que reescriu el passat), i una vigilància massiva que ja no necessita telepantalles, n’hi ha prou amb un telèfon intel·ligent a la mà. La distopia orwelliana no preveia un Gran Germà únic, sinó un ecosistema de micromonitors i algoritmes que fragmenten la realitat en mil versions contradictòries, cadascuna servida a mida del consumidor. La paradoxa actual és que vivim simultàniament en totes elles.

Si Orwell ens va alertar sobre la manipulació del passat, Aldous Huxley, en Un món feliç, va predir la rendició voluntària a la distracció i el plaer. La seva utopia inversa no s’imposa amb por, sinó amb entreteniment i consum. Avui, el “soma” –el fàrmac calmant de la història de Huxley– són els bufons de la informació ininterrompuda, les xarxes socials dissenyades per a la dependència i una cultura de l’espectacle que narcotitza el debat crític. La pregunta inquietant ja no és només “ens estan mentint?”, sinó “ens hem fet còmplices, addictes a un relat que ens diverteix fins a la indiferència?”.

Margaret Atwood, amb El conte de la Serventa, ens ofereix un mirall diferent: una distopia fundada en el lent retrocés dels drets i les llibertats sota l’aliança del fonamentalisme i el poder. La República de Gilead, l’estat teocràtic on transcorre la seva novel·la, no neix d’un cop d’estat espectacular, sinó de l’erosió gradual de l’autonomia de les dones, justificada amb pànic demogràfic i retòrica religiosa. Avui, quan les legislacions sobre el cos es multipliquen i la retòrica identitària s’utilitza com a eina de divisió, la novel·la d’Atwood no sembla una projecció llunyana, sinó un recordatori precís: els grisos passos cap a la tirania sovint es disfressen de “tradició” o “seguretat”.

Les distopies de Dick, Orwell, Huxley i Atwood esdevenen, així, les cartes d’una realitat barrejada. No vivim en cap d’elles literalment, però n’assaborim tots els ingredients: la violència fundacional d’una nova ideologia que va ocupant gradualment espais de poder, l’assalt a la veritat objectiva, la seducció tòxica de l’entreteniment i l’erosió calculada de drets. I és en aquest terreny fèrtil on el discurs d’un Trump pot justificar l’injustificable, on la “llei i ordre” es converteix en l’eufemisme que amaga el trepig d’unes botes de policia a Minnessota. La foscor no arriba mai amb una sola novel·la; s’escampa quan tantes pàgines, fictícies i reals, es llegeixen alhora. La nostra època no és cap distopia acabada, sinó l’esborrany inquietant on totes elles convergeixen. La partida d’escacs continua, i la ficció ja fa temps que ha fet el primer moviment.