Els viatges de Swift

«Ubi saeva indignatio ulterius cor lacerare nequit.» Aquesta inscripció llatina, que corona la tomba de Jonathan Swift a la Catedral de Sant Patrici de Dublín, resumeix l’essència de l’escriptor i la seva obra. Traduïda com «on la salvatge indignació ja no pot més esquinçar-li el cor», l’epitafi, redactat pel mateix Swift, és alhora un adéu i una declaració de principis. Més que un simple epitafi, es tracta d’una última sàtira: una constatació amarga que només la mort podia posar fi a la ràbia moral que havia alimentat els seus escrits, des de Els viatges de Gulliver fins a les seves ferotges crítiques contra la hipocresia i la injustícia del seu temps.

Aquesta ràbia, però, no era mera misantropia, sinó que s’exercia des d’un domini absolut de la prosa. Swift ocupa un lloc únic en la història de la literatura anglesa: és, amb diferència, el més gran satíric de la seva llengua, però la seva influència va molt més enllà del gènere. Els viatges de Gulliver (1726), que sovint es redueixen a una obra infantil en les seves adaptacions, és en realitat un llibre de misantropia radical. Al llarg dels quatre viatges, Swift desmunta sistemàticament la pretensió humana: els lil·liputencs revelen la petitesa de la política cortesana; els gegants de Brobdingnag exposen la misèria física i moral del gènere humà; l’illa voladora de Laputa satiritza el racionalisme buit i la ciència deshumanitzada; i finalment, els houyhnhnms, aquells cavalls racionals, i els yahoos, éssers bestials que s’assemblen als humans, plantegen la pregunta més incòmoda: què som realment? L’obra va ferir tan profundament la imatge humanista de l’època que fins i tot Samuel Johnson, que no sempre va veure amb bons ulls l’humor de Swift, va reconèixer que l’autor «va nodrir una fantasia tan exòtica com mai ningú abans i va lliurar la seva ment a viure segons el seu imperi».

«Els homes estan contents que se’n riguin pel seu enginy, però no per la seva estupidesa.» En aquesta màxima aparentment senzilla, Swift captura una de les contradiccions més profundes de l’orgull humà. L’enginy, després de tot, és una forma d’intel·ligència que ens distingeix, un atribut del qual podem presumir; que se’n riguin és, en certa manera, un reconeixement. L’estupidesa, en canvi, ens exposa en la nostra vulnerabilitat més íntima: allò que som quan no estem interpretant un paper. Swift, que va dedicar la seva obra a desemmascarar les pretensions humanes, sabia que riure’s de l’estupidesa és molt més incòmode perquè toca allò que intentem amagar sota l’enginy, l’educació o la posició social. És la mateixa incomoditat que travessa Els viatges de Gulliver: quan el protagonista descobreix que els yahoos s’assemblen als humans, la rialla ja no pot ser complaent. Per a Swift, la veritable sàtira no es burla del que diem que som, sinó del que realment som quan abaixem la guàrdia. I en això, tots som, inevitablement, una mica estúpids.

La visió de Swift sobre el món es pot llegir, en última instància, a partir de dos moviments complementaris. D’una banda, va assenyalar sense compassió les estructures de poder que perpetuen la injustícia. «Les lleis són com les teranyines, que atrapen les mosques petites, però deixen que les vespes i els abellots les foradin.» Amb aquesta imatge, Swift resumeix la seva visió de les institucions humanes: creades teòricament per a la justícia, en la pràctica només serveixen per castigar els febles mentre protegeixen els poderosos. És la mateixa lògica que denunciava a Drapier’s Letters quan s’oposava a l’encunyació de moneda de coure que arruïnaria els pobres d’Irlanda, o a A Modest Proposal quan, amb una ironia esgarrifosa, “proposava” vendre els nens irlandesos com a aliment per als rics. Però Swift no va ser només un crític de les estructures de poder; va mirar també cap a dins, cap a l’experiència humana, i va trobar una altra veritat incòmoda. «Tothom vol viure una vida llarga, però ningú vol ser vell.» En aquesta sentència hi ha la lucidesa amarga de qui va veure com la vellesa li arrabassava la memòria i la lucidesa, de qui va patir la malaltia i la solitud després d’una vida dedicada a assenyalar les contradiccions dels altres.

Aquesta mirada sense embuts culmina en el desenllaç desolador de la seva obra mestra. Després d’haver conegut la puresa racional dels cavalls, Gulliver torna a casa incapaç de suportar l’olor i la presència dels seus familiars, en qui només veu el reflex de la bestialitat dels yahoos. El llibre no acaba amb un heroi celebrat, sinó amb un home trencat que prefereix la companyia dels cavalls d’un estable a la dels seus congèneres. És aquí on la ficció i la realitat de l’autor es fonen: el retir de Gulliver a l’estable és l’avantsala del silenci final de Swift a Dublín. Després d’anys de decadència física, l’escriptor moria el 1745 per ser enterrat a la Catedral de Sant Patrici, el mateix lloc on encara avui el seu epitafi ens recorda que la seva “salvatge indignació” ja no el pot ferir més. Swift ens deixa, en definitiva, un llegat incòmode: el d’un home que va exigir a la humanitat que es mirés al mirall sense embuts, que va riure’s de la nostra estupidesa mentre patia la seva pròpia fragilitat, i que va transformar la ràbia moral en una de les obres literàries més penetrants de tots els temps.