Tot esperant que qualli el dia

Cada dia comença a la seva manera. El sol surt darrere de les meves muntanyes, traient el seu caparró daurat entre els núvols. Ja a primera hora el calendari ens informa de l’estat del nostre compte amb el temps i la vida  es comença a despertar lentament. Els sorolls de les ciutats es reactiven ràpidament i els noticiaris i les xarxes comencen a escopir els seus verins. Cada dia és una peça que compta i que es diposita en la seva cel·la corresponent, prèviament digerida pels sucs gàstrics de la quotidianitat en el fons del fons de la nostra consciència.

Aquests darrers matins, tot esperant que qualli el dia, els passo rellegint les Memòries d’Adrià, de la senyora Yourcenar, perquè no sempre ens devem a noves lectures, de tant en tant convé remoure el pòsit i trescar per vells camins. En la llarga epístola a Marc Aureli, quan ja sent venir la mort, el vell emperador se’ns mostra conscient de la seva humanitat, un home com els altres que es nodreix amb els fruits i els animals de la terra i que “retorna a la terra els residus dels seus aliments”.

D’això darrer no se n’escapa ningú. Amb més o menys esforç, anem deixant  enrere tot allò del qual el nostre cos no en treu profit. Desgraciadament, no podem fer el mateix amb la memòria. Igual que fem en els intestins, no ens podem deslliurar de les toxines dels mals records i acaben emmagatzemats al costat dels altres. A tocar de la gràcia elísia d’un moment de felicitat s’hi enquisten les rampoines més abstruses de la nostra existència. Tot es barreja en el mateix brou.

Els nostres avis sempre deien allò de “Qui dia passa, any empeny”, però cada vegada es fa més gran el volum de la càrrega i costa més d’empènyer. Tot pesa, tot cansa. Cansa la rutina, cansa la injustícia i també cansa el bronze dels poemes d’Homer. Cada dia surt el sol a la seva manera i nosaltres intentem sobreviure, meditant en la trona de vàter, llegint i rellegint, però, sobretot, felicitant-nos –igual que Adrià– pel fet que «el nostre passat sigui prou llarg per donar-nos exemples, i, en canvi, no prou feixuc encara per esclafar-los».

iPhoto Quim Curbet




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »

L’udol dels records

Imatge
Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...
Llegeix més »