El famós impermeable de closca de tortuga

William Gladstone, un dels polítics més importants del segle XIX –quatre vegades primer ministre britànic– va ser també un diletant obstinat en els estudis homèrics. Mentre traduïa la Ilíada, va ensopegar amb una anomalia inquietant: el mar Egeu mai no era blau. Homer el descrivia porpra, negre o blanc de guix, però mai d’aquesta tonalitat que avui associem a la Mediterrània. I el blau, el color del cel i l’oceà, amb prou feines apareixia en tres dels més de 15.000 versos del poema. Amb aquesta observació aparentment menor, Gladstone no va obrir un debat estètic, sinó una fractura sísmica en la comprensió de la percepció humana: els antics grecs veien el món d’una altra manera? O, simplement, el blau encara no havia nascut als seus ulls?

Però l’anomalia no era només una absència. Gladstone va descobrir quelcom encara més revelador: quan Homer descrivia un objecte o un paisatge, no ho feia com ho faríem nosaltres. Avui assenyalem un objecte i en diem “blau”, “verd” o “groc”. El poeta grec, en canvi, privilegiava atributs com la brillantor, la humitat, la capacitat de reflectir la llum o el joc d’ombres. Per això la mel podia ser verda –potser per la seva transparència líquida–, les ovelles violeta –tal vegada per la lluentor de la llana mullada– i la sang negrosa –per la seva opacitat densa en vessar-se. No es tractava d’una ceguera cromàtica ni d’una pobresa lingüística; era una manera radicalment diferent de veure el món. Els grecs d’Homer no preguntaven «de quin color és?» sinó «com apareix als ulls?». I en aquest canvi de pregunta, Gladstone va entreveure una clau per entendre no només la Ilíada, sinó els fonaments mateixos de la percepció humana.

Milers d’anys després, jo encara recordo que el meu avi, gairebé analfabet –va aprendre a llegir als quaranta anys– no mencionava mai els colors pel seu nom. No el vaig sentir pronunciar mai “vermell”, “groc”, “blau” o “verd”: per a ell era color sang, cendra, pela de llimona o fulla de llorer. No patia cap deficiència visual, sinó que pensava el món com els antics grecs: no amb etiquetes abstractes, sinó amb referències concretes. Al capdavall, si ens hi fixem bé, només disposem d’un grapat de denominacions “originals” per als colors; la resta són variacions comparatives: violeta (com la flor), taronja (com la fruita), verd poma, blau cel, blau marí. 

El que va fer Homer, i que Gladstone va detectar amb astúcia, no va ser una errada poètica sinó el reflex d’una ment que descrivia el món per similitud, no per categoria. Si Ulisses veiés un Ferrari, no el descriuria com un objecte vermell: diria que és metàl·lic, que llueix com el bronze al sol. I el famós impermeable blau de Leonard Cohen, per a ell seria una capa com de closca de tortuga. El blau no hi era perquè encara no havia estat batejat com a concepte independent. De fet, no existeix a la naturalesa: el cel i l’aigua ho són per reflexió de la llum solar. El blau és un truc dels ulls, una abstracció. Els grecs homèrics, potser, eren massa concrets per haver-lo inventat. I Gladstone, sense saber-ho, va obrir la porta a una veritat incòmoda: no veiem el món, sinó que aprenem a anomenar-lo. I allò que no s’anomena, de vegades, tarda segles a ser vist.

iPhoto Quim Curbet