Les dues ànimes i mitja d’Itàlia

L’art d’Eduardo De Filippo, mestre del teatre napolità del segle XX, residia en una sensibilitat gairebé mística pel ritme de l’escena. Considerava que el termòmetre de l’èxit no eren els aplaudiments, sinó la densitat del silenci a la sala. Si detectava que el públic es movia o tossia, De Filippo era capaç de dilatar una pausa o improvisar un gest fins a hipnotitzar l’audiència i restaurar la calma absoluta. Aquesta fixació pel “silenci actiu” defineix una cultura italiana que entén la interpretació com un diàleg viu, on la paraula només té sentit quan neix d’una atenció compartida i profunda. Com ell mateix deia: «En el silenci, l’actor ha de saber llegir el que el públic està pensant».

En canvi, a l’altre extrem d’aquesta cerca de la veritat, Italo Calvino fugia de la improvisació teatral per abraçar la precisió quasi matemàtica. Si De Filippo modelava el silenci en viu, Calvino destil·lava la paraula escrita fins a l’extenuació, convençut que «l’escriptura és sempre una cerca d’un ordre, una lluita contra el caos». Per a l’autor de Les ciutats invisibles, la realitat del món només es podia domar mitjançant l’estructura i una lleugeresa meticulosa. Així, el segle XX italià es debat constantment entre aquestes dues pulsions: la passió orgànica de l’escena napolitana i el rigor intel·lectual d’una pàgina on res no es deixa a l’atzar.

En una escena de Questi fantasmi! de De Filippo, el protagonista surt al balcó i explica a un veí invisible (que el públic mai veu) el ritual sagrat de preparar el cafè. Més que una recepta, és una declaració de principis del Sud davant la industrialització i les presses: «Aquesta és la copa de la salut... Mireu com surt el fum. El cafè a Nàpols és una qüestió d’honor. Al Nord el prenen per despertar-se, a corre-cuita, per anar a la fàbrica. Aquí el prenem per parlar amb nosaltres mateixos, per degustar el temps».

En un fragment de Marcovaldo, Calvino descriu Torí (el cor industrial del nord) no com una comunitat de persones, sinó com un engranatge on l’individu és gairebé invisible sota el ritme del treball: «A la ciutat de Marcovaldo, cada matí, el cel es despertava de color gris industrial. Les persones no es miraven a la cara: miraven els rellotges de polsera o les sabates dels altres mentre pujaven al tramvia. El silenci no era pau, era l’absència de veus sota el soroll constant de les màquines. Marcovaldo buscava un bri de natura, però només trobava anuncis de neó que li deien què havia de comprar per ser feliç».

Aquesta dualitat s’arrela profundament en la fractura geogràfica del país. L’esperit de De Filippo encarna un Sud visceral, on la cultura és oral i es viu al carrer. En aquesta ànima meridional, la veritat no es busca en els llibres, sinó en la capacitat de domar el caos quotidià a través de l’emoció i la presència física. Per contra, el Nord de Calvino representa la pulsió del disseny que mira cap a l’Europa industrial. En ciutats com Torí o Milà, la creativitat és analítica i es construeix amb la paciència del rellotger. Al segle XX, Itàlia avança gràcies a aquest motor de dos temps: una mà que dibuixa plànols perfectes mentre l’altra gesticula amb una passió indomable.

En definitiva, aquesta convivència entre el gest impetuós i la geometria mental és el que impedeix que la cultura italiana sigui previsible. Lluny d’anul·lar-se, la pulsió vital del migdia i el rigor intel·lectual del septentrió es necessiten per explicar la totalitat d’un país que no pot renunciar a cap de les seves herències culturals. Tanmateix, aquesta fascinant dualitat creativa conviu amb una realitat política i social més crua: la distància entre el nord i el sud continua sent una ferida de difícil suturació. La recent mort d’Umberto Bossi, fundador de la Lliga Nord i figura clau en la politització d’aquesta fractura, ens recorda que les tensions regionals no són només literatura o teatre. Com el mateix Calvino va reconèixer, Itàlia és un país de realitats tan diverses que «cada regió sembla un continent diferent, i el diàleg entre elles sovint es fa en un idioma que, tot i ser el mateix, anomena coses completament oposades». I al mig de tot això hi juga Meloni –que és romana– prometent amb una mà que el sud serà més ric que Alemanya i amb l’altra cedint a les demandes “secessionistes” de la Lliga Nord per mantenir la seva coalició de govern.

Alberto Sordi, que també era romà, deia que «El romà no és ni del Nord ni del Sud. El romà és un espectador que seu al mig de la platea de l’estadi i mira com els altres dos es barallen pel mateix os, sabent que, al final, l’os l’hauran de venir a enterrar a Roma». I, el que ve a ser el mateix, un altre gran romà, el periodista i escriptor Ennio Flaiano (col·laborador de Fellini), va deixar una frase que resumeix la tragèdia del país des de la perspectiva de la capital: «A Itàlia, la línia divisòria entre el Nord i el Sud no és una frontera geogràfica, és un estat d’ànim: al Nord estan preocupats pel que han de fer demà; al Sud estan ocupats recordant el que no han fet avui. I a Roma? A Roma esperem que passi la calor».