El cinema ja no és el que era

A hores d’ara ho sap tothom: el cinema ja no és el que era. Em refereixo, sobretot a les seves litúrgies. Ja ha passat a la història anar al cinema i quan s’hi va, es fa per a combregar amb una nova religió, més elitista o més festiva –amb els nens a menjar crispetes–, ja no és aquella comunió dominical on ens trobàvem tots, petits i grans, a veure la pel·lícula que ens posaven, fos quina fos. El cinema ha patit una mutació antropològica. La pantalla gran encara brilla, però la llum que projecta ja no uneix una societat sota una narració compartida. Aquella litúrgia col·lectiva i acollidora, aquella expectació comuna davant del que vindria, s’ha dissolt en l’àtom individualitzat de la tria personal i en l’experiència fragmentada de les plataformes.

Tot això em venia al cap veient les primeres imatges de Lawrence d’Aràbia –en la pantalla del meu ordinador, of course–. Pels que no ho recordeu, són gairebé cinc minuts en negre i la música de Maurice Jarre de fons. Cinc minuts que serien interminables per a qualsevol espectador actual i que nosaltres, de petits, contemplàvem amb la boca oberta. Potser imaginàvem que algú aprofitava aquells moments per a omplir el nostre desert de sorra. El fons negre era la promesa de l’epopeia, la lentitud un pacte de respecte amb el director, amb la història que ell volia explicar al seu ritme. Avui, un buit de dos segons genera angoixa; allà era el preludi d’un viatge. Aquella contenció de principis ara seria entesa com un error tècnic o un problema de connexió, per la qual ja s’hauria abandonat la finestra virtual. Perdrem així l’ensinistrament en la paciència, la capacitat de somiar abans que comenci tot, el ritual de preparació que era part intrínseca de la meravella.

Lawrence d’Aràbia està plena d’escenes on sembla que la pantalla s’hagi congelat, sobretot aquella en la qual el beduí –Omar Shariff– va apareixent molt lentament en l’horitzó o aquell fos en què un llumí encès es transforma en un sol que sorgeix darrere de les dunes. Aquelles escenes són una lliçó sobre el valor del temps, un temps que el cinema actual –regit pel catecisme visual de les plataformes– ja no es permet ni sap emmagatzemar. El llumí que s’aixeca contra el desert no és un efecte, és una meditació visual, una pausa per a deixar que la bellesa i el simbolisme causin impressió. Avui, aquestes pauses serien considerades mortes, buits de narrativa que caldria eliminar. Perdrem així la capacitat de llegir el silenci i la lentitud com a llenguatge. La imatge petita i l’experiència controlable han assassinat l’hipnotisme que necessita la contemplació. Veure-ho tot amb la mà al comandament o al telèfon és imposar el nostre ritme a la història, i així la desposseïm del seu alè propi, del seu poder d’absorbir-nos i transportar-nos a una altra lògica temporal, que era justament el seu miracle.

Per això ja no es fan pel·lícules com aquesta, amb aquell rètol de “Intermission” a la mitja part, perquè tothom la para quan vol. El que hem guanyat en control i accessibilitat, ho hem perdut en immersió i en paciència compartida. Ara veiem pel·lícules, però ja no habitem el cinema i potser per aquesta raó ens agrada revisitar les grans pel·lícules d’aquella època daurada. Recordo amb nostàlgia aquelles frases que després repetíem a tothom que les volia escoltar: «Per alguns no hi ha res escrit, si no ho escriuen ells mateixos» o aquella rèplica de Lawrence a la pregunta del periodista americà: «Què hi troba que tant li agrada en aquest desert?», «Està net». O, ja posats a dir, la del meu amic que sortia amb els ulls injectats d’èpica de la sala on projectaven l’estrena de David Lean –podia haver estat en Guillem Terribas, que va fer la mili al Sàhara?– i, en preguntar-li què li havia semblat, em va respondre: «Molt bé, però estic de sorra fins als collons!».

Si és veritat que l’únic patrimoni que tenim és la nostra infantesa, aleshores també podem dir que la nostra pàtria van ser les hores que vam passar en les sales de cinema. Però aquesta pàtria, com l’experiència que la va crear, ja no existeix. El cinema ja no és el que era.