Les emocions rodones

La terra és rodona, com ho són també els objectes que guarden les nostres memòries més pures: les velles pilotes de futbol de la infantesa, les rodes de la primera Vespa i, per sobre de tot, els discos de vinil. Ara, en un món digital on tot esdevé virtual, ràpid i efímer, el llibre Emocions rodones, escrit a quatre mans per Jaume Garcia Vall-llosera i Josep Taberner Puig, s’aixeca com una trinxera de resistència cultural. Aquesta obra no és només un catàleg de portades o una cronologia de grups, encara que ho pugui semblar a primera vista; és un acte d’amor a la música, a les nostres arrels i a un municipi clau per a molts gironins: Sant Feliu de Guíxols.

Allà on altres infants xutaven una pilota al pati de l’escola, en Jaume i en Josep formaven part d’aquella raça de «nens rarets» que preferien submergir-se en els solcs de plàstic negre per viatjar cap a horitzons desconeguts a vertiginoses velocitats de 33 o 45 revolucions per minut. Aquesta sobredosi de nostàlgia és la que els va emprendre a deixar constància d’un llegat que corria el risc de desaparèixer. Perquè, al cap i a la fi, per a què serveixen les emocions si no han de ser compartides?

L’obra posa el focus en les petites coves dels tresors que van marcar generacions: les mítiques botigues de discos guixolenques com la Llibreria i Discoteca Viader, Discos Llopart o Electrodomèstics Puig, a les quals més tard s’afegirien establiments com Sol Negre i Gospel 2000. Eren espais on es cuinava la identitat d’un poble, una identitat lligada indissolublement a les trobades a cases particulars per escoltar les últimes novetats discogràfiques o als balls esporàdics a Can Cargol. «Un poble sembla un animal... i cada vila té emocions col·lectives», escrivia John Steinbeck a La perla. A Sant Feliu de Guíxols –la pàtria de Juli Garreta–, aquestes emocions col·lectives sempre han sorgit de la música.

Un dels valors més grans d’aquest volum és la recuperació de la memòria gràfica: aquelles portades que en temps de la dictadura van haver de patir la censura dels qui temien la llibertat creativa, com recorda el periodista Xavier Castillón al pròleg, o d’altres, veritables creacions artístiques de la seva època. Diuen que no es poden censurar ni els mots ni les emocions, i aquelles obres d’art rodones –però en funda quadrada– van aconseguir sobreviure al pas del temps. Les emocions no envelleixen, i la música actua com el vehicle perfecte per transmetre-les, perquè és la llengua de les emocions.

A través del filtre de la seva col·lecció personal i de la seva memòria enciclopèdica, en Jaume ens feia recordar l’altre dia, a la tertúlia dels diumenges, sota els arcs orientalistes del Casino dels Nois, l’esperit de la cèlebre frase de Carl Jung: «sense emocions és impossible transformar les tenebres en llum i l’apatia en moviment». Aquest llibre és precisament això: llum, moviment i la constatació que la cultura és el refugi on batega l’activitat humana més genuïna.