Femtes hemorràgiques en forma de melena

En l’argot clínic, una melena fa referència a l’expulsió de femtes de color negre intens, pastoses i d’olor fètida. Indica la presència de sang digerida provinent d’una hemorràgia al tracte digestiu superior, com l’esòfag, l’estómac o el duodè. L’equip mèdic habitual de Franco va detallar sense pausa i sense eufemismes les complicacions abdominals del seu pacient. A més de les deposicions amb sang, els comunicats mencionaven la «distensión abdominal por paresia intestinal» i les hemorràgies gàstriques massives. Aquella expressió va quedar gravada en la memòria popular com el símbol més grotesc de l’agonia del dictador.

Fora d’Espanya, l’allargament artificial de la seva vida també va ser objecte de mofa. El programa nord-americà Saturday Night Live va convertir el Generalísimo en un acudit recurrent. Durant setmanes van anunciar que «seguia estable dins de la gravetat» i, un cop traspassat el 20 de novembre, van continuar repetint durant mesos als informatius satírics la cèlebre sentència: «El generalíssim Francisco Franco encara és mort».

Hi ha dies de novembre que són més humits que l’aigua de mar. El petit pati de casa està moll com si hagués plogut i no hi ha manera d’eixugar la roba. Els llençols pengen feixucs de l’estenedor, immòbils, esperant un cop de vent que sembla que no hagi d’arribar mai. A dins, la sensació de fred s’escola per sota les portes i convida a preparar el primer cafè calent del dia. La boira baixa s’ha instal·lat entre les parets del pati i ha convertit l’estenedor en un paisatge quiet. Tot fa aquella olor de terra mullada i de tardor avançada que avisa que l’hivern ja truca a la porta.

Malgrat tot, aquell 20 de novembre de 1975 va llevar-se fred a primera hora, però assolellat i totalment sec, amb una mínima de 4 °C i una màxima de 15 °C. El sol brillava amb força, com encoratjat per la notícia, i al carrer, qui més qui menys, respirava alleujat. Començava a esvair-se per fi aquella olor fètida de dècades de dictadura, tot i que Franco encara «continuaria mort», però de cos present durant molt de temps, com una bèstia ferida que es resisteix a deixar anar la presa fins a l’últim alè.

Avui estendré la roba, perquè sí i perquè toca, com si fos una bandera de llibertat i per recordar-me a mi mateix aquell dia en què ens vam alliberar definitivament de les femtes en forma de melena i d’aquella bèstia ferida que ens va voler amargar la vida fins al final. Que onegin els llençols, els calçotets i les camises per esbravar el record fecal de la dictadura.






Comentaris

T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.

Entrades populars d'aquest blog

La més bella de les mentides

Sobre la utilitat d’un mateix

La casa de la memòria

La reixeta dels somnis

El cel pot esperar?

Vladperpunkt

Per què hem de guanyar els fatxes?