Kornel, Heloïza i un gat en un pis buit

A la Polònia grisa dels anys seixanta, sota el pes de la censura i les cartilles de racionament, dues plomes van decidir que l’amor no es declararia a cop de versos grandiloqüents, sinó de gats impostors i comtes aristocràtics. Ell li enviava fotografies de mones del zoo; ella responia disfressada de la veu del seu felí. Van escriure’s gairebé cada dia durant dues dècades, però mai no van dir-se “t’estimo” de manera convencional. Van inventar un llenguatge privat on les faltes d’ortografia eren còmplices i els retalls de revista dibuixaven mons impossibles. Aquesta és la història d’una correspondència que va burlar la realitat.

Per protegir la seva intimitat i esquivar la mirada dels censors, els dos amants es van inventar un teatre privat. Ell signava com el comte Eustachy Pobóg Tulczyński, un aristòcrata nostàlgic i una mica excèntric. Ella es convertia en la comtessa Heloïza Lanckorońska, refinada i amb una perillosa tendència a les faltes d’ortografia deliberades. Darrere d’aquestes màscares, podien dir-se tot allò que el règim i la conveniència social els prohibien. Les seves cartes deixaven de ser missatges quotidians per convertir-se en escenes d’una novel·la epistolar que només ells dos sabien interpretar. El joc havia començat.

Darrere de la comtessa Heloïza s’amagava Wisława Szymborska, la poeta que anys més tard guanyaria el Premi Nobel de Literatura. I rere el comte Eustachy hi havia Kornel Filipowicz, escriptor i supervivent d’un camp de concentració. Entre el 1966 i el 1985, es van escriure gairebé cada dia. Se’n conserven 450 cartes, dipositades avui a la Biblioteca Jagellònica de Cracòvia. Mai van viure junts ni es van casar, però durant dinou anys van construir un dels episodis epistolars més extraordinaris del segle XX: un amor fet de paper, retalls i complicitat.

Però aquelles cartes no eren només text. Eren objectes visuals, petites obres d’art que viatjaven dins dels sobres. Szymborska retallava figures de revistes –dones elegants, animals, mobles– i les recombinava en escenes surrealistes i plenes d’humor. Un dia convertia un saló burgès en una jungla; l’endemà feia volar barrets de copa sobre un paisatge lunar. Filipowicz, per la seva banda, escrivia sovint sobre pàgines arrencades de llibres de text vells o enciclopèdies. Les seves cartes semblaven fragments d’un món en desordre, on cada ratllada, cada retall, era un gest de complicitat. Escriure’s era, també, dibuixar-se.

Com parlaven, doncs, Heloïza i Eustachy? Amb un humor que desafiava la grisor del seu temps. «Estimat Kornel –escrivia ella–, he escrit “Estimat” expressament perquè et preocupessis una mica, pensant que potser alguna cosa ha canviat. Però declaro que no ha canviat res.» En una altra carta, confessava: «Escric amb majúscules perquè sé que no llegeixes les cartes fins al final i així se t’escapen les coses més importants. Per exemple, QUE ET TROBO A FALTAR». Ell li responia amb la mateixa complicitat: li enviava fotografies de mones del zoo i li dedicava «una modesta contribució a la simiologia». L’amor, per a ells, era un joc d’enginy.

Quan Kornel Filipowicz va morir, l’any 1990, Szymborska va escriure un dels seus poemes més commovedors. El gat, aquell personatge que havia estat un joc a les cartes («Kornel estimat, el que millor viu és el TEU GAT perquè és al teu costat»), es va convertir en el símbol de l’absència. El poema s’obre amb una declaració senzilla i devastadora:

Un gat en un pis buit

Morir, això no es fa a un gat.

Perquè què pot fer un gat

en un pis buit.

Enfilar-se per les parets.

Fregar-se entre els mobles.

Sembla que res no ha canviat,

i, tanmateix, ha canviat.

Res no sembla que estigui al seu lloc,

però tot està al seu lloc.

El volum abans en un prestatge

encara hi és.

La llum del llum crema

com abans.

I en aquest pis encara hi ha molt de pèl,

com si el que s’ha quedat tranquil

estigués aquí però se n’hagués anat.

El gat no sap què fer amb tot això.

No sap a quina paret enfilar-se,

a quin racó llençar-se.

Ja fa tres nits que espera,

dues nits que volta en va.

Adormir-se, despertar-se, estirar-se fins a la fam,

somiar urpes i rínxols del coixí.

Però un peu a la porta, i res.

Ni una mà pel pèl, ni la rialla.

Una altra nit, una altra nit, es repeteix.

I tot aquest silenci perquè algú,

però algú que ja és mort, no pot reposar.

Com si fos a les fosques i no hagués après encara,

com si la mort no l’hagués tocat encara al moll de l’os,

com si el pis fos el gat i el gat fos el pis,

i tots dos, t’estimem, t’esperem,

i tots dos, de moment, no sabem què fer amb tu.

T’estimem, t’esperem, tristíssims, gairebé sols,

però encara sense lliurar-nos a l’oblit.

No t’oblidarem, no, ho sabem bé.

Perquè a un gat no s’ensenya a viure sol en un pis buit.