Plet per l’ombra d’un ruc

Friedrich Dürrenmatt va ser un dels dramaturgs suïssos més rellevants del segle XX. Conegut pel seu teatre fosc i satíric, va explorar com l’estupidesa humana pot desencadenar catàstrofes. Plet per l’ombra d’un ruc va néixer l’any 1951 com a radioteatre, tot i que després l’adaptaria als escenaris. L’autor no va inventar la història: es va inspirar en una llegenda de l’antiga ciutat grega d’Abdera, on, segons diuen, els seus habitants van protagonitzar un judici real per un motiu igualment absurd. Dürrenmatt va agafar aquell germà llegendari i el va transformar en una comèdia apocalíptica que retrata, amb humor negre, la fragilitat de la convivència humana.

Plet per l’ombra d’un ruc té una presència històrica als escenaris catalans. La primera representació documentada data de l’any 1973, poc abans que es publiqués la versió en català el 1974. Però el muntatge de referència va arribar el 1981 de la mà del Teatre Lliure, sota la direcció de Fabià Puigserver i amb traducció del gran Feliu Formosa. El repartiment incloïa actors de la talla de Jordi Bosch i Jordi Dauder. Dürrenmatt, però, no és només aquesta obra. Altres títols seus que han trepitjat els escenaris catalans amb força són La visita de la vella dama (traduïda ja el 1962), Els físics (estrenada el 1969 i reestrenada el 2005) i Ròmul el Gran, que va arribar al TNC l’any 2005 amb traducció també de Feliu Formosa.

Tal com hem dit, la trama del Plet està ambientada a l’antiga ciutat d’Abdera. El dentista Strútion lloga un ruc a Antrax, un ciutadà local, per travessar una plana sota un sol de justícia. Quan el sol és al punt més alt, Strútion decideix aturar-se i descansar a l’ombra que projecta l’animal. Antrax s’hi nega: al·lega que el preu del lloguer només cobreix el ruc, no la seva ombra. Comença una baralla absurda. Incapaços de posar-se d’acord, porten el cas davant del jutge Filipides. Però allò que hauria de ser una anècdota menor s’escapa de control. Entren en escena dos advocats, Fisignata i Polífonos, que en lloc de resoldre el conflicte l’aprofiten per crear dos partits polítics oposats: el partit de l’ombra i el partit del ruc. La disputa es va contaminant fins a convertir-se en una qüestió filosòfica, econòmica i religiosa que mobilitza tota la població. Ningú no vol cedir. La tensió creix sense remei fins que esclata una guerra civil que acaba amb un incendi devastador: tota la ciutat d’Abdera queda reduïda a cendres. Només en queda dempeus un testimoni inesperat.

Dürrenmatt utilitza aquesta trama ridícula per retratar els vicis humans universals. L’ombra del ruc no és més que un detonant absurd: el que realment destrueix la ciutat no és la disputa inicial, sinó la incapacitat humana per discernir el trivial de l’essencial. L’obra denuncia com els interessos personals, les ambicions de poder i la manipulació dels advocats converteixen qualsevol conflicte menor en una guerra civil. Dürrenmatt no creu en el progrés moral de la humanitat: davant qualsevol crisi, la societat tendeix a partir-se en dos bàndols irreconciliables. El teatre, per a ell, serveix per mostrar a l’espectador el seu propi reflex més incòmode: som capaços de cremar una ciutat sencera per discutir per una ombra.

L’incendi ja ha destruït Abdera. Tots els humans han mort per una disputa absurda. Entre les runes, encara hi ha un supervivent: l’èquid, l’única criatura que ha romàs al marge de la bogeria col·lectiva. Llavors, el ruc obre la boca i llança una pregunta que travessa el públic com un ganivet: «Després de tot el que ha passat aquí, qui és el ruc?». La paradoxa és devastadora. Els humans s’han autodestruït, discutint per la possessió d’una ombra, mentre ell, que suposadament representa l’instint més baix, ha conservat el seny. Qui és realment el ruc? Dürrenmatt no dona resposta. Deixa l’espectador sol davant el seu propi reflex: som nosaltres, no els animals, els que ens comportem amb una estupidesa irredimible.