1. Giacometti sota la pluja (Henri Cartier-Bresson)

Alberto Giacometti, rue d’Alésia, París, mil-nou-cents seixanta-u. Un instant que es capta en una fracció de segon, una partícula d’eternitat empresonada en l’ànima metàl·lica d’un obturador. La llum del sol intenta esquinçar la grisor de l’emulsió fotogràfica, mentre l’artista travessa el carrer anegat per una pluja sobtada. Intenta cobrir-se el cap amb la jaqueta, però les gotes esclaten contra l’asfalt, el temps embota els desaigües i els arbres fremeixen en blanc i negre.

Cartier-Bresson, el guardià dels derelictes, ho ha vist. Amb la Leica preparada, ha enquadrat en vertical, l’artista que arriba, els arbres que persisteixen, els rètols que notifiquen, la pluja que batega en el cor de la ciutat argentada, l’asfalt que esclata, la llum que dibuixa reflexos de vidre. La mirada en el laberint, el cap, l’ull i el cor, tot en la mateixa línia.

Clic, l’instant decisiu, l’antiga fe de la raó continguda en una càmera, una eternitat gelatinosa que ens sobreviu, congelada en sals de plata, sota els teulats de plom de les mansardes. Floreixen imatges entre els arbres, instants de llum, grapats de cendra, somnis sota la pluja i aquell desesperat silenci que sorgeix quan es descobreix amb dolor que els ideals més brillants produeixen gulags, deliri i horror, però Giacometti i Cartier-Bresson també van aprendre que el sol torna després de cada crepuscle.

Hi ha silencis de vidre que es cultiven en ordenats jardins de macadam, vora els indrets on els nens es revolten, lluny de les cuites incessants dels pares, entre gelats i cerveses amargues, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el delicat color de les glicines que repten per murs coronats de llances daurades.

Hi ha silencis de vidre que s’escampen damunt la gespa tèbia dels capvespres, silencis que es passegen com fantasmes pels remots oratges de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor intensa d’una mirada, que es desfan entre els dits en mil bocins, quan esclata el llampec d’una paraula.

Hi ha moments en què aprenem que hi ha silencis desesperats, però en el fons també sabem que ens mereixem l’esperança, aquesta il·lusió nua de cada dia, incubada en el solatge discret, augural, matutí, cremós i dolç, d’una tassa de cafè amb llet al cafè de Flore.


Alberto Giacometti rue d’Alésia, Paris, 1961 © Henri Cartier-Bresson/Magnum Photos


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
Llegeix més »

La lliçó d’un fèmur curat

Imatge
Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans. Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un s...
Llegeix més »

La biblioteca

Imatge
Si passo per davant d’una papereria, és probable que caigui en la temptació d’entrar-hi. Puc passar-me moltes estones remenant llibretes, carpetes i tota mena d’estris d’escriptura. Entre els llibres d’una llibreria també m’hi sento còmode, sobretot si estan exposats correctament amb la portada a la vista i no has de girar el coll per anar llegint els lloms, i el llibreter/a no et vigila amb la mateixa cara de pomes agres d’un vigilant jurat.   Amb les biblioteques, darrerament em passa una cosa molt estranya, perquè, crec jo, que han de ser sobretot un espai acollidor, i ara no totes ho són. Les més modernes semblen naus industrials o museus d’art modern on hi ha de tot menys llibres a la vista. Potser estic antiquat, però m’agrada el caliu, una cadira mínimament còmoda, llum natural –però no grans finestrals– i, sobretot, llibres que et mirin de front, que et desafiïn a obrir-los. Sense tot això, una biblioteca, per molts premis d’arquitectura i molts ordinadors a la sala de...
Llegeix més »

L’espera

Imatge
Tots som fruit d’un temps d’espera i hem vingut a aquest món a gruar. El Registre Civil no és altra cosa que una llarga llista d’espera des del naixement fins a la defunció. Des del primer moment la vida ens alça la mà davant del nas: «espera!». Ets massa jove, ets massa vell, ets massa alt, ets massa baix, massa ric, massa pobre. Espera. I nosaltres obeïm, pleguem els braços, asseguts en el banc, si és que la sella està lliure. Transitem sempre pel vial on hi ha l’embús i anem a comprar precisament a la parada del mercat amb més gent fent cua. Som carn de sala d’espera, de demanar tanda. Portem a la mà un paperet amb un número i no sabem mai quan ens tocarà i quan ens toca ja estem pensant en quina serà la pròxima espera. Sempre ets un desconegut per qui et fa esperar. Ets un carnet a punt de caducar, un contracte amb data de venciment, un compte corrent amb números vermells. «Torna demà», «demana hora per telèfon», «havia reservat taula?», «ja li trucaran», «El pollastre l’havia enca...
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Llegeix més »

L’ofici de recordar

Imatge
Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...
Llegeix més »

Una llengua a punt d’orgue

Imatge
La recepció internacional del  Diari d’Anna Frank  ha estat tan massiva que, per a molts lectors, l’obra s’ha convertit en un reflex de la seva pròpia llengua. Traduïda a més de setanta idiomes, la veu d’Anna és imaginada en castellà, anglès, francès o italià com si hagués estat concebuda originàriament en aquestes llengües. Aquesta apropiació cultural, comprensible per la universalitat del testimoni, comporta, però, un oblit: que les paraules escrites entre 1942 i 1944 ho van ser en neerlandès, la llengua de l’exili i del silenci que l’envoltava. El neerlandès, sovint percebut com una llengua petita en el conjunt europeu, és, tanmateix, un vehicle cultural de primera magnitud. Des de l’Edat d’Or flamenca i neerlandesa fins a la narrativa contemporània, ha estat el mitjà d’expressió d’una tradició literària rica i diversa. Autors com Multatuli, Cees Nooteboom o Margriet de Moor han conreat una prosa d’una precisió i sensibilitat notables. Però, a diferència del francès o l’ang...
Llegeix més »