Els xiprers de Sant Andreu Salou

A San Quirico d’Orcia, en ple cor de la Toscana, els xiprers deixen de ser simples arbres per convertir-se en arquitectura viva. Aquestes petites clapes vegetals, plantades estratègicament dalt de turons, on d’una altra manera només regnaria el buit, s’han convertit en l’emblema universal del paisatge mediterrani. La seva verticalitat fosca i perenne trenca la monotonia de les onades de terra ocre i verda, creant un contrast gairebé geomètric. Més que un recurs agrícola contra el vent, aquests xiprers actuen com a fars visuals que capturen la llum daurada de l’est d’Itàlia, oferint una imatge de serenor i ordre que sembla extreta d’una pintura del Renaixement.

La meva tia, que tocava més de peus a terra, deia que no li agradaven els xiprers perquè feien pudor de mort. I potser tenia raó: els xiprers sempre han estat guardians de cementiris, columnes fúnebres que assenyalen on la terra s’obre per acollir el que fuig de la llum. La seva fusta aromàtica, tan apreciada en arques i taüts, desprèn una resina densa que per a alguns és melangia i per a d’altres, com la meva tia, olor de comiat definitiu. Així, allò que per a un pintor del Renaixement era harmonia divina, per a ella era la geometria seca del traspàs i per un pagès de l’Empordà una simple defensa vegetal contra la tramuntana.

Però, als gironins d’aquella època, els xiprers els evocaven també un cementiri maleït per les execucions sumàries del franquisme. No va ser pràcticament fins al final dels seus dies que el meu pare em va confessar que, quan feia el servei militar a la caserna d’artilleria de Girona, els obligaven a acudir als afusellaments per tallar la carretera mentre el piquet feia la seva feina. Aquells xiprers que havien estat testimonis muts de tantes tragèdies ja no van poder ser mai més per a ell ni per a la seva germana simples arbres ornamentals ni guardians de pau, no assenyalaven cap al cel sinó cap a una rasa al costat d’una paret.

No sé si aquells xiprers de la meva tia i del meu pare eren els mateixos que descrivia Josep Maria Gironella a Los cipreses creen en Dios, o eren l’altra cara de la moneda. Els gironins de la postguerra vivien en un silenci imposat que impregnava amb el seu alè l’argila rogenca d’aquell coster, on encara hi ha el cementiri vell de Girona. De fet, no va ser fins que vam llegir Espriu que ens va fer veure amb altres ulls els xiprers, perquè a Sinera, vora el mar, els xiprers eren testimonis d’una pàtria petita i perdurable: «Cap caritat no em llesca / el pa que jo menjava / el temps perdut. M’esperen / tan sols, per fer-ne almoina / fidels xiprers verdíssims». A Sinera els xiprers creixien drets com records, a Girona eren fites d’oblit.

A vegades penso que hi ha racons de l’Empordà, del Gironès i de la plana de la Selva indestriables del paisatge de la Toscana. El cementiri de Sant Andreu Salou, per exemple, és una d’aquestes imatges. La visió dels xiprers del cementiri sempre em fan aturar la caminada. No són els d’Espriu ni els de Gironella, no són els del meu pare ni els de la meva tia, no són oblit ni són record, però sí que són una fita. No pas d’aquelles que separen o assenyalen un límit, sinó de les que et diuen que has arribat a un lloc on el món encara té sentit. Els xiprers de Sant Andreu Salou no apunten al cel ni assenyalen una fossa; no fan pudor de mort ni preguen a Déu. Simplement, són allà, drets, foscos i perennes, com si haguessin après, després de tantes generacions, que la millor manera de fer costat als morts és no demanar-los que siguin records ni oblit, sinó deixar que siguin, simplement, morts. I els vius, mentrestant, que continuïn caminant. Perquè al capdavall, un xiprer només és un xiprer. La resta és història, literatura o, senzillament, el paisatge que cadascú necessita per continuar vivint.

iPhoto Quim Curbet