El bar d’en Salvi

En el bar d’en Salvi sempre hi ha una taula on juguen a daus, serveixen vi de la casa i s’hi parla una mica de tot, sobretot de política. La mestressa fa el millor guisat de cargols de tota la contrada. El taulell dona directament al carrer i la gent compra menjar per emportar-se: faves i llenties cuites, porc, ànec i cabrit rostit. El pis superior també funciona com a hostal, del qual se n’encarreguen tres cambreres. Els habituals, quan ja han begut una mica més del compte, s’ajunten i canten cançons que van aprendre navegant pel mar d’Enees.

Són els mateixos personatges que poblaven les tavernes de Josep Maria de Sagarra o de Marcel Pagnol, pintorescs i loquaços, o amb la melangia d’aquell vell de Kavafis; tocats per la tramuntana, pel xaloc o el meltemi. Potser són molt semblants als que omplen cada migdia un restaurant de carretera o els que esmorzen en un bar de polígon, que comparteixen la mateixa necessitat de fer una pausa en la jornada, de trobar una cara coneguda. Els segles passen i les feines canvien, però la recerca d’aquest petit oasi de caliu humà continua intacta.

Vosaltres que viatgeu potser coneixeu el bar d’en Salvi, està situat a la concorreguda Via dell’Abbondanza, plena de turistes i de curiosos. Jo només puc dir que només el conec de nom, perquè no he estat mai a Pompeia. Però si acluco els ulls, gairebé puc sentir la fressa d’aquell carrer de fa dos mil anys: el repic dels carros sobre les pedres de basalt, els crits dels venedors ambulants i el perfum intens del gàrum damunt dels plats que serveix en Salvi.

M’imagino el fum de les faves acabades de coure, barrejant-se amb la pols de l’estiu, i les pintades electorals de la façana, encara fresques, on es demana el vot per a algun magistrat local. Diuen que el temps ho cura tot, però a Pompeia el que va fer va ser congelar la vida. Saber que aquells daus que rodaven sobre la fusta, aquelles rialles i l’olor del guisat de cargols van quedar atrapats per sempre sota una manta de cendra em fa pensar que, d’alguna manera, en Salvi i la seva clientela encara esperen que algú entri a demanar l’última copa.

Em fascina pensar quina distància hi ha entre aquella taverna i els bars –els que encara queden– en els nostres pobles. Al cap i a la fi, la distància és només de temps, perquè l’ànima d’aquests llocs continua sent exactament la mateixa. Avui ja no es demana vi calent amb espècies ni es juga a daus jugant-se els diners de la collita, però a la taula del fons del bar del poble encara s’hi asseuen els mateixos homes a fer la partida de dominó o de botifarra. Les converses continuen arreglant el món, es critica el govern de torn amb la mateixa passió que es feia a la Via dell’Abbondanza i la mestressa encara ofereix el seu plat estrella –potser de conill a la rabiosa–, orgullosa de la recepta familiar. 

El bar d’en Salvi era el refugi de la gent senzilla, el lloc on anar quan la casa quedava petita i es necessitava companyia; exactament el mateix paper que han fet durant tant de temps els nostres casinos i tavernes locals, resistint com a últims baluards contra la solitud. Canvieu la cendra del Vesuvi per l’oblit del jovent que marxa a les ciutats, i veureu que la fragilitat d’aquella vida pompeiana no queda tan lluny de la nostra.