La botiga de dos rals de la història

A vegades, gratant aquí i allà, em trobo amb històries sorprenents, que ignorava per complet, i no descanso fins a trobar la manera de poder-les explicar, que, en el meu cas, també és una manera d’explicar-me-les jo mateix.

Aquesta és la història de Niccolò Alemanni, un eclesiàstic i bibliotecari romà d’origen grec, del segle XVII, que remenava els fons de la Biblioteca Vaticana quan va topar amb un manuscrit oblidat. Era un còdex del segle XIV, escrit en grec, amb una lletra minúscula que amagava un títol gens cridaner: Anekdota, és a dir, “coses inèdites”. Alemanni va recordar llavors una vella enciclopèdia bizantina que en mencionava l’existència. En obrir-lo, va comprendre que tenia entre les mans un text que feia mil anys que estava ocult. Ningú no podia imaginar que aquells fulls esgrogueïts contenien el retrat més verinós i escandalós de l’emperador Justinià i la seva cort, escrit pel seu propi cronista oficial: Procopi de Cesària. El manuscrit va rebre la signatura que encara conserva avui: VAT. GR. 1001 (Vaticanus graecus 1001).

Segons sembla, quan Alemanni va començar a desxifrar aquelles pàgines, va descobrir un relat que no s’assemblava a cap crònica oficial. L’autor, que en vida havia estat lloctinent i secretari del gran general Belisari, despullava sense pietat els secrets de la cort de Constantinoble. L’emperador Justinià apareixia com un dèspota cruel i vanitós, obsedit pel poder i fins i tot posseït per dimonis. L’emperadriu Teodora, antiga actriu i cortesana, era descrita amb anècdotes tan explícites que el mateix Alemanni va optar per ometre els passatges més escabrosos a la seva edició impresa. Fins i tot el general Belisari, heroi de les guerres de l’imperi, quedava ridiculitzat com un home feble i cornut, manipulat per la seva dissoluta esposa Antonina. Era la cara oculta del regnat de Justinià, una història que ningú no havia gosat explicar.

Naturalment, la publicació del manuscrit va desfermar una tempesta al món erudit del segle XVII. Molts estudiosos es van negar a acceptar aquella versió tan sòrdida dels fets. Com era possible que el mateix Procopi que havia escrit Les guerres de Justinià i havia lloat les construccions de l’emperador fos també l’autor d’aquestes acusacions infamants? Alguns van declarar l’obra un fals grotesc, obra d’algun monjo maliciós o del mateix Alemanni. D’altres, en canvi, defensaven que la Història Secreta era precisament això: la veritat que cap historiador oficial no podia explicar en vida per por a les represàlies. Avui dia, la majoria d’historiadors accepten que l’obra és autèntica, però adverteixen que cal llegir-la amb precaució: Procopi era un home amargat i decebut, i el seu relat barreja fets versemblants amb exageracions i insults propis d’una venjança literària. Sigui com sigui, el còdex Vaticanus graecus 1001 continua sent una de les fonts més fascinants i controvertides de la història tardana.

Però, allà on volia anar, el més sorprenent és que el descobriment d’aquest còdex no només va sacsejar la historiografia: també va transformar la llengua. Abans de trobar aquest manuscrit, la paraula anècdota era un terme tècnic que designava simplement allò que es mantenia inèdit. En aparèixer el text de Procopi, ple de revelacions íntimes i escabroses sobre el poder, el mot va adquirir un nou significat. Una anècdota va passar a designar un relat breu, sovint secret o poc conegut, que il·lumina un aspecte insòlit d’un personatge o d’un esdeveniment. Així, sense saber-ho, Procopi va regalar al món no només la seva crònica maleïda, sinó també el nom d’un gènere sencer, que, si hem de fer cas als germans Goncourt, és “la botiga de dos rals de la història”.

L’home que va fer possible aquesta descoberta, però, no va poder gaudir-ne gaire temps. Niccolò Alemanni va morir als quaranta-tres anys, víctima d’una mort tan tràgica com simbòlica. Segons l’Enciclopèdia Catòlica, va contreure unes febres pernicioses mentre supervisava l’erecció de l’altar major de Sant Pere de Roma, una tasca que li havia estat encomanada per protegir els sepulcres dels sants màrtirs durant les obres del baldaquí de Bernini. Alguns van arribar a dir que la malaltia li va venir dels “vapors” d’una terra amarada amb la sang dels màrtirs. L’home que havia tret de l’oblit la Història Secreta de Procopi va morir, irònicament, víctima de la seva fidelitat a una altra història sagrada.