272 paraules

Al cor de la capital americana, entre el monument a Washington i l’ombra del Capitoli, s’alça imponent el Lincoln Memorial. Trenta-sis columnes de marbre blanc, una per cada estat de la Unió en el moment de la mort de Lincoln, sostenen un pòrtic d’estil grec que evoca la democràcia atenenca. A l’interior, la figura colossal del setzè president seu en actitud meditativa, les mans reposant sobre els braços del tron. Però no és l’estàtua el que centra la mirada del visitant atent. A la paret sud, gravades en pedra, hi ha 272 paraules. Són les que Abraham Lincoln va pronunciar a Gettysburg el 19 de novembre de 1863.

A l’altra punta de Pennsylvània, s’havia lliurat la batalla més sagnant de la Guerra Civil Americana. En tres dies de juliol de 1863, més de 7.000 soldats van morir i prop de 50.000 van resultar ferits o desapareguts. El territori de Gettysburg es va convertir en un cementiri improvisat. Un advocat local va impulsar la creació d’un cementiri nacional per enterrar dignament els caiguts de la Unió. Per a la cerimònia de dedicació, es va convidar l’home considerat llavors el millor orador del país: Edward Everett, un antic governador de Massachusetts, secretari d’Estat, president de Harvard i senador, que havia après grec modern a París i dominava l’art de la retòrica clàssica. A Lincoln, en canvi, se li va demanar que fes «uns quants comentaris apropiats». No era el protagonista de la jornada.

Everett va ocupar la tribuna primer. Va parlar durant dues hores. El seu discurs, meticulosament preparat, connectava la batalla de Gettysburg amb la història d’Atenes, amb la batalla de Marató i amb els ideals de la democràcia clàssica. Va citar Tucídides, va descriure les conseqüències d’una possible derrota de la Unió i va recordar els herois caiguts amb una erudició impecable. Les 15.000 persones congregades al nou cementiri van escoltar en silenci respectuós. Quan Everett va acabar, els aplaudiments van ser llargs i sentits. Havia complert amb escreix la tasca de dignificar l’ocasió. Ara només faltava que el president digués unes paraules per donar per conclosa la cerimònia.

Lincoln es va posar dret. Va treure uns fulls de l’abric, es va posar dret i va començar a parlar. La seva veu era aguda, i alguns van dir que sonava cansada. Va trigar menys de dos minuts a pronunciar les 272 paraules que havia escrit. Va parlar de la fundació de la nació, de la guerra com a prova de resistència i de la necessitat que els vius continuessin l’obra dels morts. Quan va acabar, el silenci va ser profund. Alguns dels presents no estaven segurs que hagués acabat. El fotògraf que havia viatjat des de Washington encara no havia tingut temps ni de muntar la càmera. Lincoln va tornar a seure. Els aplaudiments van ser tímids, gairebé cortesos. Però les seves paraules darreres s’havien gravat per sempre: «que el govern del poble, pel poble i per al poble, no desaparegui de la terra».

Dues hores d’erudició clàssica contra dos minuts de paraules senzilles. Edward Everett va fer el discurs que tothom esperava: impecable, erudit, immortal segons els cànons del seu temps. Lincoln va fer el discurs que ningú no esperava: breu, directe, gairebé massa humil per a l’ocasió. El temps, però, té una manera peculiar de posar cada cosa al seu lloc. Avui, les dues hores d’Everett ocupen unes poques pàgines als arxius d’historiadors. Les 272 paraules de Lincoln ocupen una paret de marbre al cor de Washington. I encara ara, més de cent cinquanta anys després, continuen recordant-nos que no és la durada del que diem, sinó la veritat del que sentim, allò que realment perdura.

Des del moment de la seva construcció, el Lincoln Memorial ha estat molt més que un monument. És un lloc de peregrinació cívic. Martin Luther King va pronunciar-hi el seu discurs “I Have a Dream” el 1963, exactament cent anys després del parlament de Gettysburg. Però també hi han anat presidents en moments de crisi. Richard Nixon, durant els dies més foscos de l’escàndol Watergate, va acostar-s’hi a mitjanit per passejar sol entre les columnes i meditar davant l’estàtua de Lincoln. Buscava, potser, una legitimitat que la història li negaria. Mig segle després, un altre president assetjat per la justícia, Donald Trump, ha recorregut el país arengant multituds contra les seves causes pendents, però no ha trepitjat el memorial. No per casualitat. Un s’hi acostava en silenci a buscar consol. L’altre prefereix no escoltar el que Lincoln encara pot dir.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'art de caminar

Imatge
Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »

L'ampolla mig plena

Imatge
Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...
Llegeix més »

Som el que mengem?

Imatge
La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...
Llegeix més »

El judici de la gran dama

Imatge
Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals. Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carp...
Llegeix més »

Habitants d'un clima

Imatge
Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel. L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot conve...
Llegeix més »

El client sempre tenia raó

Imatge
L’any 1953, el British Museum de Londres va adquirir una petita tauleta d’argila d’11,6 centímetres procedent de l’antiga ciutat d’Ur, a l’actual Iraq. Els arqueòlegs l’havien trobada entre les runes del que es creu que era la casa d’un comerciant anomenat Ea-nāṣir, juntament amb diverses tauletes similars. Però aquesta no era una simple transacció comercial: era la primera queixa formal de la història. Un client indignat, Nanni, hi havia gravat en escriptura cuneïforme la seva frustració perquè el coure que li havien venut era de mala qualitat i el venedor l’havia tractat amb menyspreu. Hi ha un gest que travessa els segles amb una precisió gairebé commovedora: el d’un client emprenyat que alça la veu per deixar constància que l’han estafat. La cultura de la queixa és tan antiga com el comerç mateix, perquè en el moment exacte en què algú va oferir una cosa a canvi d’una altra, va sorgir també la possibilitat de no rebre el que s’ha promès. I amb ella, la necessitat irresistible de pr...
Llegeix més »

Els boscos

Imatge
Hi ha una imatge recurrent en la nostra vida quotidiana, tan freqüent que ja ni la veiem. Des de la finestra d’un cotxe, atrapats en la rutina d’una autopista, els boscos esdevenen simples fons de pantalla verds. Taques imprecises que esquitxen un paisatge urbanitzat i ordenat, un espai buit entre dues àrees de servei o entre un polígon industrial i un altre. A vegades, la seva presència és tan insignificant que només els distingim com a teló de fons d’un rètol publicitari. Si ens aturem a pensar-hi, i ho fem poc, els boscos actuals són, a tot estirar, un decorat pintoresc. Un indret ideal per a una excursió de diumenge, on suposem que viuen éssers fantàstics, on els gnoms dels contes infantils cultiven bolets màgics o on creixen, en fileres perfectes, els avets que acabaran convertits en arbres de Nadal, lluint bombetes de colors a les botigues de l’Eixample barceloní. Aquesta mirada, la del conductor abstret en les seves cabòries, és la mirada d’una societat que ha perdut la memòria....
Llegeix més »

Llegir molt i pair bé

Imatge
Llegir és un acte íntim, sovint indesxifrable. No hi ha una sola manera d’obrir un llibre, ni una única forma de travessar-lo. De vegades el llegim per obligació, d’altres per esbarjo, i d’altres perquè sense saber-ho, busquem alguna cosa que encara no sabem que necessitem. Podríem classificar els llibres segons el seu gènere, la seva qualitat objectiva, la seva rellevància històrica. Però si els classifiquéssim per com els vivim –per la qualitat del seu pas per la nostra consciència–, potser els dividiríem en tres grans menes. Començo pel més incòmode, el que provoca certa culpa. Hi ha llibres que llegeixes i saps que són mediocres. I, tanmateix, els continues. No saps ben bé per què. Probablement els vas començar i et fa mandra deixar-los. Potser és perquè hi ha una expectativa social, o que algú te’l va recomanar amb tant d’entusiasme que et sents en deute. El cas és que ets allà, amb el llibre a les mans, comptant pàgines amb una barreja d’avorriment i desesperació, com qui compta ...
Llegeix més »

Les muntanyes màgiques

Imatge
Les muntanyes transcendeixen la seva condició geogràfica per erigir-se, en paraules de la tradició cultural, com a «monuments de l’esperit». Des de temps immemorials, la humanitat ha aixecat la mirada cap als cims buscant respostes que la plana li negava, descobrint en les altures un espai de revelació i coneixement. Aquesta fascinació mil·lenària ha estat recollida per la literatura, i d’entre totes les veus que n’han donat testimoni, la de Thomas Mann a  La muntanya màgica  ressona amb especial lucidesa: el paisatge d’altura desperta en nosaltres «sentiments del que és sublim i sagrat». Una sacralitat, però, no sempre religiosa, sinó profundament humana, que pot manifestar-se com a recerca científica, reflexió històrica o experiència espiritual. En els seus silencis i en la seva majestuositat, les muntanyes ens conviden a interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre lloc en el món, esdevenint així testimonis muts però eloqüents del diàleg continu entre l’ésser h...
Llegeix més »