De reis, papes i elefants

Una descoberta inesperada al pati del Belvedere del Vaticà va confirmar una llegenda del Renaixement. L’any 1962, uns obrers que modernitzaven la Biblioteca Apostòlica van exhumar unes restes òssies descomunals. Inicialment, van pensar en un mamut prehistòric, però la profunditat i la disposició indicaven un enterrament deliberat i relativament recent. L’historiador Silvio Bedini va lligar caps: aquells ossos pertanyien a Hanno, l’elefant blanc que el rei Manel I de Portugal havia regalat al papa Lleó X el 1514. Les dents van confirmar l’origen asiàtic, mentre que l’absència d’ullals coincidia amb les cròniques, que deien que li havien extret el marfil abans d’enterrar-lo. Avui dia, les restes es conserven als dipòsits dels Museus Vaticans, i els estudis moderns han revelat que l’animal patia artrosi a les potes pel clima humit de Roma.

Aquest regal no va ser un fet aïllat, sinó que s’inscrivia en un costum diplomàtic dels reis de Portugal. Al llarg dels segles XV i XVI, la monarquia portuguesa va fer dels elefants un dels seus obsequis més preuats per establir aliances. Aquests animals, procedents de les seves colònies a l’Índia i Ceilan, simbolitzaven poder, exotisme i obediència a la cristiandat. Abans d’Hanno, el rei Joan II ja havia enviat un altre elefant al papa Lleó X, que va morir durant el viatge. La tradició va continuar amb Manuel I l’Afortunat, que va aconseguir que el seu elefant blanc arribés viu a Roma. Aquest costum, però, no era exclusiu del Vaticà: els monarques portuguesos també van regalar elefants a altres corts europees, com la dels Àustries o la de França, com a mostra de la seva riquesa i del domini de les rutes marítimes cap a l’Orient.

Aquest costum portuguès de regalar elefants va inspirar l’escriptor i premi Nobel José Saramago. L’any 2008, ja en la seva maduresa creativa, va publicar la novel·la El viatge de l’elefant (A Viagem do Elefante). Cal no confondre, però, l’elefant Hanno amb el protagonista d’aquesta obra: Saramago no va escriure sobre l’animal mort a Roma, sinó sobre un altre elefant portuguès, anomenat Salomó, que l’any 1551 va ser enviat des de Lisboa fins a Viena com a regal a l’arxiduc Maximilià d’Àustria. L’escriptor va conèixer aquesta història d’una manera curiosa: durant una visita a Àustria, va dinar en un restaurant anomenat “L’Elefant” a Salzburg, on va observar unes petites talles de fusta que representaven aquell viatge real. Aquella imatge el va captivar i el va portar a investigar el fet històric. La novel·la narra les peripècies de l’elefant Salomó (posteriorment reanomenat Solimà per l’arxiduc) i del seu cuidador indi Subhro, que van travessar Europa a peu des de Portugal fins a Àustria per voluntat reial. Amb el seu estil inconfusible, ple d’ironia i compassió, Saramago va transformar una anècdota històrica en una reflexió sobre l’absurditat del poder, la fragilitat humana i el sentit de la vida.

Amb la seva prosa única, va convertir el viatge real d’un elefant en una lliçó filosòfica sobre la condició humana. «Entre parlar i callar, un elefant sempre preferirà el silenci», escrivia, «per això li ha crescut tant la trompa». L’escriptor recordava també que «el passat és un vast camp de pedres que molta gent voldria recórrer com si fos una autopista, mentre que d’altres van pacientment d’una pedra a l’altra, aixecant-les perquè cal saber què hi ha a sota». Potser per això tant les restes d’Hanno desenterrades al pati del Belvedere com les peripècies literàries de l’elefant Salomó no són només històries d’animals oblidats, sinó la prova que, com deia el mateix Saramago, sempre acabem arribant allà on ens esperen.

Rètol del Restaurant l'Elefant de Salzburg.