El zuzzurellone

Poc després d’haver trepitjat fugaçment els carrers de la capital llombarda, animat per l’entusiasme viatger de l’amic Xavier Febrés, vaig rebre amb una profunda tristor les notícies dels aldarulls que havien sacsejat el nord d’Itàlia. És trist constatar la naturalesa d’aquestes ires urbanes: mentre els comerços de telefonia i de roba de marca són minuciosament saquejats, les llibreries –com la Feltrinelli o la Rizzoli que vaig visitar– són simplement destruïdes, com si el llibre fos l’enemic invisible d’una fúria que no busca posseir la cultura, sinó abolir-la.

Amb aquest regust amarg a la boca, el record de Milà se m’apareix encara més com un refugi necessari: una ciutat endreçada, elegant i culta. Vaig visitar un parell de llibreries del centre, les més importants, més pel gust de passejar entre llibres que altra cosa, però en una llibreria sempre acabo caient en la temptació de comprar-ne algun. Ja fa temps que busco sense trobar-lo un recull o antologia dels molts articles que va escriure Dino Buzzati pel Corriere della Sera, diari milanès per excel·lència.

He de dir que no tinc cap mena de facilitat pels idiomes i l’italià –ja em sap greu– no és una llengua que domini, però amb una mica de constància es pot fer entenedor. Parlar-lo ja m’és molt més dificultós, però vaig gosar preguntar a una de les dependentes –una signora amb cara de saber molt bé el producte que venia– per «una raccolta di articoli di Bussati». Va posar cara d’estranyesa: «Bussati?». «Sí, Dino Bussati», vaig afegir jo. «Ah! “Buz-zati”, con zeta» –amb una «zeta» amb sonoritat llombarda– i em va assenyalar tota la lleixa dedicada a l’autor.

Després he sabut que en italià, moltes paraules dupliquen la zeta de forma natural, com piazza o ragazzo. No obstant això, quan s’utilitza el sufix -zione, equivalent al català -ció, com a stazione, nazione o addizione, el so de la zeta se sent molt fort i marcat, gairebé idèntic al d’una doble consonant. Això fa que milers de persones caiguin a la trampa d’escriure-ho amb dues zetes: «stazzione». Per evitar aquest error tan estès, a Itàlia es va popularitzar una dita rimada que tots els nens aprenen de memòria com si fos un encanteri: «Zeta singola, mi raccomando, davanti a -ione l’italiano va salvando!»: zeta única, si us plau, davant de -ione l’italià vas salvant. 

Durant generacions, qualsevol estudiant o amant de la llengua italiana sabia que la paraula més curiosa que tancava els diccionaris era zuzzurellone, una paraula que s’utilitza per descriure un adult que, malgrat la seva edat, es continua comportant com un nen, innocent o entremaliat. En el món editorial italià hi havia una mena de romanticisme en obrir el vocabulari per l’última pàgina i trobar-se aquesta paraula tan sonora i plena de zetes.

He de dir que a la llibreria no vaig trobar el llibre que volia, però, evidentment, en va sorgir un altre de Buzzati: Il Bestiario. Cani, gatti e altri animali a cura de Lorenzo Viganò, periodista i escriptor milanès i també lligat al Corriere. En la introducció de l’obra, Viganò ens parla d’un Buzzati que en la seva joventut compartia l’entusiasme de l’època per la caça, una pràctica estretament lligada al seu amor per les muntanyes i al desig d’emulació dels seus amics i familiars. Tanmateix, aquesta fascinació inicial per les armes i les batudes de caça va començar a esquerdar-se a finals dels anys trenta. 

El punt d’inflexió decisiu va ser la seva experiència com a periodista i corresponsal de guerra a l’Àfrica i al Mediterrani. El contacte directe amb la crueltat, la mort i el patiment del conflicte bèl·lic va capgirar completament la seva visió del món, desmuntant la idealització heroica de la violència i desvetllant una profunda crisi de consciència ètica. A partir d’aquest moment, l’antiga afecció per la caça es transforma en un profund penediment i en un rebuig absolut cap a la mort inútil d’éssers vius pel simple plaer humà.

El text detalla que el desembre de 1939, mentre es trobava a Addis Abeba com a corresponsal, Buzzati va enviar una postal a la seva mare on sortia ell mateix fotografiat, molt orgullós, «amb el fusell al braç i el barret d’explorador», posant al costat d’una gasela que havia abatut durant una excursió a Dancalia. Molts anys després, el record d’aquella imatge i el gust de matar «pel sol gust d’ammazzare» –pel sol gust de matar– li provocarien un profund penediment.

En la seva obra literària i periodística, reflectida en obres emblemàtiques com La famosa invasió dels óssos a Sicília, els animals deixen de ser meres figures decoratives o objectes de crònica per esdevenir autèntics protagonistes dotats de veu, dignitat i una profunda càrrega moral. A través de relats reals i de criatures fantàstiques o mitològiques –com dracs, banyuts o el Babau–, l’autor utilitza el món animal com un mirall per exposar les debilitats, la crueltat i l’egoisme de l’ésser humà, qüestionant l’antropocentrisme i la suposada superioritat de l’home sobre la natura.

Dins d’aquest univers animal, els gossos ocupen un lloc central i d’absoluta devoció en la vida íntima i creativa de l’escriptor. El text recull la correspondència i els vincles afectius amb els seus propis companys, com les gestions per adquirir un buldog el 1959. Després d’haver demanat informació a l’expert en ciència del diari, Giampiero Rolandi, aquest li va trobar un cadell de vuit setmanes a Londres. Per poder pagar les 25 lliures que valia –unes 45.000 lires de l’època–, consta en els arxius del Corriere que Buzzati va demanar un augment de sou a la direcció.

Però l’anècdota més colpidora del text és la del seu últim gos, un basset hound anomenat realment Temerloh Eager Beaver, però rebatejat com Diabolik, per un personatge de còmic que portava una màscara semblant a la taca negra en la cara del gos. Quan Buzzati va morir el gener de 1972, el periodista Giorgio Soavi va anar a casa de l’escriptor per ajudar la vídua, Almerina, a preparar el llit de mort. Explica que Diabolik es va posar sota el llit i, en un moment donat, es va estirar a terra panxa enlaire, immòbil. Quan el van intentar moure, el gos es va resistir a marxar, interpretant el seu propi dol i vetllant el seu amo com si fos el nou cap de família.

En definitiva, la introducció reconstrueix com el respecte per la natura i la commoció davant del patiment dels animals –exemplificat també en el seu dolor per fets històrics com el sacrifici de la gosseta Laika a l’espai– van convertir Buzzati en un pioner de la sensibilitat ecologista contemporània, algú capaç de copsar que la bellesa i el valor de les criatures radiquen en la seva essència espiritual i en el missatge de puresa que transmeten a la humanitat. 

El llibre mereixeria una traducció al català i qui millor que David Guixeras Olivet per fer-ho, perquè ja ens va demostrar la seva vàlua en la traducció de I misteri d’Itàlia editada per Sidillà. Els lectors de l’autor de Belluno –el nostre zuzzurellone estimat– ho mereixem, sobretot ara que també sabem que el seu nom es pronuncia amb la sonoritat elegant i precisa que només les llibreteres milaneses saben encomanar.

Il Cagnone ("El gos gros") de Dino Buzzati.