Vladperpunkt

El Vladperpunkt era oficialment un punt de trànsit de Dalstroi a Vladivostok, vinculat al complex de camps secrets del NKVD. Aquest centre, que va arribar a albergar fins a 18.500 presoners simultàniament, servia com a punt de transferència cap als camps de treball miners de la regió de Kolimà, gestionats pel trust estatal Dalstroi. Tot i que els documents oficials soviètics en situen l’obertura l’any 1940 i el tancament el 1941, la literatura històrica i biogràfica amplia la seva existència real des del 1931 fins al 1949. 

El seu caràcter estrictament secret es devia al fet que per aquell indret hi passaven membres de la intel·lectualitat i nombrosos activistes del moviment comunista internacional. Aquest camp compta amb una gran rellevància en la literatura sobre el Gulag, lligat sobretot al record d’escriptors de renom com Ievguénia Guínzburg, Iuri Dombrovski, Gueorgui Jionov, Vladimir Nàrbut o Varlam Xalàmov, a més del cèlebre poeta Óssip Mandelstam, qui va morir en aquest mateix recinte el 27 de desembre de 1938 i el cos del qual va ser llançat a una fossa comuna.

A la introducció de Com ser un dissident, Gal Beckerman utilitza la figura d’Óssip Mandelstam per definir el nucli essencial de la mentalitat dissident, que es redueix a una pregunta instintiva: «Puc viure amb mi mateix?». L’any 1933, aquest escriptor soviètic va comprendre que la repressió de Stalin havia transformat l’atmosfera de Moscou, impregnant de por totes les converses. Conscient del perill, Mandelstam va compondre un poema satíric contra el dictador –conegut com l’Epigrama a Stalin–, convertint el seu art en un acte de resistència que aviat es va difondre:

Vivim sense sentir el país sota els nostres peus,
les nostres paraules no s’aturen ni a deu passos.
Però on n’hi hagi prou per a mitja conversa,
allà recorden el muntanyenc del Kremlin.

Els seus dits gruixuts són greixosos com cucs,
i les seves paraules, com pesats martells, precises.
Els seus bigotis de cuca semblen riure,
i rellueixen les canyes de les seves botes.

Rodejat d’una xusma de caps de coll prim,
ell juga amb els favors d’aquests gairebé-homes.
L’un xiula, l’altre miola, aquell plora, l’altre gemega;
només ell trona, ordena i els tuteja.

Com ferradures, forja un decret rere l’altre:
a l’un a l’engonal, a l’altre al front, al tercer a la cella, al quart a l’ull.
Cada execució és per a ell un regal dolç com una cirera
que alegra el seu ampli pit d’osseta.

Aquest breu poema de setze versos és considerat un dels textos literaris més perillosos de la història, batejat pel també poeta Borís Pasternak com «un acte suïcida». Mandelstam mai el va publicar; només el va recitar de memòria en cercles de confiança reduïts durant la tardor de 1933. Algú el va delatar a l’aparell de seguretat de l’estat. Quan va ser detingut i interrogat a la presó de Lubianka, es va negar a inventar excuses o a retractar-se de la seva visió de la monstruositat del règim, triant la veritat fins i tot quan la seva pròpia vida en depenia.

La paradoxa cruel que assenyala l’obra de Beckerman, citant Václav Havel –on els ciutadans que defensen els altres acaben aïllats i etiquetats amb un terme que els separa de la societat– es fa palesa en la destrucció física d’intel·lectuals com Mandelstam al Vladperpunkt, un lloc dissenyat per esborrar l’existència dels qui havien gosat dir «no».

Ara en què molts tenen –tenim– la vista posada en la por del retorn del feixisme i del nazisme, estaria bé que recordéssim també els crims del comunisme, perquè la dissidència no consisteix només a anar contra direcció, sinó a situar-se en l’únic lloc moralment adequat.

Óssip Mandelstam.